El següent discurs fou pronunciat, com a mantenidor i president del Jurat dels Jocs Florals de la Tardor del 2021 de l'Associació Coordinadora d'Activitats per a la Gent Gran, al Saló de Cròniques de l'Ajuntament de Barcelona el 26 de novembre de 2021

Bona tarda a tothom. 

Parlar de poesia davant d’un auditori com aquest és pecar d’ingenuïtat, o potser de bogeria. Tanmateix, ni l’una cosa ni l’altre no mereixen el qualificatiu de «pecat». Els coneixements i la pràctica poètica de moltes persones aquí presents superen, i amb escreix, les habilitats poètiques que jo seré capaç de conrear al llarg de tota la vida. Per sort, no cal ser cap expert en poesia per estimar-la, gaudir-la i viure-la; per criticar-la quan convé o deixar-se seduir per aquelles expressions que més ens abelleixen. La poesia és creació i recreació contínua, talment com un espectacle de màgia, però sense la carcassa buida de la il·lusió, sinó amb la substància plena de les emocions, dels sentiments, de la racionalitat o del contingut que ens faci peça segons el moment que visquem. 

En converses informals, és habitual sentir frases del tipus «la poesia no em va, és massa enrevessada; no sé què em volen dir, no l’entenc...» Si m’ho permeteu, aquestes afirmacions són provocativament poètiques. La poesia transcendeix als convencionalismes, a l’estètica d’un determinat moment, a l’estil personal de cadascú, a les figures retòriques, a les expressions més o menys evocadores i fins i tot a les paraules. La poesia també és una combinació d’imatges i de gestos, de colors i de textures, d’olors i d’impressions, de tot allò que descobrim amb els sentits. Joan Vinyoli, a Hora fixa, un petit poema inclòs en el recull Vent d’aram, ho il·lustra magistralment: 

A ple matí la Torre s’esfondrà, 

la runa en cataractes omple el bosc; 

on es dreçà la pedra a l’or del sol 

s’aixeca pols de neu al clar de lluna. 

Destí caduc, incoercible canvi. 

Atura’t: 

   hora fixa del poema. 

Però quin esforç han de fer els poetes per captivar amb la seva creativitat? Cal admetre que, a priori, la resposta pot ser molt complexa, i això que, en qualsevol cas, llegir poesia revitalitza i rejoveneix la ment. A més a més, i com bé va constatar l’escriptor i poeta Friedrich Hölderlin, «allò que perdura, ho funden els poetes.»  

Podem debatre què cal perquè la poesia atregui els lectors més exigents. Aquells que, d’entrada, la descarten. Ja us ho avanço: la meva resposta és, senzillament, res. No cal fer res de res. Perquè la poesia no s’alimenta del reconeixement d’haver convençut o despertat l’entusiasme d’algú, ja sigui una persona passavolant o compromesa amb l’humanisme. La poesia viu del gaudi d’un moment personal inalienable. Si m’ho permeteu, sovint inconfessable. La poesia és el benestar o la inquietud que sorgeix d’una frase especial, l’efímera sensació de plenitud o de buidor que proporciona un concepte, la teranyina d’una reflexió, l’impacte d’una imatge o bé una amalgama d’elements en un instant concret. La poesia és, en resum, un vestit que ens dissenyem a mida i ens entallem amb el patró de l’ànima. La poesia ens ve a buscar, ens toca de ple i a vegades ens agafa d’imprevist.  

La lírica ha acompanyat als grans herois de la literatura clàssica en llurs aventures apassionants, i els ha aureolat d’una fortalesa intemporal. L’expressió poètica també permet, i avui més que mai, compartir la introspecció d’uns mons inaccessibles que fan estremir. La poesia, ja sigui des de la quotidianitat o des de l’abstracció, obre les portes a la intimitat, no només de qui l’escriu, sinó també de qui la llegeix i de tota la col·lectivitat que emmarca el procés creador, i recreador, del text.  

El poema és un mirall que reflecteix tot allò que no es veu a simple vista i que, en prendre forma, esdevé un diàleg, mai un monòleg. La bona amiga i poetessa Glòria Calafell, a Basaments catalogats, va transmetre aquesta idea amb uns pocs versos: 

Cerco llum i simetria 

en el marbre d’antics edificis. 

Ruïnes. Cossos i silenci. 

Basaments, columnes i contraforts 

suporten la mirada que damna 

el relleu del fris esculpit 

pel somni del poeta. 

Com és ben sabut, la poesia es pot concebre en vers o en prosa. Certament, és més habitual veure-la en vers; ja se sap, la tradició mana. Potser així resulta més fàcil absorbir el missatge. En tot cas, la prosa pot ser perfectament poètica. A tall d’exemple, podem esmentar les Petites proses blanques d’Espriu, així com algunes composicions d’una gran intensitat descriptiva i sensorial de l’admirada i mai prou reconeguda Olga Xirinacs, entre d’altres.  

S’ha d’admetre que els versos ofereixen un altre al·licient: la possibilitat de comptar síl·labes. És un entreteniment addicional, però del tot necessari entre els poetes que s’animen a escriure sonets, corrandes, sextines o qualsevol altra modalitat poètica de tall clàssic, o bé haikus i tankes, per exemple. El poeta Amadeu Vidal i Bonafont va començar el seu llibre Crònica des de la banyera amb un simpàtic sonet. La frase introductòria era tota una declaració d’intencions: «el sonet, per no haver-hi de pensar més». El primer vers deia: «Què és un poeta sense un trist sonet?». I al primer tercet del poema, l’autor afirmava: 

Però, amb els anys, què en faríem, amors, 

de tanta síl·laba, perícia i rima? 

El temps tot ho transforma en greus tumors. 

Més enllà de la forma, cal parlar del contingut. La poesia no es pot limitar a reflectir quelcom bonic, o la mera abstracció conceptual i recreativa, ni tampoc a transmetre la saviesa o expertesa il·lustrada de l’autor. La poesia ha de ser viva, real, sincera, honesta, pragmàtica, útil. Ha de parlar d’allò que agrada, però també d’allò que molesta. És necessari que sigui incisiva, agosarada i directa. S’ha de valer de paraules precises que l’allunyin de la inseguretat i dels tabús. També ha de defugir l’autocomplaença, més o menys esdolceïda, i plantar cara al final rodó com a únic objectiu. De tot això en saben i, molt, poetes com l’Antonina Canyelles, la Dolors Miquel, el Josep Pedrals, el Carles Rebassa, i una nova i prometedora fornada de joves veus, entre les quals despunta la Laura G. Ortensi, que ens ha demostrat, tot i que no li cal demostrar res, com n’és d’important trencar esquemes, reinventar-se i matar la mare. 

Jo no he guanyat mai cap flor en uns Jocs Florals. Tampoc no soc filòleg, ni filòsof, ni he estudiat literatura o llengües clàssiques, mitologia, humanitats, història o antropologia. La meva poesia té uns referents planers i quotidians. Ben bé com tants altres companys de viatge, que vivim de la poesia tant com de la feina que ens proporciona el pa. O encara més, de fet, perquè la poesia permet saciar una set difícil d’explicar: la que podem sadollar amb la plenitud de la creativitat immaterial. 

Vull remarcar que soc poeta perquè em plau gaudir de la poesia. És per això que em sento privilegiat d’haver pogut llegir les obres d’aquests Jocs Florals de la Tardor, convocats per l’Associació Coordinadora d’Activitats per a la Gent Gran. Les iniciatives com la d’aquest certamen són cabdals per mantenir viva la nostra llengua i cultura, la qual cosa és essencial en els temps que corren. Tot i que, al nostre país, el castellà és la llengua més parlada als patis de moltes escoles, els tribunals i les institucions del Reino d’Espanya, aquelles que no els tremola la mà a l’hora d’imposar sancions infundades, desproporcionades, confiscadores i admonitòries, ni dubten de castigar a qui no combregui amb les seves directrius, no en tenen prou. Mai no en tenen prou, són insaciables.  

Ja ho sabem, que no és una qüestió de percentatges: ens plantifiquen coactivament el seu ranci provincianisme lingüístic i ho fan verbalitzant, dia rere dia, que el català és una llengua de segona, que l’idioma comú és el de l’imperi, que la cultura catalana és prescindible si no es castellanitza i que això de la riquesa cultural és un esquif merament folklòric en un oceà curull de producció massificada, homogeneïtzada i, sobretot, acrítica. Però ai las! Aquí estem, contra vent i marea, plantant cara, amb més dignitat que mai, al menyspreu i a l’arrogància dels virreis i vassalls del Reino, celebrant la quaranta-quatrena edició, que aviat és dit, d’aquests solemnes Jocs Florals de la Tardor. Permeteu-me, doncs, que m’hi refereixi breument. 

La Flor Natural, evocadora i tendra, però amb canvis de paradigma orientats a reflectir els amors diversos i naturals, com bé diu el seu nom. L’Englantina, vibrant i emotiva, curulla de reflexions que van més enllà del simple enaltiment patriòtic i de la nostàlgia malenconiosa, bo i posant en valor tant les febleses com les virtuts de la nostra petita gran nació. La Viola, espiritual i profunda, amalgama de valors i sentiments que emanen dels furs interns més íntims i que, per descomptat, s’expressen amb respecte envers totes les creences del nostre entorn. Les tres convocatòries clàssiques (Flor Natural, Englantina i Viola) comparteixen espai amb dos certàmens més: el Premi ACA Intergeneracional, que té per objectiu fomentar la creació poètica entre el jovent, i el Premi Banc de Sabadell, obert a tothom qui se senti atret per la poesia, incloent-hi els mestres en Gai Saber. Ha estat una experiència molt grata formar part d’aquest Jurat, i només em permetria la llicència d’adreçar una sola reflexió a totes les persones que, en futures ocasions, hi vulguin participar: ull viu amb les bases! L’interlineat, la tipografia, el títol, el nombre màxim de treballs admesos per persona... tot això són elements que cal respectar perquè no decaigui la qualitat ni de les obres ni del certamen. 

Ha estat un plaer acceptar la responsabilitat de mantenidor d’aquests Jocs Florals. Tanmateix, no vull acabar el meu discurs sense esmentar una persona que va fer molt per la llengua, per la poesia, per la cultura, per aquest certamen i, en conseqüència, també pel país. El passat 15 de setembre ens va deixar l’artista, mestre i poeta Josep Colet i Giralt. Ja no li podem concedir cap altra merescuda distinció, tant per la seva obra com per la immensa qualitat humana que transmetia. Però sí que podem ser-ne dignes deixebles llegint-lo i rellegint-lo, demanant que hi hagi més llibres seus a les biblioteques i fent que la seva obra no caigui en l’oblit. No podem desmerèixer les creacions d’algú que, com ell, va oferir el seu art sense res a canvi. 

I acabo, ara sí, amb un sentit agraïment a tots els membres del Jurat, pacients i amables companys de viatge en aquesta fascinant aventura; al Consistori dels quaranta-quatrens Jocs Florals de la Tardor, magníficament organitzats, a l’Ajuntament de Barcelona i a la resta d’entitats col·laboradores i sobretot, molt especialment, a l’Associació Coordinadora d’Activitats per a la Gent Gran, l’ACA. Sense la perseverança de totes les persones que en formen part, ni la fèrria voluntat de persistir contra totes les adversitats, no seria possible la convocatòria d’aquesta fita cultural.  

Enhorabona a tothom, doncs, i moltes felicitats a qui hagi obtingut algun premi! Que gaudim per molts anys, amb salut i energia, de les ganes de llegir, de la màgia d’escriure i de la bona inspiració.