El patiment

immerescut

irroga veu

d'autoritat?

Quan es pateix?

Qui testa el dol?

Convé ser fort?

Com cal dir «prou»?

Reclamem drets

o els imposem

si tot l'afany

és derrotar?

Tenim braó,

per descomptat,

i molt sovint

fem el cor fort.

Malgrat això,

no hi ha cap dret

que trobi pau

en el turment.

Tampoc no hi ha

ni un sol dolor

que doni dret

a viure en pau.

L'absurditat

s'estén arreu

quan l'únic «qui»

és un mateix.

Qui no respon,

qui tanca els ulls,

qui està cansat,

qui es mor de por,

qui busca llum,

qui viu de nit,

qui calla molt,

qui brama a pler,

qui té un desig,

qui no vol res,

qui perd el nord,

qui troba el rumb,

qui creu en tot,

qui escup al món,

qui no té veu,

qui no té vot

és qui, de fet,

té el mateix dret

de qui ho veu tot

esbiaixat

–per més que algú,

de lluny estant,

imposi un dret

que no és ni seu–.