Primer Premi de narrativa en el IX Certamen Literari en Llengua Catalana de l'Associació de Veïns i Veïnes de la Sagrada Família (abril de 2006)

El despertador, inalterable, va sonar. Devia ser un dia fred. O potser s'ho imaginava. No havia dormit gens bé, aquella nit, i romangué immòbil amb els ulls esbatanats. Tenia cinc minuts escassos abans que la mare entrés a l'habitació i l'apressés.

L'huracà de pensaments que havia devastat el seu petit món el començà a torturar de nou. Durant bona part de la nit havia comptat les hores amb aquell cúmul de fiblades donant-li voltes dins el seu cap. Indeturable. Insidiós. Malaltís. Anihilador. Possessiu. Res, absolutament res, es mantenia dempeus al seu pas. I tot, absolutament tot, eren un malson insuportable.

Als seus dotze anys acabats d'estrenar, encara no havia pogut aspirar a somiar grans ambicions. Li havien agradat els contes de prínceps. I potser alguna vegada la imaginació l'havia teleportat al país de les il·lusions principesques. Però d'això, ben mirat, ja feia molt de temps.

Era fidel a dues sèries de manga que li agradaven. Tot sovint, encara que mig d'amagat, reia a gust amb les pallassades d'en Shin Shan. Des de feia uns quants dies, tanmateix, l'havia oblidat. En Shin Shan tenia els seus companys de classe i això, a ell, li dolia.

Pensà de nou en aquell fatídic dia. Per què? Per què no s'havia atrevit a demanar-li a la professora que el deixés sortir un moment? Potser perquè era més petit, o perquè mai gosava dir res que pogués ser malinterpretat, o perquè tenia por de com s'ho prendrien els altres, i què li dirien, o perquè seia a la segona fila i tota la classe l'hagués vist alçant la mà... Però per què no ho va fer? Per què no? Si hagués sabut que no se l'aguantaria... Potser llavors hauria tingut el valor de demanar permís i res del que va succeir després no hauria passat mai. Si ho hagués fet, aleshores seria un dia com un altre. Un dia com els d'abans. Un dia feliç pel simple fet de no ser vist.

Rumià llavors en el pare. Estava més pendent de la feina i d'en Víctor que de res més. I és que, de fet, sense anar més lluny, aquesta setmana no l'havia ajudat ni un sol dia a fer els deures. Amb l'excusa d'haver d'ensenyar al Víctor a conduir la moto, el cas era que no li havia dedicat ni un sol vespre.

I tres quarts del mateix pel que feia a la mare. Últimament amb prou feines la veia. No era culpa seva, és clar; els avis no estaven bé i si ja de bon matí havia de córrer, quan arribava el vespre estava baldada... La qüestió era que, quan ell arribava del cole, només l'esperava el dinar fred damunt del marbre de la cuina. Les precaucions de la mare perquè el menjar fos gustós eren inútils com a mínim nou de cada deu vegades. Mirava la tele, menjava sol quasi cada dia (el pare tornava tard, en Víctor dinava a l'Insti i l'Eva ja vivia amb el Toni) i se'n tornava al seu particular avern. Tot i que darrerament se n'escapava tant com podia. Però era conscient que allò no duraria, perquè simplement no podia durar; tard o d'hora, i més aviat d'hora que tard, els seus pares sabrien que no anava a classe.

La mare va entrar a l'habitació i li va dir que s'afanyés, que ja feia tard. L'esmorzar li va conferir uns minuts de relativa calma. La mare, com sempre, se li va apropar i li va fer un petó, com de costum. Aquell petó d'olor de lavanda i gust de rutina. Amb la bossa pengim-penjam i la jaqueta malgirbada, s'adreçà corrents cap a la porta.

—Mama...

—No, Marc, ara no, rei. Faig tard i si continuo així qualsevol dia em fotran fora. Ja m'ho diràs al vespre, vinga. I afanya't o faràs tard tu també!

Li hauria agradat fer-li ell, el petó. N'havia fet un al paper de la carta que deixaria damunt la tauleta de nit, però no era el mateix.

S'aixecà de la cadira i desparà taula. Es notava estrany. Durant un moment, es va mirar les mans. Li tremolaven lleugerament. Tenia el nas tapat, tot i que no li sortien més llàgrimes. Segurament el coixí encara devia estar humit.

Pensant en el coixí, va tenir la idea d'endreçar l'habitació. Per no donar cap disgust a la mare, llençaria aquell parell de revistes amagades que en Víctor li havia donat feia poc.

Rentà els plats d'aquell matí i els del sopar, que sobresortien de l'aigüera. Tot seguit, s'ocupà de l'habitació. En silenci, com un autòmat. Però tremolós, com si un fred intens li hagués calat els ossos.

Va fer un últim petó al sobre que finalment va deixar damunt l'escriptori. Va tirar les cortines, va prémer l'interruptor i va tancar la porta. A la cuina, ja hi tenia a punt la bossa d'escombraries plena d'aquelles petites coses que no tindrien valor per a ningú més. I les dues revistes. Llençà un últim esguard al passadís, al menjador i abans de tancar el llum de la cuina va mirar el rellotge. Eren les dotze i vint.

Va descendir a poc a poc per les escales. S'amagà tot d'una en sentir la veïna del quart segona avançant escales amunt, amb el mòbil a tot drap. Xerrava d'un munt de coses i com si volgués dir-les totes a la vegada. En sentir-se sol, va reprendre el seu camí.

El dia era tan bonic que convidava a passejar. Potser alguna persona que no treballava el reconeixeria i li preguntaria per què no havia anat a l'escola. Diria que no s'havia trobat bé, però que ja estava millor. Afegiria que ho anava a explicar a la professora.

S'omplí els pulmons i restà quiet un instant amb el desig de sentir l'escalf del sol filtrant-se-li a través de la carn i fins als ossos. Tot seguit, s'encaminà cap al contenidor on es va desfer de la bossa plena de les seves petites pertinences. D'aquelles insignificances que poc importarien a ningú.

En alçar la vista, veié el parc. A l'altra banda del parc, hi havia el mur escollit.

Es posà a caminar. Pensà que les classes del matí ja s'haurien acabat, i demanà al Déu a qui resava la iaia que, per favor, no ensopegués amb ningú del cole. Però sobretot que no es trobés amb el Martí, l'Òscar o el Didi. Per si de cas, ja havia triat un caminet del parc molt concorregut per la gent gran.

Afegí a la súplica interna que tampoc el descobrís ningú dels de l'Insti que el pogués reconèixer, ni tampoc cap alumne de cursos inferiors, que encara el violentaven més. Marrecs que no alçaven dos pams de terra ja li etzibaven qualsevol cosa des de pixaner a bola de greix. I entre cop de peu i cop de roc, l'allau es descontrolava irremeiablement.

Un cop hagué arribat, mirà daltabaix del precipici a través de la barana. Pocs segons el separaven del final de l'infern. I potser després obriria els ulls, oloraria l'escalf d'unes altres flassades i la mare, elegant com mai, li diria que no ha passat res, que tot ha estat un malson, que té l'esmorzar a la taula i que s'afanyi perquè, si no, farà tard. Tancà els ulls, somrigué i alçà la cara per a poder sentir la vivor del sol per última vegada.

Tot seguit, aixecà la cama per tal de saltar l'arrambador.

—Marc? Marc, escolta, per què no has vingut a classe? Ja fa tres dies...

El noi girà la vista per esguardar la font d'on provenia la veu. Era la Maite, la seva professora.

A ella no li calgué ni un sol instant més per adonar-se del drama. Avançà cap al Marc, primerament a poc a poc. Després, alarmada, un xic més de pressa per acabar-hi arribant cames ajudeu-me.

El noi es trobava en estat de xoc, i fins hores més tard no va poder explicar el que havia decidit aquell matí. Despertar-se del malson no seria tan ràpid com ell havia previst, ni tampoc com havia desitjat, però potser alguna cosa canviaria. Qui sap si l'hauria canviat ell.