Capítol del relat col·lectiu Un malson de Nadal, publicat en el número especial El Lluçanès a taula (La Rella núm. 608, de 18 de desembre de 2025)

A poc a poc, obro els ulls i noto un traüt al meu voltant. Se senten veus diverses i capeixo una frase. «No va anar així, la nit de Nadal del 2020? Allò de la pandèmia, i el confinament, i les videotrucades i tota la pesca.» Algú pregunta què eren, les videotrucades. «Uf! Doncs més o menys com el que fem ara, però sense relleu ni transmissió sensorial. Era una connexió tan rudimentària que no et podies ni desdoblar per ser present a més d’un lloc a la vegada. Un rotllo, sí, però era el que hi havia, llavors.» 

La conversa prossegueix mentre s’encavalquen comentaris banals, tots ells proposats per un apàtic gestor de continguts. Tanmateix, la festa és ideal. Cadascú gaudeix d’un àpat fet a mida, servit en plats de vaixelles diferents i acompanyat amb beuratges ben variats i acolorits. 

L’estança on ens trobem fa molt de goig. Cintes i bombetes irradien esquitxos de llum per tot arreu. Els porticons del balcó, oberts de bat a bat, emmarquen una negror suau, neta i perlejada d’estels. Les siluetes dels arbres dansen al compàs d’un oreig constant, gairebé mecànic. És real?

Els hologrames dels pares, ara besavis, semblen dues flames trèmules que ho miren tot sense veure res. Penso que és bonic, tenir-los presents en un moment tan especial.

Una dona que frega la seixantena se’m queda mirant i em pregunta si estic content. Després, com qui no vol la cosa, sospira i em diu: «ai, papa! Ja sé que cada any ho dic, però m’agradaria tornar al Lluçanès. Fa tant de temps que no hi he estat...» Algú li retreu que ja hi és, al Lluçanès. Ep, i sense que s’hagi hagut de moure del corral, parafrasejant la dita. Ella s’hi torna etzibant que li agradaria ser-hi de debò, és a dir: posant-hi els peus i sense haver de recórrer a la translació interespacial. «Sí, clar! I agafar una calipàndria de cal déu en una casa rònega i mig esfondrada, oi? Au va! Estàs com un llum, noia.»

Em quedo silent i pensatiu. De sobte, m’adono que, dissimulada entre penombres, hi ha una petita escletxa al fons de la sala. Espero el moment oportú. Quan veig que ningú no es fixa en mi, m’aixeco del seient i m’allunyo de la taula. La llum daurada que impregna l’ambient tremola un xic i esdevé menys intensa. 

Noto una barrera davant meu. És una espècie de membrana fina i viscosa. Em giro per mirar els comensals. Veig que, del tot aliens a la meva absència, continuen amb les seves converses anodines.

En aquell racó discret, estiro el braç i fico el dit a la fenedura que he albirat des de la taula estant. El contorn és humit. L’obertura s’esqueixa una mica, de manera que hi puc ficar tota la mà. Amb l’altra mà, obro encara més la fissura. A l’instant, percebo una foscor absoluta i tenebrosa. Un aire gèlid em colpeix la pell de la cara. L’esberla creix i, de sobte, constato que puc travessar el flanc i penetrar a un espai nou. Ho puc fer sí, però... ho vull fer?

M’omplo els pulmons i avanço un pas. El fred és intens. Al cap d’un minut, amb els ulls aclimatats a la foscor, començo a distingir línies d’un entorn que em resulta familiar. Intueixo els mobles del menjador, tot i que semblen més alts que de costum. Faig dues passes més i, de sobte, clisso la resplendor esmorteïda que es filtra per la finestra de l’antiga cuina. Sento com a fora xiula el vent. Els corrents d’aire remoregen des de la xemeneia fins a les bigues i llates del sostre. 

Al foc a terra, no hi ha restes de brases ni de cendra. Tampoc no hi ha tibossos ni bracanda seca al caixó de la llenya. La claror que ve de fora reflecteix petites voliaines de pols. No goso encendre el llum. Torno a la sala i vaig a la cuina dels fogons. Amb la lluentor que s’escola per la finestra en tinc prou per veure que el marbre està completament buit. Hi passo la mà i el noto polsós. Em repugna.

Una esgarrifança em ressegueix l’espinada. L’instint em porta cap a l’habitació. La porta està ajustada. Quan l’empenyo, les frontisses grinyolen. La làmpada de la tauleta de nit es troba encesa. Damunt del llit, hi ha un bagul metal·litzat amb una tapa de vidre. A l’interior, el cos d’un home gran i amb el rostre blanquinós, com de cera, roman immòbil amb els ulls oberts. Veig el rètol d’una marca comercial. Diu: «Tru&Put, experts en hibernació criogènica». En un costat, hi ha una pantalla que mostra diverses dades, entre les quals la temperatura, i les constants vitals i els dies que manquen per a la descompressió i obertura de l’artefacte –cent dos, diu.

Atordit, faig mitja volta. Camino ranquejant. Un cop a la sala, busco la membrana esqueixada per on he sortit –o entrat, no ho sé ben bé. No la trobo ni la palpo. Finalment, una petita llampada em crida l’atenció. És l’escletxa, per fi! Tinc tantes preguntes al cap, tantes!, que no sé si les sabré formular. Toco els llavis d’aquella mena de boca llefiscosa per on he passat una estona abans. L’orifici s’eixampla. Triga uns quants segons a ser prou gran per a deixar-me passar. De seguida que puc, m’hi esmunyo. 

A dins, la llum ha quedat reduïda a la mínima expressió. Només les flames d’un petit canelobre il·luminen la taula que, poca estona abans, estava envoltada de gent. M’hi acosto i només veig el meu cobert a tocar de les quatre espelmes.

De sobte, com si provingués d’un contestador automàtic, sento la veu de la dona que m’havia adreçat uns mots. Amb un to neutre, em diu: «papa, com que has sortit de la sessió, hem decidit tancar-la perquè tenim altres compromisos. Ja ens veurem l’any que ve, d’acord? Si fa bo i puc pujar, vindré a l’estiu o pel teu aniversari. Això, sempre que et vingui de gust celebrar-lo, eh? Petons de part meva i de la canalla. Bon Nadal!»

Trasbalsat i capcot, m’assec a taula. Les restes del menjar, un estofat indescriptible, s’han refredat. L’ampolla de cava reflecteix una cara decrèpita que no reconec, però és la que hi havia al refrigerador. Al fons de la sala, els hologrames dels pares, ara besavis, em miren amb els ulls cecs.