Nítides ombres

es balancegen

acariciades

pel ventijol.

Corona d’òpal,

dea nocturna

de mil silencis

que ho diuen tot,

bressola’m ara

les mil paraules

dels mil silencis

que mai t’he dit.

I així perdona’m

les confidències

no compartides

de tantes nits.

L’alba s’atansa

i et difumina...

Dama dels somnis,

dona-me’n un!

***

¿Per què m’enganya,

el clar de lluna

si alhora irisa

–fal·laç i còmplice–

secrets amargs?

Em desemmotlla

la imatge nua

dessota l’ombra

de l’univers.

Cobreix l’abisme

vers les tenebres,

jura en silenci

desfer l’advers.

Perfuma l’aire

i emet nostàlgia,

mot que desterra

l’anhel pervers.

Deu ser, qui sap,

perquè l’engany

esdevé càustica

–potser autèntica–

ànima i carn.