Baixa la marea a la platja dels records.

Diuen que l’oceà no és tan imprevisible,

que amb la lluna i el sol se’n prediuen els cicles

i que el batecs del món hi ressonen constants.

Les ones del present deixen l’arena nua.

S’emporten cap endins els tresors de la vida.

En resten pocs detalls, bocins de bagatel·la,

els quatre referents per no perdre el sentit.

Quan es replega l’aigua, xisclen les gavines,

i entre remor de fons i llaçades d’escuma,

ressegueixo amb la vista la ribera humida.

La densa salabror m’impregna tot el cos.

Cristalls diamantins damunt la sorra fosca

em retornen l’encís dels moments oblidats.

Aquests flaixos de llum, espurnejants com mai,

s’amaren de l’oreig que m’abraça i m’acull.

No dubto a fer-los meus ni a sentir-ne l’escalf

perquè són part de mi com els secrets del cor.

Un gran cargol de mar em murmura qui sóc

i em diu «mira endavant, no deixis d’avançar».