Primer poema (25/10/2020)

La fal·làcia de créixer

dient «començo de zero»,

–com si la vida passada

propiciés mals auguris

i un llast de recels indòmits–

és el pa de cada dia.

Ens empassem aquest bàlsam

per calmar la consciència,

l’ànim i una egolatria

–indubtablement humana–

que no podem controlar.

Punt i apart. Recomencem? 

Segon poema (26/10/2020)

La nit serà molt llarga.

No brunziran tempestes

ni brillaran estrelles.

Només la fosca humida

de la bromada densa.

Una claror lletosa

agrisarà el paisatge.

Percebrem siluetes, 

coloracions tènues

i gotes de rosada.

L’alba crua i fangosa

colgarà les quimeres

en què volíem creure.

No hi haurà primavera

si moren massa somnis.

Tercer poema (27/10/2020)

Alimentem esperances

amb il·lusions balderes

i expectatives confuses.

Malgrat aquesta duresa

i el regust de la desesma,

avancem de mica en mica.

És una rutina simple

trenada amb cançons alegres

i algun somriure volàtil. 

Maleïm aquest periple

que ens buida i erosiona,

però no podem triar-lo.

I no existeixen dreceres

ni paga la pena córrer:

el camí és l’alfa i l’omega. 

Quart poema (28/10/2020)

Qualsevol dia podem ser nosaltres

–coneguts i amics, o potser tu i jo.

No importa què tergiversin o afinin, 

sinó què penso, desitjo i expresso.

Diuen que només persegueixen fets

i que en cap cas no jutgen les idees...

Delatar-se és precisament això

si conjuminen fets per llevar drets.

Mentrestant, engalten o inflen delictes,

i flagel·len, amb titulars obscens,

a qui després no se’l pot condemnar.

Aquesta és la llibertat que ens assignen.

Cinquè poema (29/10/2020)

Una cançó

voleia en l’aire

creuant els núvols

sobre els terrats.

No calen veus

per la tonada

ni melodies

instrumentals.

Només l’anhel

d’escoltar amb força

la lletra balba

pel fred nocturn.

Potser la ment

i el cor apàtic

en descomponen

el seu sentit.

Tot i que el so

conté un missatge

que no s’apaga

de cop en sec.

És un vell clam

de vida pura,

de senzillesa

d’honestedat.

El cant és viu

malgrat dissoldre’s

fins i tot l’ombra

dels drets humans.

Sisè poema (30/10/2020)

Mantinc l’autoestima 

si evito infatuar-me

amb quatre mots estèrils.

No perdo el món de vista

i paro bé l’orella

per oferir respecte.

Ben mirat sempre callo

perquè no vull admetre

que em domina l’orgull.

Setè poema (31/10/2020)

A vista d’ocell,

el món que s’albira

sembla més bonic.

Creuant borles blanques

i estenent les ales

vibra l’horitzó.

Sobrevolant cingles,

els boscos ondulen

i l'aigua fulgeix.

Damunt les teulades

que amaguen rutines

es viu llibertat.

Mal pas quan tot d’una

s’aombren les vistes

per un tret precís...

Vuitè i últim dia (01/11/2020)

Gronxar-me com les fulles

dels arbres que es despullen

i esdevenir la terra

que avui puc trepitjar.

Sentir fresses alegres

i olors de la natura

que sobreviu, encara,

malgrat l’abús humà.

Comprendre que la vida

sobrepassa els conceptes,

l’enteniment i el gaudi

de qualsevol instant. 

I dormir sota els astres

d’una bella celístia

que em digui «ni els teus somnis

no poden ser tan grans!»