Sinopsi

L'Umbert Soldevila, un empresari vidu i sense fills, ha convertit el vell casalot familiar en un bonic hotel rural. Aquest bucòlic indret, situat a les faldes del massís del Garraf, és l'escenari on té lloc la cloenda d'una flamant fira vitivinícola, el negoci al qual ell, l'Umbert, s'ha dedicat tota la vida. Entre els assistents, vinguts d'arreu del país, hi ha una senyora, sexagenària com ell, que el mira de fit a fit. Es coneixen, però... de què?

Mentrestant, a cent quilòmetres de distància, un pagès malhumorat es turmenta amb la seva dissort. Ell volia fer vi, un genuí picapoll de la DO Pla de Bages. Tanmateix, no va calcular bé les despeses i, per desgràcia seva, tot el projecte va fer aigües en qüestió de mesos. Després de vendre's la casa i anar de lloguer, mai més ben dit, l'únic que li quedava era desfogar-se malparlant de tothom. I això, amb el turment afegit d'haver de cultivar les vinyes que havien sigut seves.

Afloraran records desagradables i tensions insostenibles. Les vides d'aquestes persones, alterades de soca-rel, deixaran de ser tranquil·les i es veuran abocades a un esclat de convulsions. Al capdavall, la tranquil·litat és un concepte tant fràgil com relatiu perquè, de fet, sovint la processó va per dins.

Alguns fragments de la història

L’Umbert va mirar l’entorn amb un aire cansat. Els somriures condescendents, els afalacs monòtons, les aparences absurdes, el politiqueig formal... Tanta hipocresia l’atabalava. Malgrat això, el seu particular cant del cigne havia estat un èxit rotund. Al cap i a la fi, aquella primera edició del Maridatge dels Vins Escumosos es devia a l’empenta, al compromís i a la generositat amb què ell volia incentivar les iniciatives locals, molt tocades arran de la crisi econòmica derivada del procés inflacionista de l’energia. L’impacte de l’hecatombe els havia empès a buscar noves estratègies, moltes d’elles fonamentades en el factor artesanal com a valor afegit. En certa manera, es podia afirmar que el cataclisme mundial havia contribuït a reforçar les iniciatives a favor dels productes locals o de proximitat. Calia no perdre aquest tren per sobreviure. Era el moment de prestigiar i dignificar els productes d’arreu del país, inclosos els vitivinícoles, i crear xarxes per casar-los entre si.

Aquest era el propòsit del Maridatge, una singular mostra gastronòmica amb els vins escumosos com a eix vertebrador. A jutjar pel seu ressò mediàtic, la iniciativa tenia futur. Malgrat que l’Umbert hi continuaria contribuït, de ben segur que les entitats implicades trobarien la manera d’assegurar la viabilitat d’aquell projecte. La vida dels petits pobles depenia de les fires i festes populars; almenys, en bona part. Era comprensible, doncs, que la flamant exposició d’escumosos maridats amb productes locals constituís una nova fita agroalimentària capaç d’atreure un públic ben ampli, divers i amb ganes de rascar-se la butxaca.

Això sí: com era d’esperar, la cloenda no en tenia res, de «base popular». Un selecte grup de persones havien estat convidades a la clausura del Maridatge. Durant unes quantes hores, el restaurant Mas Dancau, erigit sobre l’antiga casa de Salvatella, havia esdevingut el gresol de l’alta societat penedesenca. Alguns comensals procedien d’altres punts de la geografia catalana. També s’havia instituït la figura protocol·lària del comissari d’honor, una distinció oferta a l’actor Joan Pera. El discurs va consistir en una brillant actuació que, com és habitual en el seu cas, va culminar amb una eixordadora cascada d’aplaudiments. Després de la merescuda ovació, li havia tocat el torn a l’Umbert, el fundador del Maridatge. Els col·laboradors en l’organització de l’esdeveniment havien decidit homenatjar-lo d’alguna manera, i no se’ls va acudir cap altra idea que lliurar-li una feixuga copa de bronze. L’Umbert ja deduïa que rebria algun detall, però esperava que fos algun quadre o diploma, tan elegant com senzill i manejable. Ben mirat, era de domini públic que detestava les figures voluminoses, uns fòtils inútils que només servien per criar pols. Tanmateix, va haver d’acceptar una espècie de trofeu que poc sabria on entaforar.

[...]

Ja se sap: el fotut, el poca-roba. I ell, com sempre, cornut i a pagar el beure. «No tan sols et compraran la casa –li van dir els del banc–, sinó que, a sobre, t’hi deixaran viure. Necessiten algú que se’n cuidi, que es faci càrrec de la vinya i que conegui bé l’ofici. Què més vols? Si encara t’hi quedaràs com a masover! No t’ho pensis, noi: és una oferta excel·lent». Quins canalles! Gàngsters i afaitapagesos! Brètols, usurers i farsants! Bandarres tots: el banc, la gestoria, la immobiliària, els cagabandúrries de ciutat, els estafadors i el déu que els va parir a tots de trascantó! Quedessin morts! I a sobre, aquella execrable tossuderia pel cava... Quina delirant imbecil·litat! Ells, que podrien fer un vi blanc genuí, fresc, aromàtic, àcid, amb un lleuger toc picant... Un picapoll autèntic, la puta d’oros! I no, fot-li castanya! Ells, a pinyó fix: «farem cava, que és més refinat.» Cagum l’os pedrer! Quins cretins! Quin menyspreu! Quina poca vista! Quin aire de prepotència! Tant de bo s’haguessin escanyussat amb el primer traguinyol del pixum de la bota, els molt beneits!

La retòrica de l’Ignasi era un bucle continu, però també catàrtic, de retrets contra tothom. No se n’escapava ni l’apuntador. Cada dia sortia de casa sorrut i malhumorat. Només aconseguia calmar una mica els ànims quan arribava a la vinya. Uns camps que, de fet, li haurien de pertànyer. Ell els havia plantat, era l’única persona que se n’ocupava i ningú, mai, no els apreciaria tant. Per desgràcia, el seu estimat picapoll havia quedat relegat a unes poques feixes a la banda nord de la finca, mentre que els camps del sud, més assolellats i fèrtils, havien quedat recoberts de macabeu, parellada i xarel·lo. 

Calia admetre que havien respectat les dues quarteres –uns dos terços d’hectàrea– de merlot, però això no atenuava la indignació de l’Ignasi. De fet, les poques parcel·les d’aquelles dues varietats típiques de la Denominació d’Origen Pla de Bages –el picapoll i el merlot– van ser les úniques vinyes que el frustrat viticultor va poder plantar abans de fer fallida. En qüestió de mesos, van arribar els deutes, els avisos d’embargament, les muntanyes de papers, els nous propietaris, el contracte d’arrendament i tota la parafernàlia del cava. 

Feia ben bé cinc anys, de tot allò, i ja etiquetaven la primera remesa d’ampolles de cava de can Teuleria. Es diria «Spectrum», una marca comercial ben «fashion» per dissimular una cosa tan primària, ruda i polsegosa com l’origen de tot plegat: la terra. Uns potentats patètics, curts de gambals, dèspotes i experts en el noble art de torrar –ben torrats– els pebrotets. Això sí: amb un evident glamur cosmopolita. De fet, anaven tan ben servits que no els calia ni vendre el gènere. Total, vivien de rendes! Encara hi havien fet negoci, amb l’especulació i la crisi del virus... Es veu que havien invertit capital en algun laboratori farmacèutic. Quina xusma de capsigranys orelluts! L’única cosa que fan bé és la gara-gara als polítics de torn. I tan coquets i primmirats... Perquè ui sí, la imatge, per damunt de tot. En resum, dos perfectes hisendats que exhibeixen l’etiqueta de progre, sempre tan collonuda per quedar bé.