Inspiració

Finalista en el IV Concurs de Relats Ricard Pujolràs (Sant Antoni de Vilamajor, abril del 2019)

Aquest relat fou inclòs en una lectura dramatitzada a càrrec d'Indòmit Teatre

Disponible en àudiorelat

En el fons, totes les novel·les de misteri s’assemblen. Es planteja un crim, s’exhibeix una moderada dosi de crítica social, s’airegen draps bruts dels personatges per mantenir la tensió de la lectura i es busca un cert però coherent «factor sorpresa» perquè el final satisfaci les expectatives més exigents. Som assassins en potència, els escriptors d’aquest tipus d’històries? Ens passa pel cap, la idea de posar-les en pràctica? Fa pocs mesos, van publicar una notícia curiosa: la policia nord-americana havia detingut una dona acusada de la mort del seu espòs. La singularitat de l’assumpte radicava en el fet que la senyora havia publicat al seu blog un assaig intitulat «com assassinar el teu marit». Potser l’entusiasme l’havia delatat, però il·lustra el dilema que plantejo: som assassins en potència, els escriptors de novel·les policíaques?

Aviat es compliran cent anys del petit però insoluble misteri protagonitzat per la cèlebre autora de La ratera. Els fets van ocórrer el desembre del 1926. L’escriptora, aleshores ja força coneguda, va desaparèixer durant onze dies. ¿Va patir un trastorn amb amnèsia inclosa o volia espiar, de més a prop, la infidelitat de qui aleshores era el seu marit, el coronel Archibald Christie? També podia ser que, després d’ordir alguna trama inconfessable, s’hagués volgut posar a la pell d’algun dels seus maquiavèl·lics personatges. En tot cas, el misteri és un estímul que es realimenta a si mateix.

Soc un autor desconegut de narracions de misteri. Les meves obres, totes inèdites, es basen en llegendes urbanes sobre les quals existeix literatura, si bé dispersa i confusa. Desaparicions enigmàtiques, tràfic de persones, crims irresolts, embolics de faldilles o calçotets, corrupteles diverses i fuites d’aigua en versions oficials. Qui sap si algun dia les publicaré o les difondré a través d’Internet. També hi ha la possibilitat que, tard o d’hora, algú regiri el despatx de la casa del poble i trobi totes aquestes ocurrències novel·lades. Ara per ara, tanmateix, no les vull donar a conèixer. M’agrada tenir-les i saber-les meves, introduir-hi canvis i actualitzar-les de tant en tant.

Essent desconegut, no m’he de justificar davant d’un públic capaç de qüestionar, si vol, la versemblança d’uns esdeveniments testificats o la consistència d’uns axiomes incontrovertibles. Des d’aquest punt de vista, encara soc lliure. Per aquest motiu, si escric sobre crims que no consten enlloc, per exemple, no necessito donar més detalls d’aquells que siguin estrictament necessaris. La maquinació pot ser molt simple: un accident de trànsit, una caiguda absurda o l’alteració d’un tractament mèdic, entre altres opcions.

Ara afrontaré el judici per la mort de la tia Elisenda, amb qui manteníem nombrosos estira-i-arronses malgrat que em va fer hereu. La policia ha conclòs que jo li vaig administrar una sobredosi de la medicació pal·liativa que es prenia per alleugerir el dolor. El problema és que van trobar alguns escrits amb la meva firma a l’ordinador de la tia, el vell portàtil que li vaig regalar després de comprar-me el nou. Reconec que les trames eren una mica comprometedores, però l’afer m’ha agafat per sorpresa. D’altra banda, i gràcies a la meva ocupació de farmacèutic, conec bé les propietats i les contraindicacions dels medicaments. Per últim, no tenia coartada per l’hora en què es va produir la ingesta d’analgèsics. És més: vaig sopar amb ella, i aquest element ha estat determinant.

En fi, potser cal admetre que els escriptors de novel·les d’intriga som assassins en potència. M’apassiona narrar trencaclosques, històries i crims, sobretot si es basen en rumors d’allò més sucosos. En tot cas, tindré feina a convèncer el jurat. El cas és que la tia Elisenda gaudia amb aquesta mena de narracions i, de fet, em solia criticar les febleses i mancances de les que jo escrivia. Ara bé: com que no li feia gens de cas, suposo que em va voler posar a prova quan, d’imprevist, va decidir suïcidar-se...