La banda sonora de l’últim dia

no serà cap himne ni marxa fúnebre,

ni tan sols una balada emotiva.

Tampoc no serà la selecció

d’una orquestra incapaç de defallir

per més que l’engoleixin aigües fosques,

ni una ària interpretada a cappella

per les millors veus d’arreu del planeta.

Quedarà lluny de la perfecció

dels instruments més únics o selectes,

i també d’aquells càntics populars

que són part de la història dels pobles.

El cataclisme d’un silenci neutre

amplificarà les ones melòdiques

de l’arquet en fregar el fil de la vida,

i el so d’aquesta calma inexorable

serà la música del nostre rèquiem,

la cançó de bressol de l’últim son,

el segment d’una llarga simfonia

que ha fet seva la vella Humanitat.

I mentre s’afinen notes ingràvides

en aquest espai recòndit del cosmos,

altres fils d’altres mons d’altres galàxies

fan vibrar la història del seu temps,

la història d’un concert infinit

perquè som incapaços de concebre

un cant final que uneixi tots els fils.