Quan s’imposa la rutina, la vida pot ser molt ingrata. Treballes, ajudes, escoltes, proposes, acordes, actues i, quan menys t’ho esperes, et quedes amb el cul a l’aire. Quines ganes de fer un pet, aleshores! No pas una ventositat discreta, una llufa subtil o una petita mostra de flatulència excusable; res de punyetes! Quan dic un pet vull dir exactament això: un estrèpit contundent, llarg, vibrant i ben perceptible pel nas.

M’explicaré. Durant molts anys he exercit de coordinador general del clan familiar, de l’oficina on treballo, de l’associació de veïns, de l’agrupació excursionista, de la colla de geganters, del club de petanca i de l’aplec d’artistes del poble que m’acull des des fa anys. Ah, i quan em sobra temps, vaig a buscar bolets. Mai a caçar-los, Déu me’n guardi d’aquesta funesta imatge de pistolerisme barroer!

Es veu que ara, per desgràcia, he de retocar una mica els hàbits. Quatre foteses, ja m’enteneu: mal d’ossos, algun quilo de més, àcid úric, coleste... brrr!, ecs! Colesterol... En fi, amb aquest panorama, de seguida vaig intuir la garrotada: estiraments diaris,  exercici moderat, bona alimentació... Ras i curt, un veredicte fulminant de mens sana in corpore sano amb una exquisida guarnició de bledes, bròquil i mongeta tendra. Vaja, una temptativa d’extremunció anticipada per anar fent boca.

Jo sempre he defensat que viure bé significa omplir la panxa de bona teca i xerricar amb el porró enlaire. Ben mirat de bon vi en tenim per donar i per beure, també per vendre. No tan sols amb denominació d’origen, és clar. Ara m’he afeccionat a degustar-ne de Vinyataires Lliures, com es donen a conèixer, i això sí que és fer salut. Qualsevol altra cosa serà propaganda barata de medicastres i curanderos de pa sucat amb oli. Ep, i no pas d’arbequina, precisament, que aquest el gasto jo!

I sí, ho confesso: convé no menystenir la qüestió de l’exercici. Ara bé, ja he dit que m'agrada, anar a collir bolets. D’aquesta manera respiro una mica d’aire pur. Al capdavall, no hi ha res millor que visitar el patrimoni arquitectònic dels petits pobles, remullar els peus en rierols nets de purins –el consum industrial ho corromp tot–, conèixer llocs insospitats de la nostra esplèndida geografia –«farem gresca i xerinola a la noble vila de Su!», com diuen els del Pony Pisador– i assaborir un esmorzar de forquilla en una pintoresca casa rural. Proposo una graellada de rovellons, embotits de mestres xarcuters, formatges artesans –bé prou que badeu, si no heu tastat els del Lluçanès– i rostes de cansalada viada. Ah, i si cal rematar el cuc, un parell d’ous ferrats –que no me’ls toquin pas, els de pagès!– amb una llesca ben sucada d’or líquid elaborat en molins o cooperatives locals. De ben segur que el Pastallé se n’hauria llepat els dits.

Ui, el Pastallé! Quina gràcia em feien, els seus versos! «Amb aquest guisat tan bo i un trinxat de la Cerdanya, menjarem de bona gana i en tindrem pel ressopó!». No voldria ofendre el Marc Ribas, perquè encara em tombaria d’una bufada, però renoi, trobo a faltar la gastronomia dels petits pobles. És l’únic punt que li falta al Masferrer.

Avui dia, els ídols de la canalla són esportistes lacònics –o sigui, de vocabulari escàs– i superherois musculosos amb tota mena de poders estrambòtics. Doncs l’home de la tele a qui jo admirava de petit era ell, l’incommensurable Jaume Pastallé. Pla en sabia, el de la Bona Cuina, de viure com un senyor! No pas com ara, que ens convertim en toixos acòlits de modes mediàtiques i ens bevem l’enteniment amb batuts energètics, dietes impronunciables i potingues histriòniques. Perdó, isotòniques. Un batibull de burrades, tot plegat.

El senyor Pastallé –acabo el panegíric– era un home elegant, intel·ligent, culte, empàtic i bon conversador. Vaja, com jo mateix quan no estic de vacances. A mi, que consti, poc em veureu estrafent ganyotes davant del mòbil, com un autòmat qualsevol que penja vídeos a Internet, quasi sempre sense solta ni volta. Què hi farem! Ara es viu d’aquesta manera, encotillats per les noves tecnologies que governen la feina, els costums, les interaccions i, ves quina cosa, també la diversió.

Ai las! Quin tema, aquest! Només ens faltaria mitja dotzena de tertulians per desbarrar una mica sobre els avenços de la societat i el retorn als orígens. Val a dir que les opinions són molt diverses. «La tècnica és el futur», afirmen els fanàtics de la ciència-ficció. «L’evolució ens farà lliures», vaticinen els adeptes a la sàtira. «Serem poderosos», hi fiquen cullerada els partidaris de l’èpica. «Viurem un orgasme col·lectiu», etziben els amants de l’erotisme. «Tururut violes», m'hi torno jo. Perquè si  afavorim la producció en massa, permetrem que s’assequin les arrels i sepultarem el futur en un desert de consumisme desbocat. Fins que, oh sorpresa!, un bon dia tot farà un pet com un aglà. Llavors no sabrem ni per a què servien els aixadells o els aspres.

Amb això, senyores i senyors, tornem al principi. Com us deia, els bons pets han de ser contundents, llargs, vibrants i ben perceptibles pel nas. En resum: abonem-nos a la salut del planeta, a la vida dels petits pobles i a la descoberta dels productes o serveis de proximitat perquè, si aquesta base peta... Ai! No hi haurà atròfia nasal ni mascareta que valgui. Que Déu ens agafi oxigenats!