Capítol I

Em dic Agus Bertran i tinc trenta-dos anys. El meu nom complet és Agustí, però l’última persona que feia servir aquesta convenció onomàstica, la iaia Martina, va morir fa més de cinc anys. Treballo d’administratiu a l’Ajuntament de Terrassa i, a les tardes, em guanyo un sobresou a l’oficina de l’advocat i detectiu privat Abel Coromines. En el marc d’aquesta segona feina vaig conèixer el senyor Robert Martínez.

Recordo força bé la visita d’aquell curiós personatge de mitjana edat, cos musculat i pell bronzejada. Admeto que el nom em resultava indiferent, i l’Abel amb prou feines es va immutar en conèixer la presència de l’individu. Sense desviar la vista de la pantalla del portàtil, va respondre amb un lacònic «fes-lo passar». Vaig deixar la porta entreoberta per seguir l’entrevista. 

El visitant, amb els nervis a flor de pell, havia parlat d’un escàndol que calia evitar. «He de trobar el meu fill –balbucejava–, necessito parlar amb ell! No m’importa que fumi porros o que visqui en una casa okupa. El que m’amoïna és que s’involucri en un afer com aquest. És influenciable, i em temo que no es podrà treure aquesta idea del cap. Necessito saber, senyor Coromines, si ell i els seus amics planegen alguna mena d’escarni violent contra les més altes autoritats públiques». Havia omès algunes paraules, com ara «atac» o «atemptat», perquè li devien semblar massa gruixudes o altisonants. 

Abans d’acceptar l’encàrrec, l’Abel va formular algunes preguntes contextuals al nouvingut. En Robert Martínez era vidu i pare de dos fills, una noia adolescent i un jove de poc més de divuit anys. El futur client era diplomat en Direcció i Administració d’Empreses i treballava en una gestoria del barri de Ca n’Aurell, als afores de Terrassa. El dia abans de contactar amb l’Abel, l’home havia trobat el mòbil del seu fill damunt del moble del rebedor, i va sucumbir a la temptació de tafanejar-lo. Un grup de Telegram el va inquietar especialment. Alguns missatges –«ja tenim el material», la foto d’un passamuntanyes, emoticones bèl·liques i nombroses consignes inquietants–, associats a una data concreta –just l’endemà de reunir-se amb l’Abel–, l’havien posat en alerta. «Si no vaig errat –havia resumit el senyor Martínez–, demà, 4 de novembre, es congregaran a Barcelona diverses personalitats. Es trobaran al Palau de Congressos, on faran el lliurament dels Premis Princesa de Girona. Hi haurà la família reial, un estol de ministres, càrrecs de notorietat i un selecte grup d’empresaris. Em fa por que es fiqui en algun embolic. El podeu localitzar, senyor Coromines? No vull que prengui mal ni que es destrossi la vida...»

***

—El teu nom és Èric Martínez Costa?

El noi no va respondre. Romania abalançat endavant, amb l’esquena encorbada i els colzes clavats als quàdriceps de les cuixes. Es cobria la cara amb les mans. Els cabells, esbullats, li lliscaven a través dels dits. Portava unes vambes atrotinades, uns texans desgastats i una samarreta imperi amb els costats oberts i la frase «si el rei vol corona...» al costat d’una guillotina.

—I doncs, mestre? Que se t’ha menjat la llengua el gat? Digues: et dius Èric Martínez?

El noi va continuar impassible, mut i amb un aire absent.

—Deixa’l, no en trauràs res –va intervenir una agent–. El cop ha estat molt dur. Serà millor que hi parli la psicòloga. A més –va afegir, amb un fil de veu i girant-se d’esquena al detingut–, la seva mare també va morir de sobte...

—Òstima! Com?

—Suïcidi. Es va empassar dues capses de tranquil·litzants.

—O sigui, queda orfe d’ambdós pares. Quin desastre! I té una germana, em penso.

L’Èric, amb els ulls comprimits rere els palmells de les mans, no parava de preguntar-se: «i ara què?». L’Anna només tenia setze anys, i havien quedat sols de cop i volta. No és que el pare hagués estat un gran puntal, però almenys hi era. Quedaven els avis, però eren massa grans per fer-se càrrec d’ells. El pare... tan esquiu, desgraciat i covard, tot i els seus tripijocs i aquella aparença de mascle dur i autosuficient! Sempre fugint de tot i d’ell mateix, com una rata miserable. Encara bo que va deixar la militància política! Els mitjans l’haurien passat per la piconadora, i ell s’hauria tornat més patètic i mesquí. 

Mai no es podria treure del cap la darrera imatge del pare. El veia estès a terra, amb el cos lacerat, el rostre desfigurat i xop de sang. Víctima d’un accident fortuït, segons la cantarella dels periodistes. Com si aquesta dictadura de favoritismes, corrupteles i fingiments no hi tingués res a veure. «El cotxe patrulla no ha frenat a temps», deien. «Era impossible evitar-ho; ha passat en un tancar i obrir d’ulls.» Bravo! Una nova i esplendorosa victòria del sistema. Una pensió menys d’aquí a pocs anys. Un altre atestat innocu per arxivar. Una tragèdia sense culpes ni culpables. El reino mai no comet errors. El reino viu de ser perfecte. El reino ha estat, és i serà un àrbitre suprem i plenipotenciari, l’únic garant de si mateix. Es vanta de ser infal·lible, res no el deté i s’engreixa de la massificació per tenir controlada la gent. En aquest país de pandereta i putxinel·lis, el reino és l’únic déu a qui tothom entrega l’ànima, amb permís de l’Ibex.

Els agents li continuaven donant l’esquena. Conversaven sobre els aldarulls i les causes de l’accident valent-se d’un to de veu asèptic i monòton que irritava l’Èric. De cop i volta, va redreçar l’esquena i va alçar el rostre. Amb l’odi concentrat en una mirada tensa i rabiosa, va exclamar:

—Sí, és veritat –els oficials, perplexos, el van esguardar de sobte–: em dic Èric Martínez Costa. Per ser més exactes, Èric Martínez da Costa, i soc un infame! Ho porto a la sang!

Capítol II

Tal com exposo en aquesta breu crònica, vaig passar tota la tarda sol com un mussol al despatx de l’Abel. No em responia les trucades ni els missatges, i l’última comunicació que n’havia rebut era un correu electrònic enviat a les dues i cinc de la matinada. De forma una mica críptica, em deia que havia aconseguit informació rellevant sobre el cas del senyor Martínez. Segons un contacte que tenia als Mossos, l’esposa del client es deia Marina Costa Balcells, i m’aconsellava que rastregés aquell nom a Internet.

De seguida vaig visualitzar diversos extractes periodístics i una esquela de la senyora. La dona, a qui van trobar ajaguda en un canapè a les golfes de la seva casa familiar d’estiueig, s’havia pres una sobredosi de fàrmacs. Patia trastorns psicològics, i tots els indicis apuntaven al suïcidi. Tanmateix, l’Abel no havia aconseguit esbrinar cap conclusió sobre les investigacions. 

Jo soc del parer que les notícies només interessen quan afloren els fets. A partir d’aleshores, tot el que se’n derivi –llevat que resulti morbós o aparatós– té menys importància que una simple nota a peu de pàgina escrita en lletra microscòpica. Només si el fet revesteix una especial transcendència mediàtica, l’evolució i el desenllaç mereixen un seguiment específic per part dels mitjans de comunicació. No era el cas de la tal Marina Costa que, un cop morta, fou enterrada a la fossa de l’oblit en menys de vint-i-quatre hores.

De totes maneres, l’Abel tenia l’esperança d’accedir als arxius de la policia judicial. Segons els seus càlculs, ja es devia haver aixecat el secret de sumari. El que ell no m’explicava en el correu era quina relació tenia aquella tràgica història amb l’encàrrec del senyor Martínez. Suposava que tot plegat devia girar entorn de la personalitat del fill, un noi jove que es revoltava contra tots els mals congènits de la nostra societat. Fos com fos, l’Abel no veia clara alguna cosa, i em decanto a creure que es tractava de quelcom relacionat amb el nerviosisme del client. 

En vaig rastrejar el nom a diverses hemeroteques digitals. Em va sorprendre descobrir que el senyor Robert Martínez havia estat director general d’Ecosistemes Forestals durant gairebé una legislatura. Aleshores vaig esbrinar que havia dimitit per motius personals dos mesos abans de morir la seva esposa.

***

—Diu que descendeix d’Alfredo Luis da Costa –va aclarir la psicòloga.

—I? –es va impacientar l’oficial.

—Era un dels autors del regicidi portuguès del 1908.

—Ja, bé... Fes-me’n cinc cèntims, però ves al gra, eh? –va demanar l’inspector, incapaç de reprimir un sospir d’esgotament.

—Va succeir a la plaça del Comerç de Lisboa, que aleshores es coneixia amb un altre nom. La situació sociopolítica estava molt caldejada: el president del govern era un polític autoritari elegit pel rei qui, al seu torn, era un personatge molt qüestionat. Els republicans l’atacaven pels fracassos en la política exterior i per la seva intromissió en les crisis internes del país. En aquest context es va produir l’espectacular regicidi, que va tenir lloc l’1 de febrer del 1908. 

»Perquè te’n facis una idea, diguem que l’assassinat del Kennedy s’hi va assemblar força. Els reis, que tornaven d’uns dies de cacera, es traslladaven amb un carruatge descobert malgrat la convulsió del moment. La intenció era exhibir una aparent normalitat per demostrar que tot estava sota control. En arribar a la plaça, força concorreguda, es va sentir un tret i tot seguit un altre. El monarca va morir a l’instant, però el tiroteig va prosseguir. Al carruatge hi anaven tres persones més: la reina Amèlia i els dos fills del matrimoni. El príncep hereu també va rebre diversos impactes de bala i va morir minuts després. El seu germà també va resultar ferit, però va sobreviure, igual que la reina, que en va sortir il·lesa. Els dos assassins, un tal Buiça i l’Alfredo da Costa, van caure abatuts per la policia.

—Molt bé, d’acord, però quina relació té aquesta història amb el noi? –va reflexionar en veu alta l’inspector–. Vull dir, per quins set sous el xicot, detingut per desordre públic i desacatament a l’autoritat, afirma que descendeix d’un dels autors d’aquell magnicidi?

—Suposo que vol cridar l’atenció –va resumir la psicòloga–. Els aldarulls s’han produït arran d’un acte en el qual participava el rei. D’altra banda, hi podria haver alguna cosa de veritat, en tot això. Segons afirma el pacient, la seva mare, després de documentar-se a fons, va confeccionar l’arbre genealògic. En fer-ho, va descobrir que una branca de la família es va instal·lar a Catalunya procedent de Portugal en acabar el primer decenni del segle vint.

L’inspector no acabava d’entendre les explicacions de la doctora Palau. La veia molt convençuda, però ell, dubitatiu, va arrufar el nas. No copsava perquè l’Èric, un dels capdavanters d’aquella massa encolerida, pretenia justificar les seves accions vandàliques esgrimint que descendia del responsable d’un crim contra la reialesa. Volia demostrar a tothom que n’era el digne successor? El prenia com a exemple? Invocava la contundència d’un crim espectacular perquè tothom veiés fins on era capaç d’arribar? La psicòloga, després de respectar un breu lapse de silenci, es va disposar a incloure un últim incís amb l’esperança d’alleugerir alguns dubtes de l’inspector.

—El noi s’ha qualificat a si mateix com a infame, oi? Doncs miri: segons les fonts de l’època, la reina, que en va sortir sense ni una rascada, es va posar dempeus i es va encarar als agressors des de dalt del carruatge. Valent-se del ram de flors com a única arma, etzibava braçades a tort i a dret contra els assaltants mentre cridava «infames, infames!».

El màxim responsable de l’oficina policial va aixecar el rostre per esguardar la seva interlocutora. En el seu fur intern, visualitzava el jove Èric mantenint al rei en el punt de mira. En podia ser capaç? O només fanfarronejava?

Capítol III

Vaig passar més de vint-i-quatre hores sense rebre notícies de l’Abel. Em tenia ben amoïnat: ni correus electrònics ni missatges al mòbil. Va ser l’endemà de la gran moguda a la part alta de Barcelona, més o menys cap a les deu del matí, quan vaig rebre la trucada des d’un número desconegut. Era l’Abel.

«M’he quedat sense mòbil i et telefono des d’un hospital –em va dir–. Has sentit que l’home que em va contractar fa dos dies, el Robert Martínez, és mort? Va ser l’individu que van atropellar ahir a l’avinguda d’Albert Bastardas. Doncs mira, escolta’m bé: la seva mort no ha estat accidental, ni de conya! Aquesta és la versió que han fet córrer, però els dos agents que anaven en el cotxe patrulla han declarat que, tot d’una, es van trobar l’home rebotant contra capó i el vidre davanter. El copilot afirma que, un instant abans, l’havia vist a caminar per la vorera. Afegeix que no hi va prestar atenció perquè estaven de servei. D’altra banda, seguien les instruccions que rebien per la ràdio. Fos com fos, sembla que, d’imprevist, es van trobar la víctima sobre el cotxe». Recordo que li vaig comentar que algunes notícies parlaven d’un testimoni ocular: «segons aquesta persona –vaig insistir–, la víctima va voler creuar pel dret...», però em va interrompre. «Deixa’t d’històries, Agus! El testimoni real soc jo», va dir. 

Segons l’explicació que em va donar, ell havia contactat amb el senyor Martínez per contar-li que, en efecte, el seu fill pretenia participar en la concentració s’estava gestant amb motiu de la visita reial. No era cap manifestació organitzada, però les autoritats n’estaven al corrent i mobilitzarien tots els agents disponibles. 

Per tal d’intentar localitzar el fill abans d’iniciar-se els aldarulls i allunyar-l’en ni que fos a la força, havien convingut que es trobarien una estona abans a poca distància del lloc on es preveien els disturbis: l’encreuament entre l’Avinguda Diagonal i la d’Albert Bastardas, a prop de l’Hotel Rey Juan Carlos I, on es preveia una gran concentració convocada pels CDR. En efecte, l’Abel va veure com el senyor Martínez arribava a la cruïlla, però justament aleshores una bicicleta va sortir del seu costat. Després d’un instant de dubte i amb una expressió d’impotència al rostre, l’home va posar un peu a la calçada. Ho va fer en el precís moment en què passava el cotxe patrulla que el va atropellar. 

No crec en les casualitats, sobretot si no hi ha cap explicació coherent que les sostingui. Dit en altres paraules: tendeixo a buscar plausibles o respostes raonables a fi de comprendre un determinat fet. I si una bicicleta va fer perdre l’equilibri al senyor Martínez, em nego a creure que el ciclista no s’adonés de l’incident. En tot cas, havia de sentir el rebombori derivat de la col·lisió. Tanmateix, res no el va detenir. Ben al contrari: segons sembla, encara va pedalejar amb més força.

En qualsevol cas, l’Abel no va dubtar ni un instant. Segons em va dir per telèfon, va donar per fet que el ciclista va empènyer el senyor Martínez amb l’objectiu de fer-lo caure sobre la calçada. Per aquest motiu, i havent comprovat que ja hi havia gent apropant-se a la víctima, l’Abel va decidir que resultaria més útil no deixar escapar el ciclista. Després d’un esprint i d’haver canviat de carrer, va veure com el misteriós personatge, sense treure’s el casc ni les ulleres fosques, carregava la bicicleta a l’interior d’un monovolum, s’asseia al lloc del conductor i s’esfumava en direcció al carrer de Sants. Allò el va convèncer que l’atzar no hi pintava res: era un crim en tota regla, almenys en grau de temptativa, ja que aleshores l’Abel no sabia si el senyor Martínez hauria sobreviscut. 

Va pujar al primer taxi que va trobar disponible i va seguir el monovolum fins a la seva destinació: l’aparcament del Parc Científic, a tocar del Camp Nou. Malgrat que el va perdre de vista enmig del laberint de cotxes, de seguida va distingir unes siluetes que li van cridar l’atenció. Eren dos homes d’entre cinquanta i seixanta anys que s’acabaven de trobar. La conversa no semblava gens amistosa, sinó més aviat agressiva. L’Abel s’hi va apropar i, després d’un instant de vacil·lació, va reconèixer la cara d’una vella glòria política que havia quedat relegada a la simple posició de diputat del grup mixt: l’exconseller Domènec Llaverols.

En acostar-s’hi per escoltar i enregistrar la conversa, va fregar la motxilla amb un dels pilars de l’aparcament. La fressa va alertar els dos homes. L’Abel va voler fugir, però va tenir la desgràcia d’ensopegar amb una paperera just després d’emprendre la cursa. Va picar de cap contra el sortint d’una paret i, a continuació, va notar un fort cop a la templa dreta. Algú el va estabornir amb virulència. A causa del xoc o de l’agressió, va perdre el mòbil. Ell afirma que li degué caure a la paperera. En tot cas, no va ser conscient de res més fins que no es va despertar, adolorit i amb el cap embenat, al llit de l’hospital. 

L’endemà al matí, l’Abel em va poder trucar des del centre on estava ingressat. Aleshores em va explicar la truculenta aventura i tot allò que havia sabut després de parlar amb l’inspector. Fou en aquell moment quan em va explicar que la policia havia descobert un tros de paper fotogràfic a sota d’un dels vehicles aparcats a poca distància de la paperera. Era el fragment d’una imatge estripada en la qual es distingia una dona jove, prima, de pell blanca, jacent i amb els ulls tancats. 

***

—Acaba d’arribar l’Anna Martínez, la germana de l’Èric –va informar l’agent a l’inspector–. No sembla molt afectada per la mort del pare, però en fi, a cop calent...

—D’acord, fes-la passar –va ordenar l’inspector.

La nouvinguda era una jove d’estètica gòtica i autosuficient. Mastegava xiclet, caminava sense mostrar cap símptoma d’esverament i se la veia molt segura de si mateixa.

—Endavant i seu, noia. Anna, oi?

Ella va respondre a l’inspector amb un gest afirmatiu.

—Lamento el que estàs vivint: la mort del pare, el germà retingut... Quina edat tens?

—Setze anys –va contestar, impassible–, i m’espavilo sola.

—N’estic segur, però t’hem fet venir per si pots ajudar a resoldre alguns dubtes.

—Vejam què hi puc fer. Vostè dirà.

—Saps per què està detingut, el teu germà?

–Per desordre públic, suposo. De fet, és un desordenat de mena.

L’inspector va rebre l’acudit amb un somriure. Després, va prosseguir:

—Creus que volia fer mal? Atacar o agredir algú, vull dir.

—És incapaç de matar una mosca. L’única víctima que se m’acut és el mobiliari urbà, i això sempre que no perjudiqui algun arbre o animal. La vida, al davant de tot!

—Ni empès per altres persones?

—A veure, no m’ho crec. Sé que s’ha fet el milhomes parlant del nostre avantpassat portuguès, però penso que tot plegat té una bona explicació.

—I doncs?

—Lilibet. 

—Com?

—La noia; es diu Lilibet, i és una anarquista de molta retòrica i un bon cos. Estic segura que l’Èric la volia impressionar.

—Ens en pots donar més detalls? L’edat, el nom complet, d’on ve...

—Eren amics de tota la vida; de fet, les famílies es coneixien i mantenien una bona relació. D’altra banda, van ser companys de classe durant l’ESO, i per això dedueixo que també deu rondar els divuit. De cognoms es diu Gramona Llaverols, i prové de...

—Disculpa: has dit Llaverols?

—Sí, exacte: Gramona Llaverols. Els seus pares es diuen Salvador i Elisabet, i s’avenien força amb els nostres. Érem veïns a la urbanització; d’aquí que ens coneguéssim.

—Saps si té alguna relació amb el polític, l’exconseller...?

—El tiet Mingu, sí. Tots l’anomenàvem així, malgrat que només era oncle biològic de la Lilibet i el seu germà. Érem veïns a Alpens, el poble on passàvem les vacances i on va morir la mare. Formàvem un grup singular. Pares, amics, oncles... Els joves érem un grup reduït: l’Èric i jo d’una banda i, de l’altra, la Lilibet i el Víctor, el seu germà. Els tiets dels nostres amics no tenien fills. Parlaven molt de política: recordo que algunes tertúlies duraven fins ben entrada la nit. El pare i el tiet Mingu congeniaven molt bé, i crec que va ser aleshores quan el pare va decidir ficar-se en política. I li va anar força bé perquè, amb el suport de l’oncle de la Lilibet, de seguida va escalar dintre de l’estructura orgànica del partit. Al cap de pocs anys, ja ocupava un càrrec públic.

—O sigui: mantenien una bona sintonia.

—Exacte –va corroborar la noia–. Almenys, fins a l’estiu d’ara fa un any i mig.

—Què va succeir, llavors?

—Doncs que la mare es va suïcidar i el grup es va dissoldre. Fi de la història.

L’inspector va empènyer l’esquena contra el respatller de la cadira ergonòmica i va sospirar. Després, sense desviar la mirada del rostre de la noia, va reprendre el diàleg.

—Em sap greu. És trist i desagradable, m’ho imagino, però em cal més informació. Si de cas, Anna, explica’m què en recordes, de tot allò.

—Sí, és molt cansat, però entenc el seu interès en aquesta qüestió. Parlar de la mort de la mare és, o era, un tema tabú, a casa. L’Èric deia que entre tots l’havíem matada, i el pare, enfurismat, fugia d’estudi. Quan dic «entre tots» –va puntualitzar, anticipant-se a la pregunta de l’inspector–, em refereixo a la família: els avis, el pare, els amics, nosaltres mateixos... en fit, tothom, i la causa era sempre la mateixa: no haver reaccionat a temps. El tiet Mingu, és clar, s’enduia la palma; era el focus de totes les crítiques.

—Però a veure, no hi manteníeu cap vincle de parentiu, oi?

—No, és veritat, però ell i la mare s’entenien –va resumir amb sequedat. L’inspector, prou avesat als estirabots dialèctics, va mantenir un posat impertèrrit. La noia va prosseguir–. Ningú no ho verbalitzava, és clar, però tothom ho sabia. Era evident, sap? Es veia d’un tros lluny. A més, dedueixo que la Dolors, la dona de l’oncle Mingu, els va sorprendre in fraganti. Allò devia ser la gota que va fer vessar el got. Suposo que el va amenaçar amb una bona palada de merda i un pintoresc divorci mediàtic. Aleshores l’oncle encara exercia de conseller i, dintre del seu partit, encapçalava un corrent conservador, regionalista i ultracatòlic denominat Valors i Tradició, o Tradició i Valors; en fi, no me’n recordo, de l’ordre.

—El conec, sí. Va ser l’embrió del nou partit que ara lidera, oi?

—Exacte: l’UPI, la Unió dels Pobles Ibèrics. Ja deu saber de quin peu calcen: monàrquics, calçasses, tradicionalistes... en resum, genuïnament cavernícoles, mesquins i patriarcals –va reblar la noia amb un somriure càustic.

—I malgrat aquestes fèrries conviccions, el senyor Llaverols va sucumbir als plaers de la carn –va sintetitzar l’inspector–. Un escàndol en majúscules, vaja.

—Exacte, una mena d’incendi que va voler apagar trencant en sec l’idil·li amb la mare. Això la degué destrossar, perquè entre ella i el pare ja no hi havia cap relació. D’altra banda, allò també era el principi del final de la carrera política del pare, que va perdre el seu principal avalador. Enmig d’aquesta tempesta, ni el meu germà ni jo no vam ser cap gran puntal, per a la mare. L’Èric, com la Lilibet i el Víctor, ja no dirigia la paraula als vells, i jo, ho admeto, passava de tot. La joventut no m’exculpa, però suposo que pot servir per entendre la meva inacció en un moment en què la mare, més que mai, necessitava el suport de les úniques persones que la podíem mantenir arrelada a la vida. L’únic oasi de pau era el Salvador, el pare del Víctor i de la Lilibet. La seva dona també era carca de mena, però ell era més humà i raonable.

—Aleshores, i per situar-nos en el tauler de joc, creus que la teva mare es va suïcidar perquè el seu amant, l’exconseller Llaverols, la va rebutjar per eludir l’escàndol.

—Això va ser el fet desencadenant, sí.

—I el teu pare, doncs, com va reaccionar?

—Apagant-se definitivament. Malgrat els èxits professionals, el pare mai no ha sabut brillar amb llum pròpia. Sempre ha estat una crossa de les altres persones. Necessitava referents, mentors, guies... gent de confiança que li mostrés el camí. Ara bé, tot i que no tenia sang a les venes, després d’allò va demostrar una mínima dignitat negant-se a mantenir cap tracte amb el tiet Mingu. Va començar una espècie de guerra freda que s’ha mantingut fins ara.

—Creus que algú el va aconsellar perquè fes taula rasa o va ser una decisió pròpia? Em refereixo al trencament de l’amistat amb el Llaverols.

La noia va dubtar un instant abans de respondre.

—Em pesa admetre-ho, cregui’m. Un cop més, queda en evidència el conformisme apàtic del pare. Sí, en efecte, crec que algú el va monitorar. Com sempre, vaja.

—L’Èric?

La noia va somriure.

—Ui no, segur que no, senyor...

—Medina, inspector Medina.

—No es parlaven pas, inspector Medina, i menys després de morir la mare. Penso que el pare va seguir instruccions d’algú, però no sé pas de qui.

—Bé, molt bé, gràcies. Investigarem amb quines persones mantenia algun contacte o relació personal. Ja per acabar –va introduir l’oficial amb una certa parsimònia–, hi ha una qüestió delicada que et voldria comentar...

—Té a veure amb la mare?

—Amb tots dos progenitors. M’explico: a l’abric del teu pare, en una butxaca, hi havia una fotografia d’ella ajaguda al canapè on va morir. Hem analitzat l’angle i la distància des d’on es va enfocar l’objectiu, i no coincideix amb cap de les imatges que figuren al sumari. Es tracta d’una instantània feta per una tercera persona, segurament amb un mòbil, impresa en un foli convencional i amb una frase més aviat amenaçadora. Com a mínim, lapidària.

—Ostres! Que és estrany. La puc veure?

—Ara mateix, i tant! Però m’has de dir una cosa, abans. Qui va descobrir el cos, de la teva mare?

—Doncs la mare de la Lilibet, crec. Tenien una clau de casa i, com que l’Èric es va trobar penjat perquè ningú no li obria la porta, va demanar ajuda a la mare de la Lilibet. Els va sorprendre que no hi hagués la mare i, un cop a dins, van trobar la porta de les golfes oberta. 

—La podria haver fet ella, la foto? La mare de la Lilibet, vull dir.

—Ella o qualsevol altra persona, sí –va puntualitzar l’Anna–. Molta gent va treure el nas a les golfes abans d’arribar l’ambulància. Si no em falla la memòria, també hi van pujar el Salvador, l’oncle Mingu i la seva dona, que eren els veïns que teníem més a prop.

—I el teu pare?

—Ell i jo havíem anat al poble a comprar. Ens va trucar el Salvador, em penso. Però escolti, ha dit que amb la foto hi havia una amenaça, oi?

L’inspector es va omplir els pulmons i es va friccionar la cara amb una mà mentre amb l’altra girava la pantalla de l’ordinador.

—Si vols, llegeix-la tu mateixa. Aquí la tens.

L’Anna va entreobrir la boca mentre s’abalançava una mica. En efecte, era una foto de la seva mare tal com la van trobar, morta a la casa familiar. La filla, tremolosa, va contenir la respiració durant uns quants segons. En sobreposar-se, va llegir l’enigmàtica frase que hi havia a la part inferior de la imatge: «pagareu cara la vostra infàmia».

Capítol IV

Després del primer contacte amb l’inspector Medina, vaig començar a veure clar el final de la història. El que semblava una incògnita als ulls de tothom, per a mi era una de les primeres llums premonitòries. D’una banda, hi havia la fotografia de la difunta esposa del senyor Martínez a l’americana del vidu. Estava impresa en un foli convencional i, malgrat que els doblecs es veien ben definits, es notava que l’havien entaforada, sense miraments, a la butxaca de l’exdirector d’Ecosistemes Forestals. Quan i qui? La resposta més coherent passava pel ciclista. De fet, aquella acció podia haver fet perdre l’equilibri al malaurat client de l’Abel. 

En segon lloc, hi havia el tros de paper estripat descobert a sota d’un dels cotxes estacionats a l’aparcament. La instantània trobada a la butxaca del senyor Martínez havia permès comprovar que aquell fragment era una porció de la mateixa imatge. Era el retrat de la dona ajaguda damunt del canapè amb capses de medicaments escampades al seu voltant, talment com un quadre hiperrealista d’inspiració romàntica. Per què n’hi havia dues còpies, d’aquella foto? I per què només se n’havia trobat un fragment, de la segona? L’única manera de treure’n l’entrellat depenia d’entrevistar-se amb el senyor Llaverols. I sí, admeto que em va desconcertar saber que l’honorable exconseller havia deixat plantada la seva esposa al vestíbul del Palau de Congressos on se celebrava l’acte de lliurament dels Premis Princesa de Girona. Romania en parador desconegut des d’aleshores, i tenia el mòbil apagat o fora de cobertura.

Segons el registre d’assistents a la controvertida i elitista cerimònia, l’insigne president de la Unió dels Pobles Ibèrics no es va personar a l’acte. L’Abel, tanmateix, era testimoni del fet que el senyor Llaverols es trobava a l’aparcament ubicat a poca distància del Palau de Congressos una estona abans de començar l’esdeveniment. També l’havien captat algunes càmeres de vigilància. Tanmateix, no era possible deduir si ell havia orquestrat l’escomesa contra el senyor Martínez o si, per contra, era la víctima d’un estrany i enrevessat complot. Aquesta última possibilitat s’inferia del plural majestàtic amb què es conjugava el verb de l’enigmàtica frase de la fotografia, el contundent i agressiu «pagareu». En aquest cas, la pregunta lògica era qui podia voler amenaçar als dos homes. 

En aquest document hi he anotat el nom dels principals protagonistes del drama: la Marina Costa i el Robert Martínez, ambdós morts; els seus fills, l’Èric i l’Anna; la Lilibet, la noia de qui està enamorat l’Èric, i el seu germà, el Víctor, i els pares d’aquestes dos, el Salvador i l’Elisabet, amics dels Martínez Costa. El cas és que la mare de la Lilibet és una germana del Domènec Llaverols, ara desaparegut. I aquest senyor, el Llaverols, està casat amb la Dolors Torres. El que jo proposo –i admeto que ho faig sense haver convingut res amb l’Abel– és relativament senzill. D’aquesta llista que acabo de confeccionar –o sigui: del dramatis personae–, suggereixo que s’analitzin els possibles escàndols de faldilles. En un món d’aparences i de valors integristes com els que propugna el senyor Llaverols, les incongruències es poden pagar molt cares, sobretot quan hi ha enemics que vulguin passar factura. En resum, jo parlaria amb la senyora Dolors. Segur que ella pot aportar un punt de vista interessant...

***

—Segueix sense cap notícia del seu espòs, senyora Torres?

La dona, compungida i amb els ulls vidriosos, va respondre amb un suau balanceig del cap. Mantenia el mocador sota el nas i la bossa de mà ben agafada amb l’altre braç. Potser era la primera vegada que posava els peus en una comissaria i devia creure que, en un lloc com aquell, no s’hi podia sentir segura.

—Què creu que li pot haver passat?

—Oh –va fer ella, movent els braços amb desconcert–, ja ho he dit, jo; no en tinc ni la més remota idea! Vam sortir junts de l’aparcament, però llavors ens vam separar. «Tu ves fent via –em va dir– que jo ja vinc.» Havia quedat amb algú per uns papers, em penso. Jo vaig tirar cap al Palau de Congressos, i creia que ell s’hauria reunit amb qui fos en alguna cafeteria. Segons m’expliquen, les càmeres el van gravar mentre entrava de nou a l’aparcament. Més tard en va sortir a peu, diuen, i...  Oh, oh Déu meu! Oh! Amb aquells violents al voltant, disposats a fer mal, a punt per agredir les persones de bé... Oh, oh quina desgràcia, Déu meu, quina desgràcia!

—No s’alarmi, si us plau. Potser es troba sa i estalvi en algun lloc...

—I si l’han raptat? Això significaria que hi ha terroristes... Ai senyor, quin daltabaix! Què ens passarà?

—Conservi la calma, senyora Torres. No es preocupi. Deixi’ns treballar i avisi’ns si rep alguna trucada estranya o intimidatòria, entesos?

La dona va fer una capcinada en sentit afirmatiu.

—Vostè i el seu marit no tenen fills, oi?

—Ho vam desitjar molt, però ens vam quedar sense aquesta benedicció.

—Què me’n pot dir, del senyor Robert Martínez?

—Martínez? Ah, sí: el Robert, el de la casa cantonera a Alpens. Érem veïns, sap? Ens veiem sovint, allà dalt. El meu marit el va fitxar com a director general, però de tot allò ja fa molt temps. No sé si mantenien el contacte, ara.

—Se’n recorda, de l’esposa del senyor Martínez?

—La Marina, ai sí! Prou me’n recordo, i tant. Pobreta! La van trobar morta després d’empassar-se un bon grapat de pastilles. Va ser una experiència tan horrible! Oh, quin drama més espantós!

L’inspector va avançar el tors endavant i, per damunt de les ulleres, va escrutar el rostre diminut i maquillat que tenia al davant. Amb un aire conciliador, però ferm alhora, va mantenir fixa la mirada mentre li formulava la pregunta més delicada de tot l’interrogatori.

—No ens pot sentir ningú, senyora Torres, i procuraré que no surti a la llum si no té cap vincle directe amb els afers que estem investigant. Tanmateix, li he de plantejar aquesta qüestió per descartar possibles opcions no desitjades ni desitjables. Digui’m, senyora Torres: vostè, en algun moment, va sospitar que hi pogués haver alguna relació entre el seu marit i la senyora Marina Costa?

La dona va parpellejar ràpidament durant dos o tres segons.

—Jo? I ara! Vull dir, què vol dir? A veure, a què treu cap, això? Que no investiguen la desaparició del meu espòs?

—I la mort del senyor Robert Martínez, ja li ho he dit.

—Però ella... uf! Deu fer dos o tres anys, que és morta!

—Entengui’m: hem de descartar falses hipòtesis...

—Déu meu! És un malson, això! Van córrer veus, és clar, però eren una autèntica infàmia! El volien perjudicar, res més. El meu marit... No, i ara, de cap manera! Mai no va posar les mans al damunt de la Marina. Quin ultratge, Déu meu! És més, cregui’m: jo puc afirmar-ho amb absoluta rotunditat, cosa que no tothom pot fer.

—I doncs? De qui parla, senyora Torres?

—De l’Elisabet, la meva cunyada, la germana del Domènec.

—Expliqui’s, si us plau.

—El Salvador l’enganyava amb la Marina, n’estic segura. Es veien d’amagat!

—En té proves?

—Jo? I ara, és clar que no! Però aquelles mirades, les sortides d’escena, les excursions... A més, el Salvador es va enfonsar completament, quan la Marina es va suïcidar. Va estar en tractament psicològic durant mesos!

—Ara fa una estona, aquí mateix, algú ha declarat el que li llegiré tot seguit en relació amb el seu espòs i la Marina. Escolti: «s’entenien. Ningú no ho verbalitzava, és clar, però tothom ho sabia. Era evident, sap? Es veia d’un tros lluny. A més, dedueixo que la Dolors, la dona de l’oncle Mingu, els va sorprendre in fraganti.»

—Mentida! Oh, valga’m Déu, quina obscenitat! –va exclamar visiblement astorada–. Qui ho ha escopit, això? 

L’inspector es va fer pregar un moment abans de respondre. Sense desviar ni un mil·límetre el focus de la mirada, va respondre:

—L’Anna, la filla de la difunta.

—Oh, vaja –va afegir, un xic contrariada–. Què puc dir, d’una noia que ha perdut el pare i la mare... En fi, inspector: jo li he dit tot el que sé, i soc la primera persona interessada en l’esclariment dels fets. Si us plau, els ho suplico: trobin el meu marit!

Capítol V

Escric el final d’aquesta història perquè em ve de gust. Ara que ja s’ha resolt el misteri no serveix de gaire, aquesta declaració, però m’agrada el paper de doctor Watson. Tampoc no caldria interrogar el Domènec Llaverols. Al telenotícies acaben de dir que l’han detingut a Tunísia. Quin farsant! Devia haver agafat el primer vol a l’estranger, el molt covard. Ell sí, que és un infame, i de la pitjor mena!

Sigui com sigui, ha arribat el torn del misteriós ciclista, l’última vinyeta de l’auca. I rectifico, ai las! D’escàndol de faldilles, cap ni un. Més aviat, un escàndol de calçotets... 

***

—Jo no vaig matar el Robert, inspector. Cregui’m: mai no m’havia passat pel cap castigar-lo d’aquesta manera –el Salvador, abatut, mirava la impol·luta superfície de la taula que presidia el petit despatx de l’oficial–. Era un home sense caràcter, un pobre diable, un astre que girava entorn de qualsevol estel que l’atragués –va prosseguir–. Era un homosexual reprimit, com el Mingu, però ell sí que era un criminal de soca-rel. Mereix la pitjor condemna que podia rebre: l’escarni públic, la misèria, la presó i la humiliació. Perquè ell, i ningú més que ell, va matar la meva estimada.

»La Marina i jo ens havíem de veure aquella tarda, sap? Volia divorciar-se i casar-se amb mi. Ens desitjàvem, i el nostre amor era pur i sincer. L’Elisabet i jo vivíem i vivim separats des de fa molts anys. De fet, quan vam posar fi a la nostra relació, ja no quedava ni una espurna de la passió que ens havia unit. 

»Era un cap de setmana immensament blau, tranquil i calorós. La calma, tanmateix, presagiava el temporal. El malson va començar tan bon punt vaig posar els peus a casa de la Marina. La porta estava entreoberta, i això em va inquietar. Vaig parlar en veu alta perquè em sentís algú, però no rebia cap resposta. Un mal pressentiment em va recórrer l’espinada. Vaig pujar al segon pis, i em va sorprendre trobar-hi la porta de les golfes oberta. 

»Els graons se’m van fer eterns. En arribar a l’últim pis de la casa, una visió trasbalsadora em va lapidar els sentits: la Marina, exànime, romania estirada damunt d’un vell canapè. Semblava adormida, però salivejava. El seu cos es veia inerme i pàl·lid. Tenia la pell freda. La vaig voler despertar, però no responia. Ara estic convençut que ja era morta, llavors. 

»De cop i volta, em va alertar un soroll a la planta baixa. No sabia qui podia ser, però en tot cas m’havia d’amagar. No podia posar en risc l’honorabilitat de la Marina. Tampoc no em volia comprometre ni distorsionar les futures investigacions. Tanmateix, i abans d’escapolir-me per una finestra que donava a la teulada, se’m va acudir fotografiar la Marina. Vaig treure el mòbil i, mentre sentia com algú pujava l’escala, vaig prémer el disparador. La imatge va sortir una mica borrosa i vaig trigar molt de temps a depurar-la. 

»Un bon dia, i per sorpresa meva, em vaig adonar d’un detall que no figurava a les fotografies oficials del cas. Les imatges que m’havia mostrat la policia amb motiu de la investigació eren d’una qualitat excepcional, però a la meva fotografia s’hi veia, molt a prop del cadàver, un objecte rectangular de color negre. Després d’ampliar la instantània, vaig poder identificar l’element en qüestió. Era una cartera que, en caure a terra, havia quedat oberta. Després d’ampliar al màxim la fotografia, em va quedar patent de qui era. De fet, només algú com el meu excunyat, el malparit i miserable Domènec Llaverols, tindria un objecte de marroquineria tan carrincló com aquell, amb banderetes i estampes ridícules.

»Aleshores vaig lligar caps. Estic segur que ell la va drogar. Quan la va tenir semiinconscient, li va fer engolir pastilles triturades i barrejades amb algun líquid. La fressa que em va sorprendre després de trobar el cos de la Marina devia provenir del Mingu, que va tornar a recollir l’objecte que havia perdut. En aquell instant, vaig decidir passar a l’acció i començar a investigar el Mingu pel meu compte. Així va ser com un bon dia, d’imprevist, el vaig descobrir amb el Robert. Si ja no compartien cap projecte polític, què diantre feien, junts? I aquell posat furtiu em deixava estupefacte. Sense dir-se gairebé res i mirant de no ser vistos, van entrar en un local d’ambient gai. Llavors ho vaig entendre tot. 

»Davant meu, la Marina s’havia mostrat convençuda que el Robert li concediria el divorci. No m’havia dit per quin motiu, però se la veia molt segura. Vaig intuir que sabia algun secret esfereïdor, i no m’equivocava. Segur que li va fer xantatge, ara bé: el Robert era un bocamoll, i ho degué explicar tot al seu amant. A diferència del Robert, tanmateix, el Mingu no és un tou. Actua sense contemplacions, és un sàdic com n’hi ha pocs, i va matar la Marina enfitant-la de pastilles. A més, estic segur d’una cosa: els rumors de la presumpta aventura entre ell i la Marina els va fomentar ell amb l’objectiu d’encobrir l’autèntica relació furtiva.

»Volia denunciar-ho, sabeu? De fet, he comparegut amb aquest objectiu. Abans, però, volia mortificar els dos causants del drama. Ara bé, que consti: jo no vaig matar el Robert. Simplement m’hi vaig apropar per dir-li que ho sabia tot. «Ets el còmplice i l’amant d’un assassí», li vaig etzibar, bo i mostrant-li les fotografies comprometedores d’ell i del Mingu entrant a la sauna on es trobaven sovint. Després, li vaig entaforar la foto de la Marina, ja difunta, a la butxaca de l’americana. No sé si aquest gest li va fer perdre l’equilibri o si ell, en un suprem acte de dignitat, el primer i l’últim de la seva vida, va decidir llançar-se a l’asfalt i deixar-se endur pel cotxe que venia. En tot cas, jo no el vaig empènyer. El meu objectiu era intimidar el patètic assassí de la Marina. Una rata de claveguera que va fugir tan bon punt es va veure acorralada. 

»L’atzar ha jugat a favor seu. Algú ens trepitjava els talons; un detectiu, segons m’heu dit. L’home va patir una forta ensopegada i, mentre jo recollia el mòbil que li havia caigut, el Mingu s’hi va abalançar amb un extintor. En veure’l tan violent, vaig decidir córrer cap a l’exterior i fer-me fonedís. Després, vaig trucar a urgències...

Epíleg

—Què creus que li passarà, al Salvador?

L’Abel, estirat al llit de l’hospital, es va remoure visiblement incòmode. Ja no sabia com més posar-se per fer més suportable la llarga convalescència.

—No gran cosa, Agus. No hi ha base per acusar-lo de cap homicidi. Ben mirat, potser sí que el Robert es va tirar damunt del vehicle de la policia... Llàstima; algunes persones van presenciar l’impacte, una multitud es va aplegar al voltant del cadàver, però ningú no va veure què succeïa just abans de l’atropellament. Seria un bon detectiu, aquest Salvador. Sembla ràpid i precís.

Vaig assentir amb un somriure lleuger. Valia més no furgar en la coïssor de les ferides. L’Abel era un metòdic i rigorós professional de la investigació privada, i aquell cas no brillaria gaire en el seu currículum. Era preferible no tocar-li el voraviu.

—Encara no entenc la reacció de l’Èric. Infame? Per què se’n considera, ell?

L’Abel va somriure abans d’estrafer una ganyota motivada per alguna fiblada de dolor a la templa esquerra. Amb els ulls clucs i sense moure el cap, va respondre fent gala de la seva proverbial cultura.

—Doncs bé, és un xicot rebel en temps difícils. Potser sí que descendeix de l’Alfredo da Costa... En fi, qui ho sap, això. Sigui com sigui, i pel que m’ha dit l’inspector, el noi també havia descobert el secret del seu pare: la relació carnal amb el Domènec Llaverols, el capatàs de tots els infames. El Robert, bé per instint d’autodefensa, bé per protegir-lo de possibles riscos, el va voler investigar. Tristament, els fets consumats ja havien superat qualsevol límit controlable. Arribava la seva hora, el moment de fer balanç i d’assumir les conseqüències dels actes propis. Ara bé: si realment va decidir la seva mort, això no ho sabrem mai. En tot cas, i almenys a l’últim segon, espero que el Robert s’hagués pogut redimir tant de la mala consciència com de l’autoengany que l’havia destruït.