I
Què predisposa el crim?
On arrela, l'instint
de cometre'l? Sovint
cal filar prim, molt prim,
per saber discernir
si és afany o desig,
com no trobar-s’hi al mig
o si es pot escollir.
II
Convé no equiparar
un delicte de sang
amb un dany als cabals,
però cal estar alerta:
no tota vilania
rep una sanció,
ni tota sanció
reprova vilania.
Cada cas és un món.
III
De models a seguir,
se'n troben a cabassos!
Perversions togades,
evasions d'impostos,
corrupteles, trafiques,
conxorxes, fraus de llei,
abusos de poder,
agressions, deliris,
amenaces, ofenses,
violacions, morts
i un ampli mercadeig
de favors indicibles.
Encara bo que el mal
no sempre surt airós
dels seus estratagemes,
si bé en cada bugada
es perd algun llençol
d’aquella bona fe
que feia olor de net.
IV
La bravata de l’amo
quan només pensa en ell
i no té por de res
és tot un espectable
de tosca crueltat.
Esperonat pel món
que li compra el discurs,
engalta el seu fusell
i dispara en calent:
–No hi ha somni europeu
ni americà que valgui!
O t’hi deixes la pell
o te'n vas cap a casa!
Si dorm en barraques
o se’t menja la gana,
espavila't com puguis:
no és pas el meu problema!
V
L'odi no té fronteres
ni un sol color de pell.
Hi ha qui l’anatomitza
per fer-ne el diagnòstic;
hi ha qui se’l treu de sobre
acusant d'odi als altres,
i també hi ha qui afirma
que és millor no ficar-s’hi.
I així, de mica en mica,
es va engrandint la bola
de sentir-se odiat
i d'odiar amb més força.
VI
L'estafa que triomfa
sol ser la més senzilla.
No calen artificis
ni trames de pel·lícula.
L’excés de confiança
pot fer volar els estalvis,
i sovint l'enganyifa
devasta a qui menys té.
En això no té escrúpols
qui sap entabanar,
i tot l’ecosistema
de paràsits malèvols
inoculen la culpa
a les preses del cas.
Així els estafadors
ho tenen tot de cara:
el seu modus vivendi
és pur capitalisme
trufat de buits legals.
VII
Es corromp el debat
parlant del crim perfecte
quan, de fet, qui el comet
calma les pulsions,
executa un propòsit
o trenca una barrera.
Si la ment criminal
no vol ser descoberta,
cal que aquesta pensada
formi part del projecte.
Jugar al gat i la rata
no és un acte reflex;
l’argument novel·lesc
requereix voluntat.
VIII
En delictes de sang,
el mòbil no ho és tot.
Ajuda a entendre causes
o efectes que transmeten
empirisme i raó
a tota una cadena
de fets que s’investiguen.
El dubte, tanmateix,
es projecta al voltant
de certeses causals.
IX
El flagell del sistema
s'abat sobre les víctimes
quan se les recrimina
amb acarnissament.
–Ja et podies pensar...
–Per què vas accedir...
–Si tu sabies que...
–Millor que un altre cop...
Són formes d'exculpar,
o almenys d'atenuar,
l’ancestral violència
que ja hem assimilat
com si fos natural.
Ens cal recomençar
per comprendre el perquè
de l'odi que atiem.
X
No mosseguem la mà
del pa de cada dia:
hi ha un dit que ens assenyala.
Ens venç el servilisme,
un vell garneu que es fot
del mort i de qui el vetlla.
El sòrdid vassallatge
se’n riu de qui voldria
una escletxa de llum.
Injecta en les misèries
escorrialles tòxiques
d'incerta caritat.
I com a últim recurs,
amaga la brutícia
de noves indigències.
Es perpetua així
l’estigma d'un domini
que predisposa el crim.