Microrelats diversos

Des d'aquest apartat, podeu expressar opinions sobre la vostra visita en aquest lloc web, o comentar les obres o els textos que hagueu llegit. També podeu formular suggeriments o propostes de millora. Tots aquests comentaris seran visibles per a la resta d'internautes.

La pregunta

Finalista el maig de 2020 del «Microconcurs La Microbiblioteca» (convocat per la Biblioteca Esteve Paluzié i l'Ajuntament de Barberà del Vallès)

El paquet ha d'arribar d'un moment a l'altre. Quins nervis! Ja fa estona que deambula per tota la casa sense fer res en concret. Sent el timbre. Per fi, ja era hora! Li demana al missatger que deixi la caixa al menjador. S'acomiaden –«no cal que m'acompanyi, sé el camí, gràcies»– i trenca l'embalatge. Somriu emocionada. Agafa un exemplar. L'olora. Percep una barreja indestriable de tinta, pega i paper. Mira la portada. «Versos d'una vida», de Regina Tomeu. Els colors no semblen tan vius com quan els va veure a la pantalla, però fa patxoca. Aireja les pàgines. En veure's a la solapa, s'atura. Li fa un salt el cor. Quina errada! Quin mal gust! Telefona a l'editor i li explica. «Apareix l'any de naixement, sí, però també l'actual.» L'editor, sorprès, intenta defensar-se. Diu que només ha tractat amb el nebot de l'autora, i afegeix que el noi va revisar i validar les galerades. Ella, èrtiga, sent una sola frase abans d'interrompre's la connexió: «qui és, vostè?»

Una sincera distinció

Rebria l'homenatge en bona companyia. La seva intensa, eclèctica i fecunda trajectòria artística mereixia una solemne traca final. El discurs, moderat i concís, expressaria la profunda gratitud per la confiança rebuda al llarg de cinquanta anys d'abnegada dedicació gratia et amore.

Les activitats culturals no solien rebre cap generosa compensació. Tanmateix, i de cop i volta, es veia envoltada de reconeixements. Quin estol de trofeus, de medalles, de plaques i de diplomes! A despit de la volatilitat dels records, podia presumir d'un despatx curull de premis. Sens dubte, aquell era el resultat del seu ingent i perseverant esforç.

La neta, una brillant dissenyadora gràfica, havia tingut en compte tots els detalls. L'àvia, que no sospitava res, assoliria l'èxit merescut després d'una llarga vida d'infructuosa tenacitat. S'adreçaria a un públic de cares conegudes –i també de figurants– per agrair la sincera distinció que tothom li brindava. Llavors, per fi, somriuria cofoia malgrat la demència que la consumia.

Bloqueig

Temerari, apassionat i segur de si mateix, l'escriptor volia sacsejar el panorama literari amb una insòlita creació. Tant el públic com la crítica l'ignorarien, però s'havia d'arriscar. Potser tindria sort ja que, ben mirat, contra gustos... Uf! contra gustos... Res, no hi ha res escrit! Quin desastre...

Èxtasi

Finalista en el Premi Font de Santa Caterina de Microcontes 2017

Presumia de ser un orador implacable. Dominava la retòrica i el llenguatge no verbal. Llicenciat en econòmiques i amb diversos màsters cursats a l’estranger, el seu currículum era odiosament fabulós.

Simpàtic, amb glamur, ben plantat, adulador... En tres mots, el gendre ideal. El sogre, president del consell d’administració del banc, li va oferir la possibilitat de substituir-lo. Només havia de convèncer un grapat d’accionistes a canvi d’uns quants favors.

Amb aquest bagatge a l’esquena i un sòlid aplom, es disposava a declamar el solemne discurs. Tothom anhelava sentir la veu de l’home més ben preparat per esdevenir el nou president. Estava a punt, i es va posar dempeus quan el jutge va dir: «l’acusat té el dret a l’última paraula».

***

La dona d’espatlles caigudes i mirada buida caminava sense rumb pels carrers de la ciutat. S’havia encorbat amb el pas dels anys, i això la deprimia. Tanmateix, en aturar-se davant de l’aparador d’uns grans magatzems, es va sobreposar amb un somriure melangiós. Se sentia reconfortada, si bé tothom podia veure que el mirall era convex.

***

Parlem-ne!

–Infidel, jo? M'acuses de fer-te el salt quan no he faltat mai a cap de les nostres cites, saps on trobar-me sempre i tinc la jornada cronometrada? Però Anna: tu em creus capaç de ser-te infidel? Si ets la viva imatge de la perfecció, dona! Quantes vegades te l'hauré de fer, aquest compliment? Ah no, no, de cap manera, no et facis la desentesa, ara. N'hem de parlar, i sense interrupcions! Faltaria més... Parlem-ne!

–Molt bé, perfecte. Tu mateix. Comença.

–D'acord, fantàstic, per qui?

–Per la cap de Recursos Humans, per exemple.

–La Míriam? Si li deuen faltar set o vuit anys per jubilar-se! No és ni del meu tipus. A més, em sembla que li van els cops d'assot. Fotre'ls, no rebre'ls, és clar. M'ho imagino pels tacons de pam i mig, els modelets de cuir i la seva genuïna cara de mala llet.

–I l'Elisabet, la responsable de Comptabilitat?

–Sí dona, i què més! Tu has vist quins fums que gasta? I mira que vesteix de pena, la filla de papà.

–I què tal, la Marina?

–La directora del Gabinet Jurídic? Sens dubte, la cosa més antipàtica, pueril i cursi que ha parit la dècada dels setanta.

–Ah sí? Doncs a veure què me'n dius, de la cap de Màrqueting.

–La Diana? Amb el cor a la mà i pel que més desitgi en aquesta vida, et juro que la meva relació amb ella és, exclusivament, de tipus sexual. Llit i prou, res més.

Transcorregueren deu segons d'un silenci lapidari. L'home s'afluixà el nus de la corbata i s'empassà un glop de saliva.

–Així doncs, Pere, no m'enganyes?

–Però a veure, Anna: qui millor que la cap de Vendes més espectacular que maig hagi tingut Electrodomèstics Inux per esdevenir la primera dona presidenta de la corporació? Ni ho dubtis, eh? Tens el meu vot i tot el meu suport.

***

Els següents microrrelats es troben inclosos en el recull Laberints

Hora morta

La cadència mòrbida del capvespre embalsamava, des de fora, la vàcua intimitat d’uns murs escantellats. Les penombres formaven un tapís de clarobscurs només profanat pels corrents d’aire que destil·laven una brillantor humida i gèlida, vernís dels rajols fets a mà d’aquell mas abandonat. A l’interior no hi havia res d’especial apart d’un immens i atrotinat rellotge de pèndol, apuntalat a la paret mestra d’un extrem de la vasta sala. Les busques havien aturat el temps a tres quarts i cinc de nou. ¿Era, potser, la pista que hi havia de trobar? La pols ho desmentia, d’entrada, però si una cosa he après al llarg de la meva carrera és que les evidències aparents delaten les autèntiques. Sabia que el cap de la banda autora de l’atracament, mort en un tiroteig sense poder confessar on era el botí, tenia un coeficient intel·lectual de gairebé cent trenta. Tres quarts i cinc de nou. Les nou menys deu minuts. Les vuit i cinquanta. Nou i vuit. Deu i cinquanta.

Una estona més tard, meravellat com si hagués presenciat una aparició, em vaig adonar que just a sota d’on es creuava la novena biga amb la vuitena llata s’hi trobava el rajol número deu, a comptar des del rellotge, i cinquanta, des del fons de la sala. El codi estava desxifrat.

***

Les inversions de risc l’esperonaven, l’èxit l’encegava i els enemics l’envejaven. Si el món fos perfecte, les masses l’enaltirien com un déu, però una perversa dona l’havia arruïnat. Seductora, intel·ligent, ambiciosa... Un talp de la competència. Durant massa temps, aquella Mata-Hari li havia xuclat alguna cosa més que parts del cos. Llàstima que una càmera de seguretat l’enregistrés manipulant el cotxe de la secretària.

***

Es va emmirallar. Exhibia un cos modelat al gimnàs, vestia d’Armani i lluïa un Rolex al canell dret. Era un dels gigolós més ben cotitzats, però necessitava envoltar-se de luxe i tenia els dits llargs. L’havien sorprès en més d’una ocasió. Combatia les amenaces amb el xantatge, però no sempre li funcionava. Abans de sortir del pis, va rentar-se bé les mans, impregnades de restes de perfum i taques maquillatge.

***

Assegut en un banc allunyat de l’andana, l’home del vestit fosc mirava, impassible, com circulaven els trens. Feia dies que vagabundejava convivint amb la pudor rància que desprenia el seu cos. Passava desapercebut tant per l’aspecte demacrat com per la rascada a la cara, però els crits ofegats de la vella el perseguien sense descans. Només podria despertar-se d’aquell malson tirant-se d’un cop a la via.

***

L’arquitecte esporgava les plantes mentre evocava el poble de muntanya on havia viscut. Estava tip dels gratacels, i ja no suportava veure’n les maquetes.

***

El ric desvagat no feia tard a les cites. Era l’avantatge de no tenir cap amic.