Diades

Emulant el lema d'Òmnium Cultural, versos sobre llengua, cultura, país

El país que vull


Diada 2022

«La casa que vull,

que la mar la vegi

i uns arbres amb fruit

que me la festegin.»


La casa que vull, poema de Joan Salvat-Papasseit,

interpretat, entre d'altres, per Teresa Rebull i Lluís Llach



Un país...


Un país és una casa,

sovint molt hipotecada;

una casa, malgrat tot.


La volem amb bones vistes,

voltes de pedra picada

i un cancell acollidor.


Tant de bo no calgués timbre

i poguéssim rebre els hostes

com volguéssim ser rebuts.


A les parets de l'entrada

hi penjaríem els quadres

de qui va dissenyar els murs.


A les lleixes i vitrines,

un reguitzell de figures

i de copes, per brindar.


Al bell mig de la gran casa,

una llar, perquè en la fosca,

les rondalles facin llum.


A sota de la teulada,

una eixida on l'oreneta

pugui niar ben amunt.


Presidint la sala noble,

un vell rellotge de pèndol

ens marcaria el compàs.


Els prestatges, plens de llibres,

permetrien que la llengua

subsistís al pas dels anys.


Una cambra de bany ampla,

perfumada de lavanda,

recompondria els clixés.


Els mobles dels dormitoris

atresorarien somnis

i secrets d'un altre temps.


Els balcons, curulls de plantes,

omplirien la façana

d'un esplet adomassat.


I a l'entorn, una esplanada

verda i amb rierols d'aigua

on el cel fos ben brillant.


Una casa és tot un poble,

i la casa on jo vull viure

no només és un conjur.


En tocar de peus a terra,

mantinc ferma una divisa:

crec en el país que vull

perquè vull sentir-m'hi bé

i conviure-hi amb tothom!



Ni peix, ni cove!


Diada 2021

«Ai del poble, ai de la vila,

que té un lladre per senyor,

si vol pau que sigui justa

l'haurà de guanyar amb suor!»


Conte medieval, cançó dels Esquirols,

composta per Joan Vilamala

i versionada per Ebri Knight



Ara que som on som,

no podem cloure els ulls

ni deixar d'escoltar,

o encara menys callar.


El camí costerut

no s'ha desdibuixat;

som un poble divers,

i ser-ho ens enforteix.


M'importa un rave i mig

que vulguin mantenir

el regne corromput;

se'l poden confitar.


Ja no em fa gens de por

que el sostre del casal

es vegi clivellat;

tenim bons fonaments.


El passat més present

ha reforçat els murs:

la majoria creix

i cal respondre-hi clar.


Per més que han repetit

«ara toca esperar»

o «cal un nou acord»,

el poble ja ha votat.


I és clar, que hi tornarà!

Ara bé, ¿qui s’ho creu

allò del peix petit

al cove esbalandrat?


Tant l’entorn on vivim

com els drets socials

demanen un país

obert i connectat,


capaç d'aportar al món

el seu fons cultural,

propostes de futur

i un estil genuí.


Ara que som on som

i vestim com volem,

podem alçar la veu

i proclamar amb el cor:


tossudament alçats,

no deixarem de ser

l'embat republicà

per un futur millor.


Cercle


Diada 2020

Fos com fos, hauria estat en tot cas

una Diada escapçada i atípica.

Hi ha massa virus, amb corona o sense,

i cada dia cal plantar-los cara.

Convé que no deixem de ser com som

malgrat mil desencisos i amenaces.

Això no és pas cap arma contra res,

sinó un escut per defensar valors.

La Meseta centralitza el poder,

però la força és als braços i al cor.

Convencerem parlant la nostra llengua

i no cedint a la repressió.

No calen lideratges mediàtics

ni menystenir ningú, líders inclosos.

El nostre acord de base és molt senzill:

dem-nos l'estat que mereix el país.

Pas endavant, mirades diferents

i, ben present, l'impuls de l'1 d'octubre.

El regne que manté les represàlies

ens vol súbdits com a l'Edat Mitjana.

La corrupció és mantenir l'escorta

d'un rei fugat, de polítics venuts.

La corrupció és atacar la gent

amb lladres de coll blanc i sense escrúpols.

Centenars de persones acusades

només per clamar drets i llibertats.

La seva veu perdura, tanmateix,

i és, més que mai, la de la consciència.

Som un poble que plora per les víctimes

de pandèmies, d'odis, d'injustícies.

Som un poble que reconeix l'esforç

del gra de sorra que tothom aporta.

La lletra amb què comença el nom del dia

no és pas, avui, tan sols una vocal;

és el cercle d'una gran abraçada

que esvaeix la distància i l'oblit.


Veus per canviar el món


Diada 2019

Som un país de base transversal.

Ens enforteix la crítica diversa,

perquè sabem on rau la lleialtat.

Ens la devem a nosaltres mateixos,

al cor de veus unides i constants

que reverteix inèrcies i obstacles.

Som la gent que cada dia combat,

en un cos a cos desigual i dur,

les amenaces tàcites o explícites

dels poders institucionals i fàctics

que delimiten el futur dels pobles.

Ens empresonen en grans superfícies,

en absurdes creacions virtuals,

en processos mecànics i electrònics,

en materialismes innecessaris,

i en tota mena d’intimidacions.

Objectiu? Mantenir l’statu quo.

Però mentre siguem essent persones,

tindrem la voluntat de discrepar,

de rebutjar allò que ens ve donat

i d'invocar l’impuls de ser com som.

Persistirem, contra vent i marea,

reivindicant els drets universals,

la democràcia, la llibertat,

el dret a l'autodeterminació,

la convivència i un futur just

que ens allunyi d'imposicions iniqües.

No som un punt enmig del planisferi.

Arreu del món es desperten consciències,

i ho sabem: formem part d’aquesta xarxa.

La injustícia aferma la certesa

i amara de raó les nostres veus,

unes veus que volen canviar el món.


L’infant i l’emperador


Diada 2018


Ho sabíem, i sempre ho hem sabut.

El llarg camí només va començar,

aquella primavera. Pressentíem

el crit: «a por ellos!». L’insà poder,

intransigent i dominant com sempre,

actua igual dissimulant les formes.

El regne «campechano» que va néixer

de l’odi «por derecho de conquista»,

reparteix les funcions entre els vassalls

que són fidels als seus antics principis,

inamovibles des de fa centúries.

Però costa més. El món ha canviat,

i no n’hi ha prou amb disfressar l’instint.

El regne que enyorava un vell imperi,

creient-se invencible, s’exhibeix nu.

El flamant vestit del setanta-vuit,

presumptament teixit amb tela màgica,

no es veu enlloc. Mireu-lo com camina!

Quin esperpent! Despullat i fatxenda,

el regne sense estrella fa tentines,

borratxo d’una força que no té,

malgrat la set de venjança i els càstigs

que infligeix, amb impunitat i ràbia,

a tothom qui en delata les vergonyes.

Als ulls del món, aquesta és la feblesa

que erosiona els vestigis d’una imatge

massa fosca per poder ser moderna.

És ben cert: no volíem sacrificis,

però el règim, envanit i malalt,

és incapaç d’entendre què vol dir

«principi democràtic», «llibertat»,

«poble», «diversitat» o «convivència».

«La justícia vindrà de fora», diuen. Ho crec,

n’estic segur. Ens mereixem respecte

pels anhels de les conviccions pacífiques

i la voluntat de perseverar.


Avui sembla que tot es desintegra,

i amb retòrica ens diuen «pressioneu!»

I tant, que ho fem! No pas perquè ho demanin.


Cal persistir, contra vent i marea,

perquè creiem en tot allò que som:

en la gent, en la vida, en el planeta,

en el futur... Perquè els valors d’un poble

transcendeixen a persones i elits:

són una part, ingent, del patrimoni

que pertany a tota la Humanitat.



Ara és l'hora


Diada 2014, any del tricentenari


No som hereus només de planys i guerres.


Arborem la insígnia de la vida

sota l’estel brillant de l’optimisme.


Sabem fer pinya en un país obert,

entapissat de llengües i contrastos,

vitalista com l’ànim dels infants

i capaç de sobreposar-se a tot.


Avui no ens encongeix el tractament

de província per dret de conquesta;

tampoc podem complaure el victimisme

perquè s’ha fos el tic de la indolència,

i el cansament ha esdevingut l’estímul

que obre una via per la societat.


Fa tres-cents anys de la sagnant desfeta,

conclosa amb l’epitafi absolutista

dels funestos decrets de Nova Planta.


Però malgrat les armes i la fúria,

som gent de pau, de pacte, de concòrdia,

de parlament i de nacions unides.


Vam intentar conviure i compartir

fent propostes de bona voluntat

que el desert ha convertit en miratges.


A poc a poc, s’han escolat tres segles

i en aquest temps, l’imperi s’ha enfonsat.


En l’entretant, hem après a perviure

malgrat les purgues i els intents fallits

d’aniquilar la nostra identitat.


Les persones hem despertat el poble,

i la història avança trencant motlles:

ara és l’hora de fer sentir la veu,

ara és l’hora d’obrir-nos pas al món.

Des d'aquest apartat, podeu expressar opinions sobre la vostra visita en aquest lloc web, o comentar les obres o els textos que hagueu llegit. També podeu formular suggeriments o propostes de millora. Tots aquests comentaris seran visibles per a la resta d'internautes.