Descobreixo paraules que, per sort,

transmeten essències i matisos

a l’altura d’un silenci platònic.

Sé que és ineludible adulterar-les;

al capdavall, són l’arma més maligna

i al mateix temps, la cura més perfecta

que mai ha concebut l’ésser humà.

Com plantes als balcons en primavera,

acoloreixen els murs laberíntics

dels camins que esborrem a cada pas.

Perquè oblidem, sovint massa de pressa,

que l’exili de viure és allunyar-se

de l’origen d’allò que hem volgut ser.

I enmig de les paraules transitem,

tot rebuscat la llum que dignifiqui

el temps perdut en dubtes i renúncies.

Una veu interior cantusseja

que tots els contratemps i malencerts

afaiçonen un lent aprenentatge.

I què, si encara m’obsedeixo a creure

que tot és part de l'evolució?

No soc ningú per desgavellar els mites

ni fustigar la ment de les persones.

Però ai las! Em veig tan pobre i minúscul

que ni tan sols tinc esma d’adonar-me

fins a quin punt levito en la buidor.

Ara bé, res d’això és un malefici,

ni tampoc un anhel de flagel·lar-me.

Simplement, m’esparvera la incertesa,

i l’esquivo en planificar les fites.

Quan les previsions se’m descomponen,

sovint per imprevistos esperables,

busco refugi en els mots de confort

que he anat atresorant a poc a poc.

I amb el retorn a la gènesi blanca

de les paraules tendres i senzilles,

puc percebre el valor inexhaurible  

dels contes que, de petit, m’explicaven,

de les cançons, dels versos, de les dites

i dels silencis plens de saviesa.