Primer Premi de prosa en el XXIII Certamen Literari en Llengua Catalana de l'Associació de Veïns i Veïnes de la Sagrada Família (octubre de 2022)

A diferència de molts companys de viatge, l’Ahmed havia arribat al final del periple amb una reserva d’energia admirable. Tot i que el desgast era evident, gaudia d’una complexió corporal extraordinària. Això sí: el burxaven diverses nafres purulentes; les més doloroses, a l’ànima. I, per descomptat, els dubtes li transfonien una angoixa profunda. Pagava la pena lluitar per una il·lusió? No hauria estat millor resignar-se i sobreviure com fos? El cas era que l’havia enlluernat el miratge d’un lloc segur, d’una bona feina, de festes amb amics... 

No podia viure al Sàhara natal, ni tampoc al Marroc. Massa misèria repartida entre massa germans. Tot el seu avenir es reduïa a l’envelliment prematur, sense expectatives i amortallador. L’única via oberta era una ingrata passarel·la d’escassos metres: els de la incertesa fent d’escarràs, tot per ingerir quelcom abans de pondre’s el sol, sempre amb l’aridesa d’un desert inacabable. 

L’Ahmed, a més, tenia un problema afegit: era curiós de mena. Volia saber el perquè de les coses, és a dir: analitzar-les i entendre-les més enllà dels principis teocràtics que havia hagut de memoritzar. No acceptava la simplicitat d’una concepció divina, d’un ordre immutable i d’una resposta inequívoca. Necessitava comprendre perquè el món funcionava d’aquella manera i si, tal com intuïa, una bona part dels canvis succeïen perquè les persones els provocaven. Volia trencar els límits que el mantenien reclòs en el si d’una presó a camp obert, però sense sortida.

Havia hagut d’acceptar feines repugnants a canvi de caritats miserables. Mai no hauria estat capaç de pagar un bitllet si no s’hagués embutxacat la recaptació de l’amo de l’adoberia. L’Ahmed assumia que allò l’enfonsaria a l’infern, però en aquella nit eterna també hi trobaria el blanquer i la seva pestilència. Igualment, hi aniria de bracet amb els que li havien aixecat la camisa, ja que a ell també l’havien estafat. Amb falses promeses i traïdoria, li van prendre els pocs diners que havia reunit per adquirir el bitllet d’anada a Europa. Va ser una lliçó molt dura que el va fer madurar. De retruc, es va tornar més desconfiat; ningú no l’ajudaria. 

Un gran nombre dels vaixells que sortien clandestinament del nord d’Àfrica no arribaven a la seva destinació. Ben pocs ho aconseguien, de fet. Va formular moltes preguntes abans de saber quina era l’oferta més segura, però tota precaució era poca. De fet, es va adonar fins a quin punt se la jugava després que la calitja hagués difuminat la massa ocràcia de la terra ferma. La calor era insuportable. El sol, abrusador, cremava i condormia. Aviat va constatar que el patró els havia abandonat a la seva sort. Qui en teoria menava l’esquif era un pobre diable com ell, algú que perseguia una quimera i que, per tant, només buscaria com salvar-se a si mateix. 

Era fàcil abandonar-se a la intempèrie. La cremor del dia, la gelabror de la nit, la desorientació, la manca d’aigua, els bocins del menjar... I el silenci. Al principi, es barrejaven pregàries amb un garbuix de contes o rondalles i les veus alegres dels dos marrecs que anaven a bord. Tots aquests sons es podien copsar com els tics espasmòdics d’una bogeria incipient. L’Ahmed, fascinat, constatava que no tothom parlava el mateix idioma. S’havia assegut al costat d’un altre noi sahrauí, el Salek. Li va explicar que molts tripulants de la barca parlaven llengües berbers. Els podia entendre, però poca cosa més. Al final, per esgotament, s’imposava un mutisme eteri, febril, inquietant. 

Durant la segona nit, algú va alertar que l’estrella polar no es veia on hauria de brillar. Els més avesats a la celístia van fer càbales de seguida: el vent els hauria desviat de la ruta prevista. Mai no arribarien a les costes del sud d’Espanya. Alguns homes es van encarar amb el timoner. Ell, en l’intent de defensar-se de l’embat, va caure a l’aigua. El van poder rescatar, si bé malferit. El braç li penjava, i un reguerol fosc li resseguia la cara. Aquella visió encara va esparverar més el passatge. 

Un sentiment contradictori bullia dins el cervell de l’Ahmed. Tant de bo que els rescatessin, sobretot pel ferit, pels nens i per les dones embarassades, però i després què? Els deportarien, com qui torna les ovelles al ramat? Això passava, i sovint; ho coneixia de bona font. Sense anar més lluny, el Salek li havia confessat que aquella era la segona vegada que intentava sortir d’Àfrica. Amb això, el que més amoïnava l’Ahmed era com reuniria els diners per començar de zero. Potser miraria d’instal·lar-se a prop de Ceuta o Melilla, però ja l’havien advertit que creuar la tanca era tant o més perillós que llançar-se al mar, sobretot si els policies marroquins l’enganxaven i s’adonaven que parlava hassania, el dialecte sahrauí.

Els dies transcorrien amb una impavidesa atordidora. El timoner, enfebrat, va començar a delirar. Un altre individu, prim com una canya, va perdre el coneixement. Els defalliments van truncar la dinàmica d’orinar i evacuar enfora. La fortor s’intensificava més que no pas la capacitat de l’olfacte per adaptar-se a la ferum. Feien torns per ocupar els llocs més incòmodes, que coincidien amb les petites escletxes per on es filtrava l’aigua. Ara bé, no tothom acceptava aquelles rotacions. En més d’una ocasió, l’Ahmed havia aconseguit calmar els ànims. El seu tarannà, sempre sofert i conciliador, havia merescut l’aprovació dels homes barbablancs, així com la complicitat d’altres viatgers que preferien quedar-se en un segon terme. Tanmateix, la tensió creixia a un ritme més accelerat que la desesperació. Calia desfer-se dels cossos exànimes, i això turmentava l’esperit dels supervivents. Eren morts? Algun, quan ja era a l’aigua, semblava que es bellugava. «Són les onades», li repetia el Salek, per tranquil·litzar-lo.

La nit propagava una desolació més profunda que el dia. Ni una trista llum a l’horitzó. Tot sovint, una llumeta intermitent solcava el cel. Aleshores, l’Ahmed evocava les hores posteriors a l’instat en què, de sobte, van prendre consciència del fet que navegaven a la deriva. Cada cop que percebien un avió, els dos únics infants del bot es posaven drets per cridar i brandar els braços. Els havien prohibit de saltar, però almenys així es desfogaven i mantenien una petita guspira d’optimisme. Per moments, l’Ahmed hauria volgut ser tan ingenu com ells.

Les estridències tèrmiques es van alternar al llarg de la travessia. En albirar la primera silueta rocosa, tan sols una quarta part dels nàufrags continuaven conscients. L’Ahmed havia perdut el compte dels cossos abocats al mar. No quedaven ganes ni forces per celebrar res. Mentre la marinada els empenyia cap a terra, el Salek, exhaust, va mussitar un renec. L’Ahmed va afuar els ulls mentre dirigia la vista al guardacostes amb pavelló espanyol. Li va dir que els fitxarien, que ara començaria un altre suplici. 

No s’ho va pensar dos cops. «Adeu, amic Salek; molta sort», va murmurar l’Ahmed, abans d’esmunyir-se per la borda. Poques persones es van adonar de la seva fugida. La majoria estaven estamordides, desmaiades o completament vençudes per l’esforç inhumà. 

L’Ahmed fou rescatat per uns pescadors eivissencs. Més mort que viu, el van traslladar a l'illa. El patró va avisar les autoritats, però també va contactar amb una associació que atenia immigrants il·legals. L’Ahmed no va tornar a saber res del Salek, ni de les dones embarassades, ni de l’únic nen supervivent quan va abandonar la barca. La seva peripècia continuava, ara en un altre camp de batalla. Amb els anys se’n va sortir, però també perquè va trobar, en el treball, una manera efectiva d’oblidar, a estones, el malson de l’agonia i de la mort. 

Mai no va explicar a ningú la seva dolorosa experiència. Li feia massa mal. Anys després d’establir-se a Barcelona, arran d’una proposta veïnal, va decidir trencar aquell silenci tan injust amb les víctimes que havia deixat enrere. Ho va fer davant de desenes de persones, i acompanyat, com sempre, dels fantasmes que no el desemparaven. Per primer cop en molts anys, es va sentir en pau. Tanmateix, es tractava d’un efecte momentani que duraria poc. Al capdavall, era un simple infant que cridava i brandava els braços perquè les persones que volaven alt es fixessin en ell. I això, per descomptat, era pecar d’ingenu. Dos dies més tard, va escriure una carta de comiat i es va llençar daltabaix d’un ferri que cobria la ruta de Barcelona a Palma.