Confessa-ho: ets un romàntic empedreït. No pots viure sense mi. Sempre has volgut que et seguís, que no t’abandonés. Doncs mira, aquí em tens; t’he vingut a rebre. No m’havies oblidat, oi? De fet, soc una espècie de malson, la gota xinesa que et forada la consciència, l’espasa de Dàmocles que es balanceja damunt teu. Tu ja no signifiques res, ara, ni tan sols un breu parèntesi comprimit en una massa amorfa de records obsolets. Però encara desitges que sigui la teva ombra, que no et deixi de petja. Mires enrere amb por, tement un pas en fals, revivint aquell moment i fugint de tu mateix. Arrossegues la vida amb neguit, com una criatura esporuguida. Només per això mereixes l’etiqueta de patètic, de covard, de menyspreable. Però creu-me, no ho faré; no et donaré aquest gust.

Sàpigues que avui, amb la teva presència, em dones la raó. Per què hauries vingut, si no? Al capdavall, ja només puc ser una de les figures difuminades del teu passat, una mena d’ombra angulosa, la silueta d’un llarg silenci. Érem joves, idealistes, voluntariosos... volíem canviar el món, girar-lo com un mitjó, allunyar-lo de les distopies que afloren i quallen inexorablement. Ens veiem capaços d’aconseguir un futur equànime i sostenible, però som humans, dèbils, massa vulnerables per no ofegar-nos en el llot de les nostres febleses.

«Som herois de drap», vas pontificar un dia. «No podem créixer perquè ens limiten les ambicions i ens coarten els drets. Observem el que ens mostren, creiem el que ens diuen, desitgem el que ens inculquen i ja ni ens adonem que pensem sense criteri. Res no canvia, el bucle és infinit. Mai no deixem d’obeir. Som incapaços de comprendre allò que escoltem i observem. La confiança minva, l’espiral es deteriora i un bon dia, sense ser-ne conscients, actuem com autòmats perquè ens han programat així». T’apassionaven aquestes filosofades. El teu plat fort era elucubrar sobre la naturalesa humana. Sempre tenies alguna divagació al pap, i t’hi recreaves. Era una retòrica que no servia de res, tu mateix ho admeties, però sempre acabaves sentenciant ex cathedra i amb una suficiència impertorbable.

A l’institut, els nostres camins es van separar. Tu vas preferir les ciències socials mentre que jo, en canvi, vaig optar per les humanitats. T’apassionava l’economia i la política. Per contra, a mi m’agradava la literatura antiga i la cultura clàssica. En acabar la secundària, vam perdre el contacte durant més de dos anys. Un correu de tant en tant i quatre paraules en algun xat, però res de veure’ns cara a cara. Estudiàvem en ciutats diferents, treballàvem per quatre xavos i participàvem en assemblees reivindicatives. Sens dubte, ho portàvem a la sang: érem idealistes, agosarats i volíem erradicar tot allò que ens enfuria.  

Ens vam retrobar en una manifestació. Te’n recordes? Ens enfrontàvem a una de les macrogranges que hipotequen i empastifen el país. Et sentia com cridaves «visca la terra» i «la cobdícia mata». Eres un noi commogut per l’amenaça del capitalisme, obsessionat amb la idea de reduir costos i maximitzar beneficis. Et dominava la fe en un futur totalment ecològic, i solies esgrimir que l’u per cent de la població usurpava la major part del patrimoni natural.

Mantenies un optimisme constant i encomanadís. De cor endins, eres un nen. «No ens venceran», deies. «Cada dia hi ha més persones disposades a plantar cara contra tots aquests abusos. Els avenços no es mesuren amb petites victòries ni amb irrisòries concessions del poder. Els líders creuen que ens faran callar amb el panem et circenses. És veritat que només fem passos de mosca en un món de titans, però no claudicarem, no hi tenim dret. Si ens mantenim units, al final guanyarem!». Ai, pobrissó! Eres adorable, i la gent t’escoltava com si fossis un déu.

En fi, les persones canviem, i jo no m’empasso les bajanades sobre el destí. Més aviat penso que les creences futuribles són el punt de partida de molts camins erràtics. Vivim en un entorn canviant, inestable i relliscós. Allò que temps enrere tenia sentit, ara ha quedat superat per unes idees noves que demà ja no seran vàlides. Amb això vull dir que, en realitat, no estàvem predestinats a viure junts. No m’interpretis malament: jo només constato que estàvem bé, que compartíem molts projectes i que teníem opinions força similars. Ben mirat, no té sentit pensar en l’avenir quan el present ja ens proporciona tot allò que necessitem.

Érem feliços. Sí, ja ho sé: és una afirmació ridícula, xarona i burgesa, però és la millor manera d’expressar la plenitud que sentíem. Quan cridàvem contra les elits, quan tallàvem els carrers o quan empaperàvem la ciutat, érem feliços. Quan irradiaven les primeres clarors de l’alba entre cerveses i dissertacions existencialistes, érem feliços. Quan sortíem amb la colla i ens assèiem al voltant d’una guitarra, érem feliços. Fins i tot quan ploràvem o ens angoixàvem per culpa dels vaivens de la vida, érem feliços. Ho has d’admetre: ens unia un vincle que ens feia diferents. Érem únics. Érem especials. Érem... nosaltres.

Aquells anys van ser esplèndids, apassionants, irrepetibles. Respiràvem l’aire de la vida amb la fruïció d’una màgia magnètica, del tot absorbent. Ho podíem superar tot perquè no ens faltava la raó. Teníem el món de cara i ens el volíem menjar. De fet, ni tan sols teníem pressa per convèncer: ens embriagava l’absurda sensació d’una joventut eterna. El sistema, tanmateix, és una mola insensible que esmicola fins i tot el més petit instint. Ens denigra, i no sempre estem a punt per acceptar la decadència mental i resignar-nos a mantenir l’essència modulada o esbocinada de la nostra personalitat.

Recordo com et vas irritar quan et vaig dir que volia treballar en una missió diplomàtica a l’Índia. Ho fiaves tot a un local d’oci alternatiu, però jo no em volia tancar en un espai tan reduït i militant. D’altra banda, necessitava la meva pròpia independència, i aquesta circumstància va ser l’origen d’un final que mai ningú no s’hauria imaginat.

Em miraves de reüll quan parlava amb altres persones. Notava la desconfiança, el recel, com un alè intimidatori a dos dits del clatell. Tenies por de perdre’m, i et justificaves dient que no volies veure com dilapidava el meu «potent intel·lecte». Unes boniques paraules per fer-me saber que havia de continuar lligada als teus designis. Era curiós, i també desconcertant, veure com algú de ment oberta i lluitadora, un altaveu incansable dels drets socials, fos incapaç de vèncer una dèria controladora tan malaltissa.

Quan em vas alçar la veu per primer cop, vaig comprendre que tu ja no eres tu, o que potser mai no havies estat qui jo creia que eres. Aleshores vaig emmudir. Maldava per interioritzar que aquella experiència hagués estat una al·lucinació, però no fou així. Em vas escridassar de nou i jo, atònita, descobria un ésser possessiu amagat al fons d’uns ulls metàl·lics que traspuaven fredor. Em volia separar de tu, vaig intentar desaparèixer, evadir-me, però era massa tard. Sempre has volgut que et seguís, que mai no t’abandonés.

I aquí estem, en aquest sinistre balcó des d’on vaig caure fa justament un any, després d’una llarga discussió que ningú no va presenciar. Tothom va creure que havia estat un accident, però nosaltres –que som diferents, únics i especials– sabem la veritat. La sabem i, en privat, no la volem dissimular. Saps que has perdut la credibilitat, l’honestedat i la coherència amb tu mateix. No et flagel·la aquesta veu insidiosa que et parla, ni tan sols la mala consciència d’haver comès el pitjor delicte, sinó la impotència de no poder revertir la causa d’aquest horrible memento.

Ha arribat l’hora, estimat. Ja saps què has de fer: enfila’t a la barana, tanca els ulls, respira a fons i... pensa en mi. T'espero.