Parlen d’acords, de consells, d’equilibris,

de riscos, d’amenaces, d’invectives,

de camàndules i de banys de masses.

Un sol error pot gavanyar la calma.

Volen més temps, perquè el joc de la guerra

–el joc viril de marcar territori–

és complicat, i requereix fermesa.

Un pas en fals pot malmenar la treva.

De lluny estant, en sospesem els greuges,

efectes torbadors d’aquell conflicte,

i repassem el garbuix de batalles 

que fan, del món, un camp de la vergonya.

En qualsevol combat on la gent malda

només per sobreviure i protegir-se, 

s’escupen bravates injurioses

que demoleixen pobles i cultures.

I en acabat, només es fa recompte:

cadàvers, cossos mutilats, destrosses,

criatures despersonalitzades

i diners, que hi seran per fer negoci.

Capricis o deliris megalòmans 

perverteixen la base dels principis

i el sentit de les paraules senzilles.

M’atordeixen quan parlen de justícia.

De guerres n’hem patit, a casa nostra,

per imposar domini, per enveja,

per demostrar que l’ordre és infal·lible

o perquè, simplement, triomfa l’odi.

Mentre mig món es queda sense engrunes,

les elits, com una plaga maligna,

amassen el destí de les persones

i l’espremen en benefici propi.

Per tot això, no vull sentir promeses

ni que em parlin de pactes o de gestes.

Que els líders es confitin les almoines 

i que em deixin en pau, ja no m’enganyen.

El crit més angoixant és el silenci.

L’entorn més dolorós és el no-res.

La por més crua és viure sense vida.

La pau més falsa és creure en el poder.