La brisa del somriure que em regales

m’allibera d’impureses absurdes,

com un bàlsam contra el cor indolent.

Pètals ingràvids de flors irisades

volen amunt, dins d’un estol de somnis,

més enllà dels balcons i del brogit.

M’abdueix la nocturna cobejança

pels bocins d’il·lusions encarnades

en les fulles que l'aire fa volar.

Som ombres evanescents i neutres

avançant, fascinades pel silenci,

sota l’èter ferotge de la nit.

La platja, remorosa i solitària,  

s’ha convertit en un paratge inhòspit

on els amants conjuren l’espaitemps.

La fosca reverbera buits atàvics

lluny dels pobles, afamats de gatzara,

i dels cossos que exciten els sentits.

Diviso estels per dibuixar quimeres

al compàs d’unes ones imparables

que espurnen com un vel diamantat.

Les petjades es perden en la sorra

mentre la lluna, clara, s’insinua

sense cap núvol que li barri el pas.

La brisa del somriure que et regalo

se t’aferra i et velluteja els pòmuls

amb un tint de capvespre ran de mar.

Ens atreu el perfum de l’aire tebi

quan prescindim d’estímuls imperfectes

i copsem que nosaltres vol dir tot.

El desig compulsiu de l’enyorança

es desintegra i fa caure el desànim

que estossinava el vigor de la ment.

Ara ja no m’angoixen els naufragis

ni admiro plenituds de purpurina;

en tinc prou deslliurant-me dels neguits.

Agafats de les mans i sense presses,

caminem ignorant els vells auguris

i el farcell de compromisos vitals.

Absorbim l’energia d’una brisa 

que ens hipnotitza amb cada nou somriure

sense esperar res més d’aquest instant.

Ho som tot, i el mar fa de testimoni.

La resta, simples voliaines d’estiu.

La brisa que desprens és immortal.