Microrelats diversos

El títol (crims)

Li tremolaven les mans mentre agafava el llibre. No s’ho podia creure! Tota la vida somiant amb aquell moment i ara, per fi, s’havia fet realitat. Ni més ni menys que un best-seller, prologat pel Carles Porta, amb un disseny esplèndid i el seu nom a la portada. Quin goig! Feia molta patxoca.

El títol no era gaire atractiu, però ja se sap: imposicions de l’editorial. «Elisenda Vilapertús; crònica d’una assassina en sèrie». Massa gràfic, pel seu gust. Hauria preferit alguna frase com ara, per exemple, «La llegenda secreta d’Elisenda Vilapertús». Era una llàstima, això. Calia haver pressionat més pel títol. Sens dubte, l’autor era un passerell.



Finalista l'octubre de 2021 del «Microconcurs La Microbiblioteca» (convocat per la Biblioteca Esteve Paluzié i l'Ajuntament de Barberà del Vallès)

Nanorelats 2021 (gèneres diversos)

Arquetips

Després de plantar el fill que li havia robat els estalvis, va escriure que l'arbre genealògic no comptava per a res i que mai no tornaria a tenir cap llibre de família.


Fent primavera

La planto, no la planto. L’abono, no l’abono. La rego, no la rego. L’herbejo, no l’herbejo. L’aspro, no l’aspro. La cullo, no la cullo. La deixo... m’extasia!


Foscor

Era supersticiós i creia en els esperits. Per això, quan va sentir remors al soterrani, va baixar-hi amb la llanterna activada i un petjapapers a la mà.

Les teranyines cobrien l’única bombeta, fosa des de feia temps. Va notar bellugors. Eren rates? Òlibes?

De sobte, una llum el va enfocar. A l’instant, va llençar el fòtil que amanollava. Des d’aleshores, set anys de mala sort.


Vaticini

«El crim no quedarà impune», va asseverar el comissari davant dels mitjans de comunicació. I aquest va ser el titular el dia que els seus subordinats el van detenir.


Horitzons (social)

S’havia reunit amb lingüistes, antropòlegs, historiadors i polítics, encara que aquests últims estaven més pendents de la foto que no pas de les paraules. Volia transmetre el valor d’una manera pròpia de viure i de veure el món. Malgrat l’instint de perseverança, defallia i se sentia sol.

Per sort, alguns investigadors havien documentat la parla i les grafies dels seus an-cestres. Quan va emmalaltir, les filles i els nets el van visitar. Sorprès i emocionat, es va adonar que conversaven en aquell antic idioma. Entonaven càntics i ell, feliç, no va po-der contenir les llàgrimes.

Una cançó en català el va eixorivir. Els veïns, un grup de joves de diverses proce-dències, feien cara a la pandèmia amb una celebració. Tot i que li pesaven les parpelles, va rellegir la notícia amb la qual s’havia endormiscat. «El darrer Juma de l’Amazones ha mort per la Covid».

Decideix escriure una carta a la direcció. «La civilització –globalitzada, infatuada i deshumanitzada– ha sepultat l’últim Juma. Aquest fet em revitalitza les conviccions. M’expresso en la llengua materna perquè, simplement, no vull perdre la llibertat de ser qui soc, d’estimar allò que he viscut i de creure en el futur.»

Interseccions (social)

La Lilian es va asseure davant dels dos infants. Fent cas omís a l’estètica transgressora de la noia, els menuts hi van començar a jugar. D’un tros lluny, el gran de la colla es mirava l’escena amb indiferència. Ella, somrient, li va dir: «aviat tindreu casa nova, però abans hem d’intentar localitzar la vostra mare.» L’adolescent, apàtic, va replicar que no la trobarien i que el pare... bé, ja ho sabien: entre reixes i per molt de temps.

En veure el posat esquiu del jove, la Lilian va notar un déjà-vu. Es veia a si mateixa quinze anys enrere, furiosa contra el món, mentre algú decidia amb qui s’havia d’instal·lar. El tiet, al poble, la va acollir tan bé com va saber. Ara, amb perspectiva, s’adonava que fins i tot la va malcriar. Tanmateix, ell fou el millor guia possible: coherent, didàctic, perseverant... Malgrat que els seus pares havien fet un munt de barbaritats, l’oncle mai no va retreure res a la germana ni al cunyat. Un dia, després d’una frenètica discussió, va sentenciar que ell no els volia jutjar perquè no era ningú per fer-ho. «Si tu et proposes el mateix, Lilian, et sentiràs molt millor». Ho va encertar de ple.

La convulsió d’aquella joventut la va marcar per sempre. Arran d’això, va decidir treballar en l'àmbit de la integració social. Així, en detectar casos com el d’aquell adolescent, podia transmetre la seva experiència. «Sé que no necessites discursos, però quan et miro em veig a mi. Els meus pares també van passar per la garjola i per centres de rehabilitació. Ara ens parlem poc, però no els odio. Algú em va ensenyar a no creure'm millor que ningú i a trobar objectius que no em fessin mal...»



Primer Premi en la categoria d'adults del Concurs Literari i Artístic Sant Marc (Balsareny, 2021)

Ad libitum (eròtic)

Començava l’orgia! Ningú no el miraria malament ni el jutjaria amb prejudicis morals. Estava eufòric, desinhibit i amb una trempera formidable. Tant li feia que l’etiquetessin d’addicte sexual.

Es tornava boig pels cossos esvelts i ferms, tant d’homes com de dones, i aleshores en tenia un munt, al seu davant. El propòsit era gaudir d’una bacanal desenfrenada. Les corbes libidinoses que palpava l’embogien i ell, autosuficient, exhibia les que, amb passió, modelava cada dia al gimnàs.

Vestits descordats, tocaments lúbrics... Pantalons fora, calçotets avall... Ara amb l’un, ara amb l’altre... Bíceps portentosos, pits durs... Quin frenesí! Sentia que arribava el moment del clímax, la descàrrega d’un orgasme antològic. Ja no podia parar! Va engrapar un tros de tela i, amb l’ímpetu de l’ejaculació, va estirar el cortinatge amb tanta força que va cedir la barra del sostre.

A mesura que recuperava els sentits, va prendre consciència de la situació. A l’altre costat del vidre, els transeünts veien com el guarda de seguretat dels grans magatzems, nu i amb la cigala erecta, magrejava els maniquins d’un aparador en reformes.



Finalista el novembre de 2020 del «Microconcurs La Microbiblioteca» (convocat per la Biblioteca Esteve Paluzié i l'Ajuntament de Barberà del Vallès)

Canvi (social)

El menjador, silent. El cos, adolorit. Per tota la casa, somriures congelats en fotografies que ja ni recorda. Els nens, els pares... ell. Està sola. Amb qui pot parlar? I de què? Ja no té esma ni de canviar res. Farà el dinar, com cada dia. Dos plats a taula. Passarà la tarda mirant telenovel·les absurdes. Ni tan sols compararà la seva misèria amb la dels drames televisats. Farà una rentadora, netejarà... Ell «l’ajuda», diuen; portarà la compra.

Ha sentit a parlar del 25 de novembre. Diuen que fa seixanta anys de l’acte de terrorisme d’estat que va inspirar aquesta data. Tres germanes opositores al dictador dominicà Trujillo van morir en un accident de trànsit provocat per sicaris a sou del Generalísimo –un altre, ves per on!–. Foren assassinades mentre anaven a visitar els seus marits empresonats.

Paradoxalment, és ella qui ara està captiva i no espera visites de ningú. Els nens són adults. Treballen, s’espavilen, són lliures... De sobte, pensa en roba vella desada a les golfes. Si cal, demanarà caritat. En tot cas, desapareixerà.



Microrelat inspirat en el lema «estimar no fa mal» (25/11/2020), a proposta de la Biblioteca d'Avinyó

Cinc nanorelats amb motiu del 25 de novembre (social)

Els morats es dissipaven, però unes punyides intermitents li trepanaven el cap. Migranya, deien, i vinga medicaments. Ella, en cloure els ulls, només veia un somriure d’acer.


La infermera li va comentar que ningú no visitava el vell. La noia, acostumada a mantenir el cap baix, se la va mirar de reüll. «Ens va lacerar les vides; només mereix el silenci de l’oblit.»


«Mai no li vaig alçar la mà», es defensava, «només volia saber què feia.» L’agent, amb una mirada escèptica, li va lliurar una còpia de la citació. «Massa tard», li va dir.


Li quedava poca cosa. Roba a canvi de mutisme, alguna joia de quan ell l’havia feta més grossa i un carnet que li recordava qui era. Tanmateix, era incapaç de reconèixer-se a la foto.


Se sentia valorada des que havia entrat en aquell pis d’acollida. Les seqüeles eren molt profundes, però aconseguia pensar en ella mateixa després de sobreviure a la gran foscor.



Nanorelats inspirats en el lema «estimar no fa mal» (25/11/2020), a proposta de la Biblioteca d'Avinyó

Èxtasi (policíac)

Presumia de ser un orador implacable. Dominava la retòrica i el llenguatge no verbal. Llicenciat en econòmiques i amb diversos màsters cursats a l’estranger, el seu currículum era odiosament fabulós.

Simpàtic, amb glamur, ben plantat, adulador... En tres mots, el gendre ideal. El sogre, president del consell d’administració del banc, li va oferir la possibilitat de substituir-lo. Només havia de convèncer un grapat d’accionistes a canvi d’uns quants favors.

Amb aquest bagatge a l’esquena i un sòlid aplom, es disposava a declamar el solemne discurs. Tothom anhelava sentir la veu de l’home més ben preparat per esdevenir el nou president. Estava a punt, i es va posar dempeus quan el jutge va dir: «l’acusat té el dret a l’última paraula».



Finalista en el Premi Font de Santa Caterina de Microcontes 2017

Hora morta (detectivesc)

La cadència mòrbida del capvespre embalsamava, des de fora, la vàcua intimitat d’uns murs escantellats. Les penombres formaven un tapís de clarobscurs només profanat pels corrents d’aire que destil·laven una brillantor humida i gèlida, vernís dels rajols fets a mà d’aquell mas abandonat. A l’interior no hi havia res d’especial apart d’un immens i atrotinat rellotge de pèndol, apuntalat a la paret mestra d’un extrem de la vasta sala. Les busques havien aturat el temps a tres quarts i cinc de nou. ¿Era, potser, la pista que hi havia de trobar? La pols ho desmentia, d’entrada, però si una cosa he après al llarg de la meva carrera és que les evidències aparents delaten les autèntiques. Sabia que el cap de la banda autora de l’atracament, mort en un tiroteig sense poder confessar on era el botí, tenia un coeficient intel·lectual de gairebé cent trenta. Tres quarts i cinc de nou. Les nou menys deu minuts. Les vuit i cinquanta. Nou i vuit. Deu i cinquanta.

Una estona més tard, meravellat com si hagués presenciat una aparició, em vaig adonar que just a sota d’on es creuava la novena biga amb la vuitena llata s’hi trobava el rajol número deu, a comptar des del rellotge, i cinquanta, des del fons de la sala. El codi estava desxifrat.



Finalista en el Premi Font de Santa Caterina de Microcontes 2005

La pregunta (misteri)

El paquet ha d'arribar d'un moment a l'altre. Quins nervis! Ja fa estona que deambula per tota la casa sense fer res en concret. Sent el timbre. Per fi, ja era hora! Li demana al missatger que deixi la caixa al menjador. S'acomiaden –«no cal que m'acompanyi, sé el camí, gràcies»– i trenca l'embalatge. Somriu emocionada. Agafa un exemplar. L'olora. Percep una barreja indestriable de tinta, pega i paper. Mira la portada. «Versos d'una vida», de Regina Tomeu. Els colors no semblen tan vius com quan els va veure a la pantalla, però fa patxoca. Aireja les pàgines. En veure's a la solapa, s'atura. Li fa un salt el cor. Quina errada! Quin mal gust! Telefona a l'editor i li explica. «Apareix l'any de naixement, sí, però també l'actual.» L'editor, sorprès, intenta defensar-se. Diu que només ha tractat amb el nebot de l'autora, i afegeix que el noi va revisar i validar les galerades. Ella, èrtiga, sent una sola frase abans d'interrompre's la connexió: «qui és, vostè?»



Finalista el maig de 2020 del «Microconcurs La Microbiblioteca» (convocat per la Biblioteca Esteve Paluzié i l'Ajuntament de Barberà del Vallès)

Nanorelats diversos

Bloqueig

Temerari, apassionat i segur de si mateix, l'escriptor volia sacsejar el panorama literari amb una insòlita creació. Tant el públic com la crítica l'ignorarien, però s'havia d'arriscar. Potser tindria sort ja que, ben mirat, contra gustos... Uf! contra gustos... Res, no hi ha res escrit! Quin desastre...

***

Les inversions de risc l’esperonaven, l’èxit l’encegava i els enemics l’envejaven. Si el món fos perfecte, les masses l’enaltirien com un déu, però una perversa dona l’havia arruïnat. Seductora, intel·ligent, ambiciosa... Un talp de la competència. Durant massa temps, aquella Mata-Hari li havia xuclat alguna cosa més que parts del cos. Llàstima que una càmera de seguretat l’enregistrés manipulant el cotxe de la secretària.

***

Es va emmirallar. Exhibia un cos modelat al gimnàs, vestia d’Armani i lluïa un Rolex al canell dret. Era un dels gigolós més ben cotitzats, però necessitava envoltar-se de luxe i tenia els dits llargs. L’havien sorprès en més d’una ocasió. Combatia les amenaces amb el xantatge, però no sempre li funcionava. Abans de sortir del pis, va rentar-se bé les mans, impregnades de restes de perfum i taques maquillatge.

***

Assegut en un banc allunyat de l’andana, l’home del vestit fosc mirava, impassible, com circulaven els trens. Feia dies que vagabundejava convivint amb la pudor rància que desprenia el seu cos. Passava desapercebut tant per l’aspecte demacrat com per la rascada a la cara, però els crits ofegats de la vella el perseguien sense descans. Només podria despertar-se d’aquell malson tirant-se d’un cop a la via.

***

L’arquitecte esporgava les plantes mentre evocava el poble de muntanya on havia viscut. Estava tip dels gratacels, i ja no suportava veure’n les maquetes.

***

El ric desvagat no feia tard a les cites. Era l’avantatge de no tenir cap amic.

Parlem-ne (humor)

–Infidel, jo? M'acuses de fer-te el salt quan no he faltat mai a cap de les nostres cites, saps on trobar-me sempre i tinc la jornada cronometrada? Però Anna: tu em creus capaç de ser-te infidel? Si ets la viva imatge de la perfecció, dona! Quantes vegades te l'hauré de fer, aquest compliment? Ah no, no, de cap manera, no et facis la desentesa, ara. N'hem de parlar, i sense interrupcions! Faltaria més... Parlem-ne!

–Molt bé, perfecte. Tu mateix. Comença.

–D'acord, fantàstic, per qui?

–Per la cap de Recursos Humans, per exemple.

–La Míriam? Si li deuen faltar set o vuit anys per jubilar-se! No és ni del meu tipus. A més, em sembla que li van els cops d'assot. Fotre'ls, no rebre'ls, és clar. M'ho imagino pels tacons de pam i mig, els modelets de cuir i la seva genuïna cara de mala llet.

–I l'Elisabet, la responsable de Comptabilitat?

–Sí dona, i què més! Tu has vist quins fums que gasta? I mira que vesteix de pena, la filla de papà.

–I què tal, la Marina?

–La directora del Gabinet Jurídic? Sens dubte, la cosa més antipàtica, pueril i cursi que ha parit la dècada dels setanta.

–Ah sí? Doncs a veure què me'n dius, de la cap de Màrqueting.

–La Diana? Amb el cor a la mà i pel que més desitgi en aquesta vida, et juro que la meva relació amb ella és, exclusivament, de tipus sexual. Llit i prou, res més.

Transcorregueren deu segons d'un silenci lapidari. L'home s'afluixà el nus de la corbata i s'empassà un glop de saliva.

–Així doncs, Pere, no m'enganyes?

–Però a veure, Anna: qui millor que la cap de Vendes més espectacular que maig hagi tingut Electrodomèstics Inux per esdevenir la primera dona presidenta de la corporació? Ni ho dubtis, eh? Tens el meu vot i tot el meu suport.

Una sincera distinció (social)

Rebria l'homenatge en bona companyia. La seva intensa, eclèctica i fecunda trajectòria artística mereixia una solemne traca final. El discurs, moderat i concís, expressaria la profunda gratitud per la confiança rebuda al llarg de cinquanta anys d'abnegada dedicació gratia et amore.

Les activitats culturals no solien rebre cap generosa compensació. Tanmateix, i de cop i volta, es veia envoltada de reconeixements. Quin estol de trofeus, de medalles, de plaques i de diplomes! A despit de la volatilitat dels records, podia presumir d'un despatx curull de premis. Sens dubte, aquell era el resultat del seu ingent i perseverant esforç.

La neta, una brillant dissenyadora gràfica, havia tingut en compte tots els detalls. L'àvia, que no sospitava res, assoliria l'èxit merescut després d'una llarga vida d'infructuosa tenacitat. S'adreçaria a un públic de cares conegudes –i també de figurants– per agrair la sincera distinció que tothom li brindava. Llavors, per fi, somriuria cofoia malgrat la demència que la consumia.

Des d'aquest apartat, podeu expressar opinions sobre la vostra visita en aquest lloc web, o comentar les obres o els textos que hagueu llegit. També podeu formular suggeriments o propostes de millora. Tots aquests comentaris seran visibles per a la resta d'internautes.