Petit assaig redactat amb motiu de la convocatòria efectuada per La Sagrera es mou per les Lletres (novembre de 2022)

Tots els estats nació tenen una manera pròpia de dir les coses. Fins i tot la tenen els microestats, com és el cas de San Marino, amb l’emilià-romanyol, o el petit principat de la Costa d’Atzur, on encara canten l’himne en monegasc. L’idioma vertebra, cohesiona i explica la idiosincràsia de cada poble. Això ho saben molt bé els portaveus de les pàtries colonitzadores, que ataquen els parlars dels seus dominis fent valdre l’oxímoron del «dret de conquesta», sigui quin sigui l’eufemisme amb el qual s’hi refereixin: civilització, progrés, cultura, etc.

Les llengües no són immutables, sinó que s’adapten a les noves realitats. Per exemple, el que les nacions del primer món –una entelèquia discutible– anomenem «canvi climàtic», segurament a països com Fiji, Tuvalu o Tonga rep una denominació menys condescendent i més il·lustrativa del trist futur que els espera. Tres quarts del mateix succeeix amb expressions com ara «propietat privada», «estat del benestar», «drets i llibertats» o «crisi econòmica». De fet, són uns conceptes que ni tan sols existeixen en comunitats aïllades de l’ordre geopolític mundial. Això malgrat que, per desgràcia, són poques les tribus on els valors que realment importen són els que s’alimenten de l’empatia, com ara el respecte per l’entorn, l’acompanyament i l’ajuda mútua o l’organització col·lectiva.

La llengua converteix les percepcions i els pensaments en conceptes i frases transmissibles. Així entra en joc la raó, motiu pel qual podem enraonar. Així es desenvolupa la imaginació, de manera que podem crear art. Així flueix la comunicació, gràcies a la qual podem expressar la nostra relació amb el medi. Tot plegat ens dona peu a millorar la vida que ens permet ser, en comptes d’aniquilar-la, com solem fer, en benefici propi. 

Quan mor un idioma, la humanitat fa un pas de gegant cap a la seva extinció. Es perd una forma d’entendre i d’explicar tant la natura com el temps que passa. I també s’esvaeix memòria, saviesa i capacitat autocrítica. Tot això ens fa més vulnerables a les vel·leïtats de l’esdevenidor.

I si les llengües necessiten el seu espai vital, llur desaparició –sigui per inanició o per extermini– evidencia que el lloc on s’han forjat ha deixat d’existir. Aquesta circumstància demostra que la pèrdua no és només folklòrica, sinó rabiosament orgànica i profundament mortífera. D’una banda, denota que s’ha assecat una arrel evolutiva de la història de la nostra espècie. De l’altra, s’imposa una victòria de la capacitat autodestructiva de l’ésser humà, un paràsit cada dia més fràgil en aquest planeta sobreexplotat. 

En general, tendim a prioritzar allò que ens resulta més fàcil o gratificant. Tanmateix, abusar d’aquesta comoditat palesa una evident curtesa de mires. La globalització ha estat segrestada per unes elits que només parlen un sol idioma: el de l’acumulació de poder i riquesa. El territori els importa poc i la llengua, encara menys. Ara bé, si parlant la gent s’entén, serà qüestió de plantar-los cara mantenint l’essència dels pobles que s’entossudeixen a persistir.