Alguns fragments de la història
«Des de feia vuit o deu mesos discutien sovint, però si en una qüestió coincidien el Daniel Reynalds i la Roser Escrigues era en el trasbals que suposava haver de remoure-ho tot per organitzar la Festa Major. Callaven i entomaven la feinada per respecte a la mare. A ella li agradava veure la família unida i tenir-la a prop. Se sentia la reina de l’estiu, i és que no només se celebrava la festa patronal, sinó també el solemne aniversari de la iaia Margarida.
La relació d’amor i d’odi envers l’afectuós «iaia Margarida» es remuntava al naixement del pobre Albert, el primer d’una colla de cinc nets, malgrat que el nadó va viure pocs dies. La seva mare, la Roser, recordava sovint aquella tràgica experiència. Per sort, tot havia anat com una seda amb el seu segon i últim fill, el Cesc. La iaia Margarida estava tan cofoia, durant el bateig! I a les fotos apareixia exultant, més i tot que el Daniel, el pare de la criatura. Ara bé, això de sentir que l’anomenaven «iaia», «àvia» o «padrina» no li feia molta gràcia. Ben mirat, se sentia jove i plena d’energia.
Més d’una vegada, la Roser s’havia preguntat per què la sogra havia optat per viure a pagès en lloc d’instal·lar-se enmig d’un ambient urbà, més amarat de vitalitat artística. Les grans passions de la Margarida eren la lectura, la pintura, l’escultura i, en menor mesura, el teatre i l’òpera. El cinema també la temptava, sobretot si era de ciència-ficció, però considerava que sovint es perdia la guspira de l’enginy en benefici d’un bel·licisme monòton i buit de la més elemental originalitat. En qualsevol cas, sobtava que una dona amb una formació humanista excel·lent i un bagatge cultural tan sòlid no hagués preferit abandonar el poble per instal·lar-se a la ciutat. El fet d’haver viscut la joventut en una zona rural d’Andorra i d’haver contret matrimoni amb l’hereu d’una històrica casa pairal degué ser determinant. Fos com fos, ningú no la va obligar a triar l’estil de vida, i ella va acceptar de bona gana aquell destí.»
***
«Un record volàtil el va traslladar a la joventut. Sort n’havia tingut, ell, de la tieta Sònia! Sempre l’havia comprès. La confiança que els unia va germinar ben aviat, quan la mare es desinteressava per tot allò que no fos la seva particular passió per la cultura. Vivia en un món irreal, entre núvols de secrets, paisatges pictòrics i escultures clàssiques. La seduïen les parets folrades de quadres romàntics i les estàtues que emulaven els orígens de la civilització occidental. Es perdia entre exposicions, museus, conferències i tertúlies, mentre ell creixia en un ambient fred i solitari envoltat de boscos i camps de pastura. Sis anys el separaven de la Lídia, un interval que va afavorir la inexistència d’una sòlida relació fraternal de confidències i de franquesa mútua. Els seus referents eren bosquerols i pastors, però tenia la ment prou desperta per saber que la vida s’estenia més enllà d’aquelles terres. Malgrat les durícies a les mans, volia conèixer món, estudiar, créixer i fer-se un lloc en la societat. Se’n va sortir, sol i sense compliments. Tossut com era, el dubte hauria ofès.
Al cor de l’escenari, tanmateix, sempre hi va haver la tieta Sònia. Pacient obsequiadora d’un somriure complaent, ella l’escoltava i l’encoratjava a realitzar tot allò que es proposés. La tieta es feia càrrec de la situació, potser perquè també n’havia viscut una d’idèntica o de similar. La mare atreia totes les atencions. La tieta mai no va ser la protagonista de cap insigne esdeveniment familiar. La germana tenia el monopoli de les excentricitats, i acaparava sempre l’interès de tothom. Una facultat que encara aleshores exercia des de la tomba.
L’Eze va rellegir la còpia de la carta amb els llavis entreoberts. Malgrat la perplexitat que l’envaïa, no podia dissimular un lleu somriure en imaginar-se l’escena. De fet, s’hi recreava deixant-se endur per una imatge casolana i pintoresca. Entrellaçant un ventall de records quotidians, situava la mare al porxo, davant de la taula de marbre, embotida en una bata de ratlles i asseguda entre geranis florits i rosers d’emparrar. Vanitosa, múrria, detallista i amb un estil més literari que mai, redactava la història d’un avantpassat misteriós, novel·lesc i fascinant.»
***
«El detectiu, en moure el cap un instant, es va fixar en el quadre familiar que presidia una de les parets d’aquella sala immensa. Ja hi havia parat atenció el dia que va entrar per primer cop a la Vallnova. La Roser s’esplaiava rememorant algunes batalles entranyables de l’anecdotari dels Reynalds. En aquell instant, i dins la ment del detectiu, els personatges de la gran fotografia familiar es van començar a bellugar. Es miraven, parlaven entre si, gesticulaven i somreien.
La Margarida, asseguda en una cadira de ferro forjat, focalitzava l’objectiu de la càmera. Havia esdevingut l’eix neuràlgic de tota la família, la gran protagonista d’una de les imatges més pretensioses que recobrien les parets de la sala.
Es tractava d’un personatge ben curiós, la matriarca. Aglutinava admiració, suspicàcia, retrets i una considerable desconfiança. Per més voltes que hi donava, la personalitat complexa de la Margarida constituïa tot un misteri. El Dídac mai no l’havia coneguda, però se sentia fascinat per aquell rostre allargat, enrogit de galtes i enrivetat d’ondulats cabells platejats. Era una dona a qui li agradaven les joies. En lluïa una bona col·lecció: arracades, collarets, polseres, anells i una agulla daurada a la solapa. Potser aquesta afició no derivava de la mera passió pels objectes de luxe. El seu parent remot, el tal Cornelis van der Oweldt, devia ser un enamorat de les pedres precioses. O almenys aquesta era la conclusió que se n’extreia de les obres: a cadascuna hi apareixia un cos petrificat amb un grapat de peces d’orfebreria.
Les figures de la imatge es continuaven movent. La voluntariosa Júlia, un manyoc de nervis de poc més d’un metre i mig, donava instruccions a tort i a dret perquè tothom adoptés un posat adient. Sense que ella se n’adonés, el Roc i el Gil feien com qui sentís ploure i obviaven les indicacions protocol·làries de la mare, amb el beneplàcit o la indiferència del pare, el doctor Hernández. L’Eze, acompanyat d’una noia que no era la Judit, conversava amb la tieta Sònia i amb el Cesc, l’unigènit de la Roser i del Daniel. La jove de la Vallnova no desemparava la Margarida, que semblava trobar-se d’allò més còmoda com a diana de totes les atencions. El Daniel espiava el rellotge amb impaciència, mentre la Berta, franquejada pels seus pares, es mostrava seriosa, reservada i pensativa. La Lídia i l’Andreu transmetien una imatge relaxada malgrat el somriure postís i l’aire encarcarat que requeria la situació.»
