Relat publicat a La Rella núm. 603, de 2 d'octubre de 2025

No és fàcil definir-me, i encara menys presentar-me. Gaudeixo d'allò que els humans anomenen sentits –oïda, vista, olfacte, gust i tacte–, però no visc incorporat en cap organisme tangible. És per això que no tinc volum ni forma, dues de les característiques bàsiques de qualsevol massa corpòria. Tampoc no tinc una massa definida i, evidentment, no em puc moure. Estic aquí, reclòs en aquesta balma, veient passar les poques coses que passen, que són de tots colors.

Tampoc no tinc veu, però, segons diuen, parlo pels descosits. N’hi ha tants, de sons, que converteixen el meu pensament en mots! L’oreig que arrissa les fulles de l’heura, el rajolí d’aigua de la font, la piuladissa dels ocells, els raucs de les granotes, la fressa de les sargantanes, els animals que venen per abeurar-se... 

Em presento: soc l’esperit que encarna la vida en aquest petit racó ombrívol, arrecerat sota la roca immensa que es perd qui sap on, encaixada entre boscos, camps i serres. Abans, el meu espai era més concorregut pels humans. Era un lloc on refrescar-se i proveir-se d’aigua. També era un recer molt apropiat per les amoretes o els berenars quan calia passar la tarda feinejant a l’hort. Ara ja fa temps que veig amanyacs i carícies d’amants. Suposo que és difícil baixar pel caminet embardissat. En tot cas, recordo bé les incursions clandestines d’aquell jovent amb les hormones revolucionades. Ara potser no trobarien prou còmode aquest paratge, ni potser no sabrien com fer-se un jaç a mida.

Els humans ja no beuen de la meva aigua. Ells mateixos l’han contaminada. La resta d’éssers no poden triar, i se la veuen encara que no sempre se’ls posi bé. Les meves entranyes filtren el que poden, però la toxicitat cada dia és més intensa. Espero que la roca, la pedra tosca i les capes d’argila i minerals puguin continuar retenint el màxim possible de purins i metzines. És tot el que puc fer per intentar que el verí de l’aigua no lamini la vida de l’entorn que m’envolta.

Fa un temps, no gaire des de la meva perspectiva, un grup de persones va agençar l’indret al voltant del brollador. Val a dir que ho va fer d’acord amb els seus cànons estètics, és clar. Si bé el camí s’ha cobert d’esbarzers un altre cop, el redol on temps ha s’ajeien a reposar pagesos i jornalers continua ben pelat. Resseguint el contorn de la bassa on desemboca el rajolí de la font, les arrels venoses de figueres i vimeteres mantenen viu el llarg procés de modelatge d’aquesta petita reserva d’aigua. Una reserva cada cop més escassa i limitada, ja que més d’un estiu s’ha assecat del tot.

Les històries que amago són tan irrellevants com la majoria de les coses que passen al món, encara que tinguin un impacte directe sobre els éssers vius. Si la vida no existís, ni tan sols la microbiana, potser jo tampoc no existiria. Tanmateix, el planeta continuaria girant al voltant del sol. Erm o frondós, desèrtic o arrebossat de criatures i organismes, el món és món i es val de si mateix per ser-ho. El que està en risc és tot allò que el món ha fet possible: l’aire, l’aigua, les plantes, els animals... Tot el que fa possible percebre, sentir o emocionar. 

I aquest recòndit cau, que avui és com és, potser d’aquí a uns anys quedarà enterrat a causa d’algun moviment de terres, o simplement es transformarà en un terreny de cultiu o en un veral inert i agrest. El món continuarà impassible i, per a acabar-ho d’adobar, ja ningú no recordarà ni sabrà res d’aquest moment actual. Quan això passi, si encara em queden forces, exhalaré i m’emportaré a la tomba, si és que els esperits en podem tenir, tots els enigmes i secrets que he anat arreplegant des de temps immemorials.

Entre les incògnites que quedaran oblidades, n’hi ha una de recent que encara avui no aconsegueixo comprendre. El fet és que els humans, quan ja havien convertit el meu entorn en una àrea d’esbarjo, van decidir que aquest era un bon lloc per dipositar-hi una capseta amb ninotets que simulaven ser persones. Temps després em vaig assabentar que, d’aquella curiosa estructura, en deien pessebre. Doncs bé, encara avui no puc entendre el sentit d’aquesta estranya representació en miniatura. Què vol simbolitzar? Un renaixement, potser?

Com a contrapartida, jo també guardo un petit misteri que vaig presenciar quan les bèsties parlaven. Els humans, a causa de la seva passió exagerada pel poder, sempre anhelen posseir béns que els posicionin en els nivells més alts de la seva excèntrica jerarquia. Doncs bé, resulta que temps ha, quan els camps eren més petits i els treballaven amb bous i mules, durant unes batusses d’aquestes que mai no s’acaben, un home malferit va enterrar aquí una olla plena de peces metàl·liques. La va colgar a prop d’on la llum del sol, en els migdies dels mesos d’estiu, il·lumina els esquitxos del raig que cau a la bassa. I aquí va quedar el tresor, cobert de terra fangosa i verdet, ja que mai més no va tornar a buscar les seves estimades monedes.

Anys a venir, un avi que solia proveir-se d’aigua de la font, quan els humans encara en bevien, va explicar al seu net una faula interessant. Segons la contalla de l’ancià, afalagat per l’atenció del seu jove oient, en el punt on s’acabava l’arc de Sant Martí, just en aquell precís indret, hi havia una olla plena de monedes d’or. Potser havia sentit tocar campanes i no sabia on. Fos com fos, la història era ben certa perquè, durant els pocs minuts del dia en què la llum del sol es filtra entre els arbustos que envolten la bassa, si el doll és prou intens per escampar diminuts resquitxos d’aigua, la vira de colors que es forma en l’aire marca el lloc exacte on es troba, soterrada i perduda per sempre, l’olla plena de monedes d’or.