Del blau elèctric al verd que borrona,

del blanc escumós al reflex del cel,

de l'ocre dels camps a l'or de la sorra,

de l’immens brostam al cor de l'arrel.

Els vius colors d’un mural fet a mida

conformen, amb perfecta lluïssor,

un paisatge que és part de la fugida

quan l’anhel és guarir-nos d’un dolor.

Hi ha camins transitables que perduren

com records d’infantesa, ran de mar,

i en barrejar-se els colors es conjuren

per guiar-nos, dins la ment, com un far.

Queda immortalitzada aquella crònica

que s’ha escrit a pleret al llarg dels anys,

una història intensa i polifònica

que ha plantat cara a tots els averanys,

i el mural exhibeix la força harmònica

d’unes mans que han polit milers d’afanys.

 Quan el cos grua la pau de l'oblit,

o simplement la treva d’un renec

–perquè sap, contra ment i saviesa, 

que la vida és un mar a la deriva–,

tanco els ulls i veig la taula parada

d'un captard de silencis guaridors. 

Damunt les estovalles, la fruitera 

plena d’estius, de tardors i d’aromes 

que percebo com íntimes besades.

Són essències viscudes temps ha,

retalls de joventut que es desdibuixen

i esqueixos d’un passat que es reverbera

en les vides que em toquen més de prop.

Esberlo la polpa sucosa i fèrtil

amb un mossec delerós de nostàlgia

que intento contenir malgrat l'instint.

De cop i volta, noto tres presències

que em desvetllen del son i em lleven l’aura

d’una calma tant fecunda com plàcida.

Són les muses, i totes tres alhora

em diuen que aquest gaudi és el bressol

d’un art que es va forjant a poc a poc...