Primer Premi en la dotzena edició del Certamen Literari de Relat Breu de Santa Eulàlia de Ronçana (2021), inspirada en dos versos de la Divina Comèdia de Dante Alighieri amb motiu del 700 aniversari de la seva mort

Disponible en àudiorelat

Hi ha poques coses que m'irritin tant com els llibres d'autoajuda. Son lasanyes fetes de prejudicis lapidaris, moralitats absurdes i axiomes majestàtics. «Pensa en positiu», «planteja't reptes», «marca't objectius»... com si aquesta retòrica fos tan fàcil, útil i pràctica! Les coses no depenen només de mi.

El meu marit, per exemple, carregat de punyetes, ha decidit fer la volta al món solcant el mar. Un tòpic suat de la crisi dels quaranta que li arriba als cinquanta i que, a sobre, només pot materialitzar a mitges. De veler, res de res: assistent en un creuer i encara gràcies! El fill, arrogant com son pare i amb ganes de menjar-se el món, tot i que no ha paït la secundària, s'ha instal·lat a Roma amb un xicot de qui s’ha enamorat. Els meus pares, que només tenen ulls pel mascle primogènit, ara ja el financen a gavadals. Els companys de feina, uns esportistes de sofà que no n’encerten tres a la quiniela, es passen el dia gratant-se la panxa i una mica més avall. I finalment les amigues, escampades pel món, m'envien algun missatge per preguntar-me com estic. Jo, amb un sospir de fàstic més que no pas d’esgotament, responc: sola i ben sola, com una mussola. Ep! I ja sabeu què en penso, de l'autoajuda. No vull que ningú em doni la tabarra amb la cançoneta del «val més això que...». En fi.

Com que ja res no m’obligava a quedar-me al rovell de l’ou, vaig decidir fer taula rasa i anar-me’n a la quinta forca. Tenia l'oportunitat d’instal·lar-me en una petita casa de poble, més o menys on Déu va perdre l'espardenya. Es tractava d’una excel·lent oportunitat: era un habitatge econòmic, amb tots els subministraments d'alta i proveït d’un petit celler on se’m guardarien les melmelades i conserves que preparo amb tanta afició.

El dia del trasllat estava tan exhausta que, en pondre’s el sol, vaig quedar fregida a l’acte. La segona nit, en canvi, no va resultar tan plàcida. Un soroll em va desvetllar just quan em pesaven les parpelles. Vaig contenir la respiració durant quatre o cinc segons, però en la foscor va continuar imperant el més absolut silenci. Ja reprenia el primer son quan, de cop i volta, es va sentir un altre so. «Rates!», vaig pensar. «Si n’atrapo alguna, l’avio amb l’escombra!» En aquell instant, una veu cavernosa em va desconcertar. D’entrada, no resultava gaire intel·ligible. Semblava que repetia la paraula «rates» i no sé què d’una catana. Amb l’escombra a la mà –admeto que soc una bruixa molt clàssica, jo–, vaig cuitar cap a la planta baixa.

Una tènue llum em va cridar l’atenció. Tenia forma humana i em donava l’esquena. En apropar-m’hi, vaig veure que era una senyora rabassuda d’edat avançada. Lluïa un vestit adomassat de setí negre i un monyo portentós. Es va girar i, amb un somriure adorable, va asseverar: «les rates som nosaltres, bonica! I no pas per allò de l’avara povertà di Catalogna! Ho dic perquè som animals de laboratori al servei dels poderosos. Però això, estimada, seria matèria d’un altre discurs. Em presento: soc Dolors Monserdà, escriptora.» Em vaig quedar de pasta de moniato! No feia ni tres dies que havia llegit La família Asparó, una anàlisi sociològica molt interessant sobre una família catalana clàssica. Després de fer-me un parell de petons –«no et preocupis, nena, que no et contagiaré la COVID!»–, em va proposar d’emprendre un extraordinari viatge. «Seré el teu Virgili, amiga meva!»

Més intrigada que sorpresa, vaig acceptar l’oferiment. Qui sap, potser en trauria idees per escriure una novel·la, jo també. Vam arraconar una vella bota de vi mig esbalandrada i allà, al nostre davant, hi apareixia una escala encarada vers un pis inferior. Poc ho sabia, jo, que el celler tenia més d’una planta! A mesura que baixàvem, es percebia una creixent remor tempestuosa i, en comptes del sostre, una volta opaca i grisosa, com la d’un dia rúfol. Es veia aigua a balquena. Semblava un llac, però no s’albirava terra enlloc. Unes ones altes i destructives colpejaven un vaixell de gran eslora. «Fes braçades, com si nedessis», em va dir la Dolors. Li vaig fer cas i, sense saber com, ens vam plantar a la coberta de la nau. Quin panorama! Tot eren cares pàl·lides i gent que queia atordida. Una d’aquestes persones era el meu marit. Estava fet una coca! Just quan anava a treure les tripes per la boca, la Dolors em va estirar el braç i em va fer baixar a un altre pis.

A la nova etapa del periple, el tràfec era espaventós. Milers de persones incendiaven contenidors i fugien d’uns antiavalots que els perseguien a garrotada seca i que, al seu torn, corrien empaitats per cotxes luxosos conduïts per homes encorbatats que, pel camí, escampaven sobres plens de bitllets que recollien insignes prohoms al crit de «¡Viva el Rey!», encalçats per una gegantina boca dentada amb el símbol del dòlar gravat en uns ullals que, cada dos per tres, esbudellaven algun miserable desgraciat. Al davant de les masses populars hi havia el meu fill, que galopava com un esperitat. Vaig notar una fiblada al cor fins que es va girar per mirar-me. Amb aquell aire de perdonavides autosuficient que jo sempre li retreia, em va dir: «tranquil·la, mama! Soc un líder nat i ho tinc tot sota control!». «Doncs au –li vaig dir a la Dolors–, continuem baixant.»

En el següent nivell m’hi esperava el germà gran fent el ploricó, agenollat a terra i, literalment parlant, amb el cul a l’aire. Els pares li deixaven les natges vermelles com dues brases. «Per culpa teva, ara hem de viure amb una mà al davant i l’altre al darrere, pocavergonya!» «Et quedarà el paner com un perol, tros de bergant!» Els hauria volgut ajudar amb les antològiques plantofades, però just quan m’arromangava les mànigues la Dolors em va tibar del braç per continuar el descens.

Ja no recordo gaires coses més dels nivells següents. En tot cas, em venen a la memòria les imatges dels companys de feina, oprimits i extenuats mentre es posaven en forma a les ordres de l’Anna Tarrés. No els en perdonava ni una! Després va arribar el torn de les amigues, transformades en noies de porcellana que s’esquerdaven a mesura que escopien promeses i consells. La resta d’escenes continuaven sent punitives i doloroses, però cada cop eren més frígides. L’últim episodi va ser una gèlida i desoladora foscor. Del no-res en va sortir un monstre pelut i deforme que es va identificar amb el nom de Patriarca Masclista de l’Autodestrucció.

A causa del fred mòrbid i de la pudor de ranci, de seguida vam pujar en un muntacàrregues que ens va tornar al lloc d’origen. Un cop al celler, em vaig acomiadar de la Dolors. Ella va dir: «ara, bonica, pren com a guia el teu plaer». Em van venir a la ment els primers versos de la Comèdia: «cap a la meitat del camí de la vida em vaig trobar dins d’una selva obscura...» Sens dubte, m’hi havia trobat. Ara bé: igual que Dante, també n’havia sortit. Només frisava per saber qui seria la Beatriu que m’acompanyaria a les altures...