Carta publicada a La Rella núm. 611, de 5 de febrer de 2026 (pàgina 14), 

després de la publicació d'un reportatge sobre el futur del Monestir a La Rella núm. 610

Santa Maria de Lluçà és molt més que un temple de culte local. És una càpsula mil·lenària que atresora una història compresa entre el 905, any de la seva consagració, fins al moment actual. Als peus del castell, aquest monestir ha estat el testimoni fidel d’un llinatge baronial que, ja de bon principi, va quedar emparentat amb els estaments més alts de la noblesa catalana.

És també un espai neuràlgic del poble, un indret que serveix per recrear cultura i retrobament. Acull concerts, lectures, exposicions i festes populars que mantenen viva l’ànima del poble. Unes activitats que, sense interessos econòmics pel mig, s’han ofert en espais tan acollidors i singulars com l’església, el claustre o el jardí rectoral.

Tot aquest bagatge s’ha de preservar. També cal que les relíquies originals, tant les avui conegudes com les que puguin aflorar amb motiu de les obres que es preveuen dur a terme, es mantinguin exposades al monestir. Cal que les pintures originals, les peces d’orfebreria, les monedes i tots els objectes de culte i d’interès històric romanguin al lloc on pertanyen. És possible que els llibres sacramentals (batejos, confirmacions, casaments i defuncions) requereixin un tractament especial, atès que és freqüent l’interès en la consulta per part de persones no professionals que fan cerques genealògiques. Tanmateix, els documents històrics que durant segles han romàs custodiats a Lluçà, s’han de mostrar en espais museïtzats d’aquest monestir, que és casa seva.

Lluçà no es pot permetre un buidatge que li llevi l’ànima. Sempre he defensat que els pobles han de conservar la seva essència. Per aquest motiu, penso que no ens podem permetre que Santa Maria de Lluçà esdevingui una carcassa de parets nues o recobertes de facsímils d’uns originals extrets per alimentar els museus d’altres comarques. Tampoc no seria admissible que els seus espais més emblemàtics (l’església, el claustre i el jardí) es mercantilitzessin o es restringissin amb el pretext d’un ús condicionat a favor d’un determinat negoci o activitat privada. 

Confio que tots aquests elements es preservaran, de manera íntegra i escrupolosa, a l’hora de valorar el projecte que el Bisbat ha presentat en relació amb el monestir. Crec que és un deure moral defensar aquest patrimoni popular i col·lectiu.