Si mai em guia algú,

que m’allargui la mà

i en picar-me l’ullet

em digui: «caminem!

És hora d’avançar

cap a destins incerts,

on esmicolar el llast

d’haver de creure en tu.

T’han esculpit la ment 

perquè encaixis al rusc,

i el teu paper vital

sigui cuidar l’instint.»

Així s’escola el temps,

amb gestes i dissorts,

iniquitat, progrés

i un bombardeig de mots.

El confort és la pau

que tempera la sang,

sense causar dolor

ni danys col·laterals.

I si un gir de guió

pot fer dubtar un instant,

recordem que en el fons

tot és darwinià.

Amb el ritme abaltit

per cicles prefixats,

busquem culpables lluny

d’allò que ens han fet ser.

I espero, tanmateix,

que algú em doni la mà,

perquè vull mantenir

l’ombra d’un somni mort...