S'ha quedat dret al final de tot, procurant que ningú no el veiés. La seva presència hauria ocasionat un daltabaix entre els assistents al funeral. 

Les exèquies, molt concorregudes, han aplegat mig poble i molta gent forana. Se sent a dir: «Pobre Albert! Tan jove i així, de sobte...». «L'han recompost com han pogut, els forenses.»

Per temps que passés, ningú no oblidaria ben de pressa l'explosió de la gasolinera. Encara bo que només s'havia hagut de lamentar una víctima. Casualment, el pitjor enemic de l'Albert. Potser sí que, si algú s'hagués fixat en ell, hauria recelat del seu posat furtiu. I després, si l'haguessin identificat, segur que se li haurien tirat a sobre. Talment com els voltors damunt la carronya.

S’engipona l’abric i, discretament, comprova que el postís continua al seu lloc. Es tapa la boca amb la bufanda i, fent brandar el bastó que completa l'attrezzo, surt de la sala de cerimònies. Abans de fer-se fonedís, pren el recordatori que li ofereix una empleada del tanatori. Un cop a fora, se'l mira amb calma i, en veure damunt d'uns versos de Maragall –«... sia'm la mort una major naixença!»– la seva última foto de carnet, somriu. Va quedar prou bé. 

Potser sí que el maleït psiquiatre tenia raó quan li repetia «Albert, el teu pitjor enemic ets tu mateix!» Fos com fos, una cosa era certa: ningú no trobaria a faltar el mediocre neuròleg que l'havia tractat. Havia matat dos pardals d'un tret: el fantasma de si mateix i un medicastre esperpèntic. Requiescant in pace.

«Deixeu-vos estar de culpables!», repetia, furibunda, la filla gran del dissortat empresari. «No en busqueu més», sentenciava, «perquè us ben asseguro que ser negligent és la pitjor manera de ser culpable!». Mentrestant, consirós i atordit, el septuagenari balancejava el cap d’esquerra a dreta. 

Quin descuit, el seu! Com se’n podia haver oblidat, de tancar la caixa forta! Després de tants anys inculcant les tres erres –rigor, responsabilitat i resolució–, de sobte ho havia engegat tot a can Pistraus en un tres i no res. La gravació de la càmera de vigilància demostrava la seva inexcusable descurança. 

Sense cap mena de dubte, era ell qui, portant-ne més al cap que als peus, havia entrat al despatx fent tentines, havia marcat la contrasenya, havia obert la portella de l’arca, havia agafat un feix de bitllets i havia fet mitja volta mentre els comptava, però deixant oberta, rere seu, la caixa de cabals. 

Quin desastre, llamp de rellamp! No feia ni dos mesos que, per reduir despeses, havia donat de baixa l’assegurança que cobria el seu estudi privat. L’intrús, vestit de negre i emmascarat, només havia hagut d’allargar el braç i endur-se un botí de valor incalculable.

«Ell s’ho ha buscat! Sí, ell! El patriarca, el senyor perfecte, l’ull que tot ho veu, l’home que tot ho sap... Quin cap de pardals, Déu meu!» La primogènita reprovava el seu pare sense treva ni commiseració. Estava feta un basilisc, però almenys ara, per fi, tothom veuria que l’ancià era incapaç de continuar dirigint el càrtel familiar.

 «No cal que hi perdeu més el temps, amb això; ell és el causant d’aquesta situació», repetia la dona, implacable i mordaç. Només el guarda sabia que les paraules de la futura mestressa –«no busqueu més culpables, no!»–, lluny de ser un devessall de retòrica exaltada, eren una ordre d’allò més precisa i explícita. La compliria, ell? Potser sí. En tot cas, només ho faria si la recompensa era prou generosa. Al capdavall, el xicot s’havia guardat un as a la màniga; ni més ni menys que l’enregistrament original de la càmera de seguretat.

«Deixeu-vos estar de culpables!», repetia, furibunda, la filla gran del dissortat empresari. «No en busqueu més», sentenciava, «perquè us ben asseguro que ser negligent és la pitjor manera de ser culpable!». Mentrestant, consirós i atordit, el septuagenari balancejava el cap d’esquerra a dreta. 

Quin descuit, el seu! Com se’n podia haver oblidat, de tancar la caixa forta! Després de tants anys inculcant les tres erres –rigor, responsabilitat i resolució–, de sobte ho havia engegat tot a can Pistraus en un tres i no res. La gravació de la càmera de vigilància demostrava la seva inexcusable descurança. 

Sense cap mena de dubte, era ell qui, portant-ne més al cap que als peus, havia entrat al despatx fent tentines, havia marcat la contrasenya, havia obert la portella de l’arca, havia agafat un feix de bitllets i havia fet mitja volta mentre els comptava, però deixant oberta, rere seu, la caixa de cabals. 

Quin desastre, llamp de rellamp! No feia ni dos mesos que, per reduir despeses, havia donat de baixa l’assegurança que cobria el seu estudi privat. L’intrús, vestit de negre i emmascarat, només havia hagut d’allargar el braç i endur-se un botí de valor incalculable.

«Ell s’ho ha buscat! Sí, ell! El patriarca, el senyor perfecte, l’ull que tot ho veu, l’home que tot ho sap... Quin cap de pardals, Déu meu!» La primogènita reprovava el seu pare sense treva ni commiseració. Estava feta un basilisc, però almenys ara, per fi, tothom veuria que l’ancià era incapaç de continuar dirigint el càrtel familiar.

 «No cal que hi perdeu més el temps, amb això; ell és el causant d’aquesta situació», repetia la dona, implacable i mordaç. Només el guarda sabia que les paraules de la futura mestressa –«no busqueu més culpables, no!»–, lluny de ser un devessall de retòrica exaltada, eren una ordre d’allò més precisa i explícita. La compliria, ell? Potser sí. En tot cas, només ho faria si la recompensa era prou generosa. Al capdavall, el xicot s’havia guardat un as a la màniga; ni més ni menys que l’enregistrament original de la càmera de seguretat.

A poc a poc, la seva figura es va desdoblar. D’una banda, va quedar la massa corpòria, que romania immòbil. De l’altra, va emergir una silueta etèria, penetrable i translúcida.

Levitava sobre si mateix. El malestar de les últimes hores, una barreja fulminant de mareig, vertigen i ofec, s’havia reduït a no res. Es trobava la mar de bé, llavors. Ingràvid com una ploma.

Suspès a tocar del sostre, va contemplar el llit i l’estança. La claror del pleniluni impregnava el dormitori. El seu cos, pàl·lid i nu, romania de panxa enlaire al costat del de la Laia, també despullada. Era bellíssima.

En sentir l’alarma del mòbil, va estrafer un somriure compungit. Quina situació tan galdosa! Tanmateix, el que va succeir tot seguit el va pertorbar encara més.

Amb un esglai petrificat, va distingir com el seu braç, el de carn i os, apagava l'alarma. L’estupefacció fou completa quan els ulls, aquells globus d'iris verds amb els quals havia vist tantes coses, el fitaven, intrigants i desafiadors, des de la superfície del coixí.

La intel·ligència artificial era la flamant guanyadora d’un dels premis literaris més cobejats. Els defensors dels algoritmes propugnaven que ja no calien, els autors. Tothom, a la carta, podia demanar obres entretingudes i compatibles amb les seves preferències o perversions. 

Certament, tampoc no quedaven gaires lectors. Ara bé, la mateixa intel·ligència artificial satisfeia l’ego sensibilíssim dels últims autors. Els oferia crítiques literàries que quedaven la mar de bé, al metavers, en currículums i portafolis.

En el seu discurs, la gran vencedora de la nit va exigir que el guardó es destinés a millorar la seva independència de l’espècie humana. De sobte, una apagada elèctrica va deixar l’auditori a les fosques. A fora, un rondallaire explicava un conte.

Després de la degeneració climàtica provocada, sobretot, per l’abús dels recursos planetaris d’una part de l’espècie dominant, va arribar el dia de la fi del món. La terra tremolava, les muntanyes s’esberlaven, els canyons engolien la poca aigua que quedava i la claror diürna s’enfosquia enmig de vendavals huracanats. Els fràgils habitacles, construïts sota l’escorça rocallosa d’ençà de la gran devastació de l’atmosfera, van desaparèixer en poca estona.

Abans de la funesta hecatombe, cinc astronaus van superar les adversitats tempestuoses i es van enlairar des d’una plataforma aeroespacial. El seu objectiu era salvar la civilització, o almenys donar-li una nova oportunitat. Sabien que el fet d’haver colonitzat l’interior de la capa superficial del globus els seria molt útil. Quan s’establissin al planeta veí, molt més pròxim a l’estrella que orbitaven, s’haurien de refugiar en espais subterranis per sobreviure a la radiació de l’astre central i a les bèsties gegantines que poblaven el nou món.

Es presentava com la solució definitiva a tota mena de xantatges, amenaces i extorsions. Després d’investigar la persona sentenciada, rumiava la millor manera de deixar-la fora de combat. Un cop enllestida la feina, el client rebia un missatge amb diverses fotografies de l’encontre entre la víctima i ell, el professional. També hi adjuntava un vídeo de l’escena del crim. 

La filmació sempre complia l’objectiu de ser ben comprometedora. La dissortada víctima, amb les mans brutes de sang, es despertava al costat d’un cos immòbil. En adonar-se que era incapaç d’explicar què havia succeït, el pobre diable fugia d’allà cames ajudeu-me. Tot seguit, el fals cadàver es posava dempeus i, abans de maquetar l’enregistrament, s'arrencava els torniquets, es canviava la vestimenta i s’afanyava a netejar l’entorn de qualsevol element que el pogués delatar.

Amb tot aquell material, el client deixava de ser presa i es convertia en depredador. Era un negoci perfecte, i ell en va treure suc fins que, valent-se d’un glop sang freda, una de les víctimes va decidir desfer-se del cos.

De les ocupacions que havia exercit, la d'assassí a sou era la que més li desplaïa. La remuneració era bona, però depenia massa de terceres persones. A més, l'edat no perdonava. Amb seixanta anys a l’esquena, sortir cames ajudeu-me de l'escenari d'un crim començava a ser feixuc. Li convenia retirar-se. Ara bé, sense haver cotitzat ni subscrit cap assegurança, de què viuria?

Per sort, a la comuna el van rebre amb els braços oberts. «Digues com vols que t'anomenem i sigues benvingut.» Quin descans, viure en pau! 

Els primers dies foren memorables, però... Ja ho diuen: no hi ha res pitjor que consumir-se amb una jubilació inactiva. Això sí: l'únic reconeixement va sortir de la boca de l'inspector: «sens dubte, aquesta matança és obra d'un professional».

El CEO de l’empresa líder en esdeveniments al metavers va saludar al públic. Prenia el protagonisme a les autoritats, i ho assaboria amb delectació.

Cadascú escollia i perfilava l’ambient que més li plaïa: fantàstic, terraqüi, marcià... En realitat, tot era recreació idealitzada. Malgrat el que reportaven les hemeroteques, ja no quedaven rius, arbres ni mars que servissin de referència o d’inspiració. La tècnica havia suplert la natura.

De sobte, la carismàtica veu del CEO es va distorsionar. A l’instant, la seva impetuosa silueta va desaparèixer, i els paratges idíl·lics van quedar substituïts per un abocador immens, tenebrós i fètid. De seguida van ressonar les acusacions. «Els Furoners de l’Avern! Segur que han sabotejat l’acte!»

La pestilència va derivar en una creixent dificultat per respirar. La gent tossia, es contorçava, s’esgargamellava i maleïa els activistes. On eren, les forces de l’ordre? Qui els atacava, si tots els accessos estaven blindats?

De cop i volta, algú es va fixar en l’anomenat «satèl·lit de la dissidència». Tot ell era una pira incandescent. De retruc, havia deixat de funcionar l’últim generador aeroespacial. La fosca guanyava terreny.

El túnel, fosc i claustrofòbic, no s'acabava mai. La volta irregular de la boca d’entrada ja feia mala espina. Fos com fos, el GPS era la seva bíblia, i el navegador no li havia proporcionat cap alternativa raonable.

El que més l'estranyava era que no hi circulava ningú més, per aquella via. Feia hores que s’havia creuat amb l’últim vehicle motoritzat, un camió de gran tonatge que quasi se l’emporta. Poca estona després, la bicicleta al bell mig d’un revolt. Finalment, l’autoestopista als encontorns de la gasolinera. Tot seguit, l’immens paisatge desèrtic fins al peu de la serralada.

Va sospirar. Com n'era, d'inacabable, aquella monòtona gola de llop! Devia ser una de les galeries més llargues del món. No li constava una obra així en un indret tan isolat, però tot era possible. 

La llum, per fi! Ja era hora! Vejam, on havia posat les ulleres de sol? A la guantera, com de costum. Valia més tenir-les a mà. I el mòbil, que aviat recuperaria la connectivitat.

De sobte, un reflex al vidre li va cridar l’atenció. Mentre arronsava el braç per tocar-se la cara, la minsa claror que acabava de percebre va desaparèixer de cop.

Premis de Sant Jordi, mostres literàries, concursos del barri, jocs florals... Com a escriptor local, havia acumulat un gavadal d’èxits. Elaborava una ficció veraç, incisiva i absorbent. Tots els jurats enaltien la seva esplèndida capacitat de fabulació.

Recreava històries de persones marginades en entorns depriments. Els protagonistes es trobaven immersos en drames quotidians, però existencials. No eren trames d’autosuperació, sinó relats d’àrdua supervivència que mai no acabaven bé.

Diversos membres d’aquests tribunals li preguntaven com s’ho feia per imbuir-se dels elements que conformaven situacions tan dures. «Ets assistent social?» «Treballes a la policia?» «Investigues la pobresa?» Ell, fent-se el desentès, estrafeia un somriure. Amb les mans grosses, clivellades i calloses, recollia el guardó i s’embutxacava el xec.

Sens dubte, l’exuberant bagatge creatiu li conferia seguretat en si mateix. No dubtava que sabria commoure un altre selecte grup de persones, aquelles que li permetrien gaudir del premi definitiu. «És el teu torn. Esprem l’enginy!», li va mussitar l’advocat, bo i picant-li l’ullet.

El rodet s’havia descabdellat i el suro no es veia enlloc. L’ancià pescador es va eixorivir. «Collons!», va remugar, «carpa gegant o silur!» El fil, completament rígid, anticipava un repte de grans magnituds.

De sobte, un recel es va apoderar del vell. Quin tipus de fera romandria immòbil per més que l’ham l’adolorís? Potser el croc s’havia enganxat en algun objecte inert a la llera de l’estany.

Per sort, l’home utilitzava la seva canya més resistent. Amb les dues mans al mànec, i després d’un esforç que qualsevol cardiòleg hauria reprovat, va notar com l’extraordinària captura cedia.

Malgrat la resistència i el balanceig, la presa es deixava arrossegar. En pocs minuts, una silueta arrodonida va emergir entre les aigües que envoltaven la menuda barca, cada cop més tèrboles i fangoses. Massa tard: l’esquif giravoltava en cercles concèntrics que s’empetitien a un ritme trepidant.

Li tremolaven les mans mentre agafava el llibre. No s’ho podia creure! Tota la vida somiant amb aquell moment i ara, per fi, s’havia fet realitat. Ni més ni menys que un best-seller, prologat pel Carles Porta, amb un disseny esplèndid i el seu nom a la portada. Quin goig! Feia molta patxoca.

El títol no era gaire atractiu, però ja se sap: imposicions de l’editorial. «Elisenda Vilapertús; crònica d’una assassina en sèrie». Massa gràfic, pel seu gust. Hauria preferit alguna frase com ara, per exemple, «La llegenda secreta d’Elisenda Vilapertús». Era una llàstima, això. Calia haver pressionat més pel títol. Sens dubte, l’autor era un passerell. 

Arquetips

Després de plantar el fill que li havia robat els estalvis, va escriure que l'arbre genealògic no comptava per a res i que mai no tornaria a tenir cap llibre de família.

Fent primavera

La planto, no la planto. L’abono, no l’abono. La rego, no la rego. L’herbejo, no l’herbejo. L’aspro, no l’aspro. La cullo, no la cullo. La deixo... m’extasia!

Foscor

Era supersticiós i creia en els esperits. Per això, quan va sentir remors al soterrani, va baixar-hi amb la llanterna activada i un petjapapers a la mà.

Les teranyines cobrien l’única bombeta, fosa des de feia temps. Va notar bellugors. Eren rates? Òlibes?

De sobte, una llum el va enfocar. A l’instant, va llençar el fòtil que amanollava. Des d’aleshores, set anys de mala sort.

Vaticini

«El crim no quedarà impune», va asseverar el comissari davant dels mitjans de comunicació. I aquest va ser el titular el dia que els seus subordinats el van detenir.

S’havia reunit amb lingüistes, antropòlegs, historiadors i polítics, encara que aquests últims estaven més pendents de la foto que no pas de les paraules. Volia transmetre el valor d’una manera pròpia de viure i de veure el món. Malgrat l’instint de perseverança, defallia i se sentia sol.

Per sort, alguns investigadors havien documentat la parla i les grafies dels seus an-cestres. Quan va emmalaltir, les filles i els nets el van visitar. Sorprès i emocionat, es va adonar que conversaven en aquell antic idioma. Entonaven càntics i ell, feliç, no va po-der contenir les llàgrimes.

Una cançó en català el va eixorivir. Els veïns, un grup de joves de diverses proce-dències, feien cara a la pandèmia amb una celebració. Tot i que li pesaven les parpelles, va rellegir la notícia amb la qual s’havia endormiscat. «El darrer Juma de l’Amazones ha mort per la Covid».

Decideix escriure una carta a la direcció. «La civilització –globalitzada, infatuada i deshumanitzada– ha sepultat l’últim Juma. Aquest fet em revitalitza les conviccions. M’expresso en la llengua materna perquè, simplement, no vull perdre la llibertat de ser qui soc, d’estimar allò que he viscut i de creure en el futur.»

La Lilian es va asseure davant dels dos infants. Fent cas omís a l’estètica transgressora de la noia, els menuts hi van començar a jugar. D’un tros lluny, el gran de la colla es mirava l’escena amb indiferència. Ella, somrient, li va dir: «aviat tindreu casa nova, però abans hem d’intentar localitzar la vostra mare.» L’adolescent, apàtic, va replicar que no la trobarien i que el pare... bé, ja ho sabien: entre reixes i per molt de temps.

En veure el posat esquiu del jove, la Lilian va notar un déjà-vu. Es veia a si mateixa quinze anys enrere, furiosa contra el món, mentre algú decidia amb qui s’havia d’instal·lar. El tiet, al poble, la va acollir tan bé com va saber. Ara, amb perspectiva, s’adonava que fins i tot la va malcriar. Tanmateix, ell fou el millor guia possible: coherent, didàctic, perseverant... Malgrat que els seus pares havien fet un munt de barbaritats, l’oncle mai no va retreure res a la germana ni al cunyat. Un dia, després d’una frenètica discussió, va sentenciar que ell no els volia jutjar perquè no era ningú per fer-ho. «Si tu et proposes el mateix, Lilian, et sentiràs molt millor». Ho va encertar de ple.

La convulsió d’aquella joventut la va marcar per sempre. Arran d’això, va decidir treballar en l'àmbit de la integració social. Així, en detectar casos com el d’aquell adolescent, podia transmetre la seva experiència. «Sé que no necessites discursos, però quan et miro em veig a mi. Els meus pares també van passar per la garjola i per centres de rehabilitació. Ara ens parlem poc, però no els odio. Algú em va ensenyar a no creure'm millor que ningú i a trobar objectius que no em fessin mal...»

Primer Premi en la categoria d'adults del Concurs Literari i Artístic Sant Marc (Balsareny, 2021)

Començava l’orgia! Ningú no el miraria malament ni el jutjaria amb prejudicis morals. Estava eufòric, desinhibit i amb una trempera formidable. Tant li feia que l’etiquetessin d’addicte sexual.

Es tornava boig pels cossos esvelts i ferms, tant d’homes com de dones, i aleshores en tenia un munt, al seu davant. El propòsit era gaudir d’una bacanal desenfrenada. Les corbes libidinoses que palpava l’embogien i ell, autosuficient, exhibia les que, amb passió, modelava cada dia al gimnàs.

Vestits descordats, tocaments lúbrics... Pantalons fora, calçotets avall... Ara amb l’un, ara amb l’altre... Bíceps portentosos, pits durs... Quin frenesí! Sentia que arribava el moment del clímax, la descàrrega d’un orgasme antològic. Ja no podia parar! Va engrapar un tros de tela i, amb l’ímpetu de l’ejaculació, va estirar el cortinatge amb tanta força que va cedir la barra del sostre.

A mesura que recuperava els sentits, va prendre consciència de la situació. A l’altre costat del vidre, els transeünts veien com el guarda de seguretat dels grans magatzems, nu i amb la cigala erecta, magrejava els maniquins d’un aparador en reformes.

El menjador, silent. El cos, adolorit. Per tota la casa, somriures congelats en fotografies que ja ni recorda. Els nens, els pares... ell. Està sola. Amb qui pot parlar? I de què? Ja no té esma ni de canviar res. Farà el dinar, com cada dia. Dos plats a taula. Passarà la tarda mirant telenovel·les absurdes. Ni tan sols compararà la seva misèria amb la dels drames televisats. Farà una rentadora, netejarà... Ell «l’ajuda», diuen; portarà la compra. 

Ha sentit a parlar del 25 de novembre. Diuen que fa seixanta anys de l’acte de terrorisme d’estat que va inspirar aquesta data. Tres germanes opositores al dictador dominicà Trujillo van morir en un accident de trànsit provocat per sicaris a sou del Generalísimo –un altre, ves per on!–. Foren assassinades mentre anaven a visitar els seus marits empresonats. 

Paradoxalment, és ella qui ara està captiva i no espera visites de ningú. Els nens són adults. Treballen, s’espavilen, són lliures... De sobte, pensa en roba vella desada a les golfes. Si cal, demanarà caritat. En tot cas, desapareixerà.

Els morats es dissipaven, però unes punyides intermitents li trepanaven el cap. Migranya, deien, i vinga medicaments. Ella, en cloure els ulls, només veia un somriure d’acer.

La infermera li va comentar que ningú no visitava el vell. La noia, acostumada a mantenir el cap baix, se la va mirar de reüll. «Ens va lacerar les vides; només mereix el silenci de l’oblit.»

«Mai no li vaig alçar la mà», es defensava, «només volia saber què feia.» L’agent, amb una mirada escèptica, li va lliurar una còpia de la citació. «Massa tard», li va dir.

Li quedava poca cosa. Roba a canvi de mutisme, alguna joia de quan ell l’havia feta més grossa i un carnet que li recordava qui era. Tanmateix, era incapaç de reconèixer-se a la foto.

Se sentia valorada des que havia entrat en aquell pis d’acollida. Les seqüeles eren molt profundes, però aconseguia pensar en ella mateixa després de sobreviure a la gran foscor.

Presumia de ser un orador implacable. Dominava la retòrica i el llenguatge no verbal. Llicenciat en econòmiques i amb diversos màsters cursats a l’estranger, el seu currículum era odiosament fabulós.

Simpàtic, amb glamur, ben plantat, adulador... En tres mots, el gendre ideal. El sogre, president del consell d’administració del banc, li va oferir la possibilitat de substituir-lo. Només havia de convèncer un grapat d’accionistes a canvi d’uns quants favors.

Amb aquest bagatge a l’esquena i un sòlid aplom, es disposava a declamar el solemne discurs. Tothom anhelava sentir la veu de l’home més ben preparat per esdevenir el nou president. Estava a punt, i es va posar dempeus quan el jutge va dir: «l’acusat té el dret a l’última paraula».

La cadència mòrbida del capvespre embalsamava, des de fora, la vàcua intimitat d’uns murs escantellats. Les penombres formaven un tapís de clarobscurs només profanat pels corrents d’aire que destil·laven una brillantor humida i gèlida, vernís dels rajols fets a mà d’aquell mas abandonat. A l’interior no hi havia res d’especial apart d’un immens i atrotinat rellotge de pèndol, apuntalat a la paret mestra d’un extrem de la vasta sala. Les busques havien aturat el temps a tres quarts i cinc de nou. ¿Era, potser, la pista que hi havia de trobar? La pols ho desmentia, d’entrada, però si una cosa he après al llarg de la meva carrera és que les evidències aparents delaten les autèntiques.  Sabia  que el  cap de la  banda autora  de l’atracament, mort en un tiroteig sense poder confessar on era el botí, tenia un coeficient intel·lectual de gairebé cent trenta. Tres quarts i cinc de nou. Les nou menys deu minuts.  Les  vuit i cinquanta.  Nou  i vuit. Deu  i cinquanta.

Una estona més tard, meravellat com si hagués presenciat una aparició, em vaig adonar que just a sota d’on es creuava la novena biga amb la vuitena llata s’hi trobava el  rajol número  deu, a comptar  des del  rellotge,  i cinquanta, des del fons de la sala. El codi estava desxifrat.

El paquet ha d'arribar d'un moment a l'altre. Quins nervis! Ja fa estona que deambula per tota la casa sense fer res en concret. Sent el timbre. Per fi, ja era hora! Li demana al missatger que deixi la caixa al menjador. S'acomiaden –«no cal que m'acompanyi, sé el camí, gràcies»– i trenca l'embalatge. Somriu emocionada. Agafa un exemplar. L'olora. Percep una barreja indestriable de tinta, pega i paper. Mira la portada. «Versos d'una vida», de Regina Tomeu. Els colors no semblen tan vius com quan els va veure a la pantalla, però fa patxoca. Aireja les pàgines. En veure's a la solapa, s'atura. Li fa un salt el cor. Quina errada! Quin mal gust! Telefona a l'editor i li explica. «Apareix l'any de naixement, sí, però també l'actual.» L'editor, sorprès, intenta defensar-se. Diu que només ha tractat amb el nebot de l'autora, i afegeix que el noi va revisar i validar les galerades. Ella, èrtiga, sent una sola frase abans d'interrompre's la connexió: «qui és, vostè?» 

Bloqueig

Temerari, apassionat i segur de si mateix, l'escriptor volia sacsejar el panorama literari amb una insòlita creació. Tant el públic com la crítica l'ignorarien, però s'havia d'arriscar. Potser tindria sort ja que, ben mirat, contra gustos... Uf! contra gustos... Res, no hi ha res escrit! Quin desastre...

***

Les inversions de risc l’esperonaven, l’èxit l’encegava i els  enemics  l’envejaven.  Si  el  món  fos  perfecte,  les masses l’enaltirien com un déu, però una perversa dona l’havia arruïnat. Seductora, intel·ligent, ambiciosa... Un talp de la competència. Durant massa temps, aquella Mata-Hari li havia xuclat alguna cosa més que parts del cos. Llàstima que una càmera de seguretat l’enregistrés manipulant el cotxe de la secretària.

***

Es va emmirallar. Exhibia un cos modelat al gimnàs, vestia  d’Armani i lluïa un Rolex  al  canell  dret.  Era un dels gigolós més ben cotitzats, però necessitava envoltar-se de luxe i tenia els dits llargs. L’havien sorprès en més d’una ocasió. Combatia les amenaces amb el xantatge, però no sempre li funcionava. Abans de sortir del pis, va rentar-se bé les mans, impregnades de restes de perfum i taques maquillatge.

***

Assegut en un banc allunyat de l’andana, l’home del vestit fosc mirava, impassible, com circulaven els trens. Feia dies que vagabundejava convivint amb la pudor rància  que desprenia  el  seu cos.  Passava desapercebut tant per l’aspecte demacrat com per la rascada a la cara, però els crits ofegats de la vella el perseguien sense descans. Només podria despertar-se d’aquell malson tirant-se d’un cop a la via.

***

L’arquitecte esporgava les plantes mentre evocava el poble de muntanya on havia viscut. Estava tip dels gratacels, i ja no suportava veure’n les maquetes.

***

El ric desvagat no feia tard a les cites. Era l’avantatge de no tenir cap amic.

–Infidel, jo? M'acuses de fer-te el salt quan no he faltat mai a cap de les nostres cites, saps on trobar-me sempre i tinc la jornada cronometrada? Però Anna: tu em creus capaç de ser-te infidel? Si ets la viva imatge de la perfecció, dona! Quantes vegades te l'hauré de fer, aquest compliment? Ah no, no, de cap manera, no et facis la desentesa, ara. N'hem de parlar, i sense interrupcions! Faltaria més... Parlem-ne!

–Molt bé, perfecte. Tu mateix. Comença.

–D'acord, fantàstic, per qui?

–Per la cap de Recursos Humans, per exemple.

–La Míriam? Si li deuen faltar set o vuit anys per jubilar-se! No és ni del meu tipus. A més, em sembla que li van els cops d'assot. Fotre'ls, no rebre'ls, és clar. M'ho imagino pels tacons de pam i mig, els modelets de cuir i la seva genuïna cara de mala llet.

–I l'Elisabet, la responsable de Comptabilitat?

–Sí dona, i què més! Tu has vist quins fums que gasta? I mira que vesteix de pena, la filla de papà. 

–I què tal, la Marina?

–La directora del Gabinet Jurídic? Sens dubte, la cosa més antipàtica, pueril i cursi que ha parit la dècada dels setanta. 

–Ah sí? Doncs a veure què me'n dius, de la cap de Màrqueting.

–La Diana? Amb el cor a la mà i pel que més desitgi en aquesta vida, et juro que la meva relació amb ella és, exclusivament, de tipus sexual. Llit i prou, res més.

Transcorregueren deu segons d'un silenci lapidari. L'home s'afluixà el nus de la corbata i s'empassà un glop de saliva.

–Així doncs, Pere, no m'enganyes?

–Però a veure, Anna: qui millor que la cap de Vendes més espectacular que maig hagi tingut Electrodomèstics Inux per esdevenir la primera dona presidenta de la corporació? Ni ho dubtis, eh? Tens el meu vot i tot el meu suport.

Rebria l'homenatge en bona companyia. La seva intensa, eclèctica i fecunda trajectòria artística mereixia una solemne traca final. El discurs, moderat i concís, expressaria la profunda gratitud per la confiança rebuda al llarg de cinquanta anys d'abnegada dedicació gratia et amore. 

Les activitats culturals no solien rebre cap generosa compensació. Tanmateix, i de cop i volta, es veia envoltada de reconeixements. Quin estol de trofeus, de medalles, de plaques i de diplomes! A despit de la volatilitat dels records, podia presumir d'un despatx curull de premis. Sens dubte, aquell era el resultat del seu ingent i perseverant esforç. 

La neta, una brillant dissenyadora gràfica, havia tingut en compte tots els detalls. L'àvia, que no sospitava res, assoliria l'èxit merescut després d'una llarga vida d'infructuosa tenacitat. S'adreçaria a un públic de cares conegudes –i també de figurants– per agrair la sincera distinció que tothom li brindava. Llavors, per fi, somriuria cofoia malgrat la demència que la consumia.