Pregó de la Festa Major de Prats de Lluçanès

21 de gener de 2009

Pradenques i pradencs, bona nit a tothom i moltes gràcies! En primer lloc, vull començar adreçant-vos unes paraules de reconeixement. Sempre que puc declino parlar d’honor, perquè pot tenir una connotació més aviat militar, però sí que vull expressar-vos l’alegria, la satisfacció i l’agraïment pel fet de compartir amb vosaltres aquesta vetllada tan especial.

Per descomptat, no tinc cap mena d’experiència en l’art de llegir pregons, però els que fins ara he sentit començaven amb anècdotes per escalfar motors. Procuraré esmentar-ne alguna i quedar bé. Quan l’Ariadna, la regidora de cultura, em va trucar per fer-me la proposta, un servidor estava concentrat revisant a fons una novel·leta. Es pot dir que l’embastava per començar el viacrucis que precedeix qualsevol publicació d’algun text amb pretensions literàries. La trama de l’obra en qüestió, amb assassinats pel mig, té lloc en un poble del Pre-Pirineu. El cas és que, per donar-hi un cop d’efecte, no se’m va acudir res millor que ambientar els crims i les intrigues en el marc de la Festa Major. Una mera trivialitat, és clar, perquè estic segur que tindrem una festa tranquil·la, amena i entretinguda. D’altra banda, no cal pas que perdem la calma: s’han jubilat tant la senyora Fletcher com el tinent Colombo!

Però passem a qüestions més serioses. Dubto que reuneixi mèrits suficients per haver estat escollit pregoner de la Festa Major, una tradició encetada pel pradenc i exalcalde de Vic Ramon Montañà el 1986. Com a lluçanès de soca-rel, tanmateix, us en vull donar les gràcies. Visc entre Lluçà i Barcelona, però la vinculació amb Prats la mantinc des de sempre. Ha estat un privilegi cursar-hi estudis primaris i secundaris. De fet, formo part de la segona fornada d’aquell “pa tou” que deia l’Isidre Beltrà, una de les ànimes que han dirigit l’IES Castell del Quer. Però abans d’aterrar-hi vaig ésser escolaritzat a un centre del qual molta gent en deu conservar bons records. Un col·legi, el Presentació de la Mare de Déu, que en aquests moments està d’enhorabona, perquè precisament enguany celebra el cent cinquantè aniversari de la seva fundació.

Sense l’aspiració de convertir-me en autor de bestsellers, i menys encara escrivint poesia, vaig emprendre una ruta literària que procuro no deixar de banda. La rutina s’imposa, ja sigui amb obligacions acadèmiques o laborals, però fóra contraproduent arraconar les passions. Alguns dels poemes que signo tenen el Lluçanès per teló de fons, i Prats no s’escapa d’aquestes imatges que en algun moment o altre he volgut transmetre. De fet, en recordo un que vaig compondre ja fa uns quants anys. El vaig polir, afinar i transcriure durant alguna sessió de mecanografia, una d’aquelles mitges hores després de classe quan cursava sisè o setè d’EGB. Preneu-ne les bones intencions perquè, com ja sabeu, ningú no neix ensenyat. Aquells versos deien així:


De fa temps conec tal vila,

capital del Lluçanès,

una comarca tranquil·la

que mai no l’atura res.


D’especial la tradició

d’una vila tan ufana

que mai no perd el ressò

de la terra catalana.


Al seu pas les grans diades,

sant Vicenç i Sant Joan,

donen vida a les anyades

dels temps que ja van passant.


Si la memòria no m’enganya, només una vegada m’han hagut de corregir per no referir-me al Lluçanès com a comarca. Fou a la sala de professors i professores de l’Institut, quan em disposava presentar el treball de recerca a no sé quin concurs. Tenia el tutor assegut al costat, i ell emplenava els espais d’un formulari que calia annexar. Quan em va preguntar “comarca?” i jo vaig respondre “Osona”, una persona em va aturar. No recordo pas les paraules exactes, però va donar a entendre que així no faríem país. I tenia tota la raó. Qui em va rectificar va ser un antic professor, el Ramon Besora, i jo no he oblidat la lliçó.

A l’hora de redactar aquest pregó he comptat amb dues grans ajudes. En primer lloc, els llibres sobre Prats i el Lluçanès, especialment aquell que es va lliurar als cent trenta-cinc membres del Parlament de Catalunya, escrit per un pradenc de cos i ànima a qui no li calen presentacions, i el titulat “Prats de Lluçanès, 905-2005. Cronologia de 1.100 anys d’història”, del qual és autora una altra pradenca indiscutible, l’Anna Gorchs.

El segon punt de partida ha estat la inspiració de tres personatges que no tenen res a veure amb el municipi però sí que se’ls pot vincular amb les festes populars. Em refereixo als de Gestmusic Endemol, aquells que antigament es feien anomenar la Trinca. ¿Qui no recorda la trompeteria endiumenjada i la tonada simpàtica de “Alegria, que és Festa Major”? ¿Amb la passada, l’ofici, el sermó, les sardanes, els gegants, el concert, l’envelat i, abans que res, el pregó de la diada? Doncs bé, una de les fonts d’inspiració ha estat l’estructura versificada d’aquest discurs.

Però dispenseu-me, ja fa massa estona que dura la xerrameca i, si continuem així, no hi haurà manera d’encetar la lectura del pregó! Valdrà més que ens hi posem...

Per tant, i amb la vostra vènia,


permeteu-me que us adreci

un pregó llegit en vers

amb un recital que endreci

el passat ric i divers.


Ja fa més de mil cent anys

que vam emprendre el camí

bo i reptant mals averanys

que ofuscaven el destí.


L’any nou-cents quinze citaven

el vilatge de Pardines

i poc més tard elevaven,

enmig de terres bosquines,


el temple de Sant Andreu

conegut com de Llanars.

Fou la sembra d’un conreu

de grans fites populars.


S’alçaren castells cabdals

que feren seu el progrés,

i també cases pairals

de ressò llavors i adés.


El nom d’altres dinasties

es va estendre al Lluçanès.

Formaven cavalleries

amb un impuls ben encès.


Planaven les epidèmies

escampant-se per tots llocs;

eren permanents endèmies

que reduïen els focs.


Es veu que sempre hem estat

persones prou combatives,

i anhelàvem llibertat

d’autoritats abusives.


Ja abans del mil quatre-cents

creen la sotsvegueria.

Foren uns mesos brunzents

que feren sagnar l’estria.


Quan el rei Martí l’Humà

va restituir el fur

sobre la gent retornà

un passatge antic i obscur.


Persistia la inclemència

malgrat l’estabilitat.

Lluçà cau en decadència

pels sismes que l’han guerxat.


Es reféu el monestir

i els pobles són convocats

a fundar o instituir

un gran Consell de Jurats.


De nou la sotsvegueria

s’estableix al Lluçanès.

Intermitent persistia

el prec social incomprès.


Es deroga i reafirma

fins que el rei l’eliminà.

Fent valer la reial firma

el baró s’aposentà.


Amb la lluita de remences

caigué la jurisdicció.

Tanmateix, i entre temences,

va tornar la institució.


Subsistien els dominis

i els poders senyorials.

Mes expiren els terminis

també pels senyors feudals.


Catalunya es divideix

poc després del mil cinc-cents.

De regions n’hi ha un bon feix

–nosaltres, hi som presents!–.


Mentre Prats evoluciona

i plantava cara al noble,

neix un home que erosiona

la subjugació del poble.


Des d’aquell mas d’Oristà

en Perot Rocaguinarda

sense dubtar-ne escampà

reptes i també basarda.


El poder medieval

ennegreix tot l’horitzó;

ara el terme natural

és comprat pels Agulló.


Tanmateix no va durar,

i amb set mil lliures pagades

el baró es va retirar

d’aquestes nostres contrades.


No calia Inquisició

per culpar de bruixeria:

signava l’execució

el Consell quan es reunia.


Era un terrible context

ungit de supersticions.

No valia cap pretext

per a les absolucions.


Prats creixia en habitants

i bastí el nou santuari

amb les formes ondulants

d’un barroc prou sumptuari.


Es formà la Plaça Nova

i es féu Sant Sebastià;

és aquesta una altra prova

de la vila que es refà.


Tal com es pot comprovar

i per evitar els errors,

comencen a redactar

el Llibre dels Oïdors.


No faltava gent experta:

capellans, també vicaris,

mestres de cultura incerta,

cirurgians i apotecaris.


Amb els telers instal·lats

aquest negoci s’enfila

i el rei Carles dóna a Prats

el títol de Lleial Vila.


La Guerra de Successió

va truncar la bona sort

i de la rebel·lió

en va quedar pols i mort.


Una data especialment

recordem a campanades;

sota el fum evanescent

s’enllaçaven flamarades.


Cinquanta anys de feina dura

i el coratge d’existir;

malgrat el dol que supura

conquistaren l’avenir.


Amb els Mossos establerts

el rei controlava arreu

de tots els indrets soferts

convertits en el seu feu.


Una època d’esplendor

va daurar l’economia:

el paraire feinador

feia caixa cada dia.


Les Tres Fonts van erigir

per saciar molts menesters

i també es van expandir

els vells molins fariners.


Encara serví la forca

per penjar la bruixa Napa,

l’exemple d’un mal que corca

moltes ments d’aquella etapa.


Prats feia servir segell

vers el mil set-cents vuitanta,

amb dos rengles de gairell

i el nom que tant ens imanta.


A la Guerra del Francès

també hi anà algun pradenc.

El llast era ben palès:

no sortien de l’avenc.


Enllaçant hostilitats

arribem als intervals

entre absolutistes nats

i convençuts liberals.


Fou en aquest poble arran

d’Isabel ja coronada

on en Josep Galceran

encetà la carlinada.


Resistiren molts assalts

durant l’època carlista;

eren temps de sobresalts

i d’inspiració colpista.


Mil vuit-cents cinquanta-nou

és l’inici d’un camí

que sense massa enrenou

no s’atura pas aquí.


Un col·legi és proposat

pel Pare Coll l’u d’abril;

cent cinquanta anys han passat

i mai no ha perdut el fil.


La cultura ja s’arrela

amb l’orquestra i el teatre.

L’alegria no s’entela

ni l’esbarjo es pot abatre.


Pensant a fer carreteres

–perquè traçar-ne és un cas!–

veuen que no hi ha dreceres

que servissin bé de pas.


En l’últim terç del dinou

enllaçaren Vic amb Berga.

I a Manresa costa prou,

mes la idea no es posterga.


De nou la lluita carlina

va presidir l’escenari.

El resultat no s’inclina

ni per l’un ni pel contrari.


Foren dotze mil soldats

combatent a prop del Grau.

A les envistes de Prats

agonitzava la pau.


Però s’imposà la calma

l’any després del temporal:

pels liberals és la palma

tot i la traca final.


Es basteix una capella,

la primera en tot l’Estat,

a Lurdes, que fa d’estrella

ara que s’ha il·luminat.


En aquest poble les Arts

tindran força referents:

noms il·lustres, gent d’esbarts

que han difós els seus talents.


Les fàbriques de teixits

tingueren un gran succés;

amb sis tallers repartits

enarborant el progrés.


L’Orfeó del Lluçanès

va fundar-se el mil nou cents

buscant l’horitzó distès

que aplegués els bons moments.


Urbanitzen el Passeig

i per fi arriba la llum,

tot i que el pampallugueig

es converteix en costum.


L’any mil nou-cents vuit visita

Alfons XIII el municipi.

L’expectació per la cita

emergeix de bon principi.


Els avenços no s’aturen

en un espai tan actiu:

l’escorxador inauguren

i un safareig col·lectiu.


Publiquen un llibre històric

redactat per mossèn Valls.

en un pas clar i categòric

per conèixer antics lligalls.


Vers el mil nou-cents dinou

arrenca el cotxe de línia.

A dins tothom s’hi remou

fent més voltes que una sínia.


Les Escoles Nacionals,

el telèfon ja estrenat,

la fàbrica Cal Casals

i les fonts que han instal·lat.


Neix el Futbol Club Pradenc

i arriben alguns turismes.

És un temps prou bonancenc,

ja no hi ha més cataclismes.


Eleccions d’abast local

i actes fets en català.

Macià, en recepció formal,

a la vila saludà.


Repunta l’agitació

i l’alternança d’alcaldes.

Vibra una revolució

d’anyades tenses i caldes.


En un clima bel·licista

va acordar l’Ajuntament

oposar-se al pla franquista

i emetre diner fluent.


Hi va haver gran resistència

d’aquest poble feinador,

mes cau amb la virulència

d’un exèrcit opressor.


Quaranta anys durà l’envit

si bé varen sobreviure.

Malgrat el constant neguit

cap anhel no va prescriure.


Artistes i literats

abanderen el foment,

mentre de Merlès a Prats

arriba l’aigua corrent.


S’obren ja les oficines

que gestionen els doblers.

S’edifiquen les piscines

i s’instauren els bombers.


La nova biblioteca

atreu més vitalitat,

quan ja tot recel s’asseca

amb llum de normalitat.


S’acaba la dictadura

i tornen les eleccions.

És una flama insegura

però cessen les tensions.


Una allau d’activitats,

projectes i vida intensa

omplen els carrers de Prats

d’energia amb recompensa.


Representacions del GALL,

pavelló molt ben rebut,

el Solc promovent el ball

i l’impuls de l’Institut.


La Sala Polivalent

o la Rella molt activa

són la mostra convincent

d’una bona expectativa.


Som comarca, ja ho sabem,

i prou se n’adonaran;

de moment ho celebrem

amb la convicció més gran.

Ja diuen “Prats, París, Londres”,

capitals amb il·lusió

on la festa no vol fondre’s

quan es dóna la ocasió!


Espero no haver semblat

massa espès o bé feixuc,

i que m’haureu dispensat

per tants versos, de retruc.


Enllesteixo el recital

desitjant-vos el millor,

la disbauxa colossal

i una gran Festa Major!


Us dono l’enhorabona,

moltes gràcies i visca Prats!


Des d'aquest apartat, podeu expressar opinions sobre la vostra visita en aquest lloc web, o comentar les obres o els textos que hagueu llegit. També podeu formular suggeriments o propostes de millora. Tots aquests comentaris seran visibles per a la resta d'internautes.