Record de l'acta de consagració de l'església de Santa Maria de Lluçà

Discurs llegit al Monestir de Lluça el 22 de maig de 2022, mitjançant el qual s'evocava l'acta de consagració de la primitiva església, un esdeveniment que va tenir lloc el 22 de maig del 905

Les circumstàncies han possibilitat que celebrem una obra tan important com la restauració de la teulada del Monestir en un dia tan emblemàtic com avui, el 22 de maig. Us convido a viure una història. A formar-ne part. Després dels romans i dels visigots, com a muralla defensiva de l’imperi carolingi, la Marca Hispànica (un concepte historiogràfic que mai no va ser la denominació oficial de cap territori) s’havia consolidat a principis del segle X. I aquí, en aquest moment i en aquesta terra, ens hem de situar.

Ja fa uns quants anys que els francs estan governats pel rei Carles III, anomenat el Simple. I en fa més d’un centenar que existeix el comtat de Barcelona, fundat a l’extrem sud d’un territori que els francs van anomenar ducat o marquesat de Gòtia, una zona que incloïa tota la Septimània, des de Nimes, fins al nord de la Tarraconense. Bona part d’aquest territori havia estat conquerit als musulmans entre el 759 i el 801 (setges de Narbona, Girona i Barcelona). Aquest últim any, el 801, va ser l’inici del Comtat de Barcelona. Tots els comtes que van regir aquesta terra fronterera entre el 801 i el 878 havien estat nomenats per l’emperador o rei dels francs. Qui ostentava el títol al principi d’aquest període i fins al 814 fou el cèlebre Carlemany.

Fos com fos, el 878 va ascendir a comte de Barcelona l’últim home que els reis francs van nomenar per ocupar aquest càrrec. Es tractava de Guifré I, anomenat el Pilós, promogut per Lluís II de França, conegut amb el sobrenom de Lluís el Quec o el Tartamut. En efecte, Guifré el Pilós va ser el dotzè comte de Barcelona i l’últim expressament designat pels reis francs. Tot i mantenir el jurament de fidelitat als reis de França, Guifré I el Pilós va ser el primer a deixar, en herència, els seus dominis territorials. D’aquesta manera es va iniciar la dinastia del Casal de Barcelona.

Guifré I de Barcelona, dit el Pilós, va viure entre el 840 i el 897. Durant aquest període, va ostentar els títols de comte de Barcelona, d’Osona, de Girona, d’Urgell, de la Cerdanya i del Conflent. Va morir en combat en el decurs de la ràtzia islàmica del 897, i fou enterrat al monestir de Santa Maria de Ripoll. El va succeir el seu primogènit, Guifré II de Barcelona i III de Girona, que va governar els seus territoris fins al 911. Aquest segon Guifré, anomenat també Borrell I o simplement Guifré Borrell, va ser l’últim compte que va oferir vassallatge a un monarca franc. El seu germà i successor, Sunyer I, ja no va retre lleialtat al rei franc.

Però rebobinem una mica. Dèiem que estem a principis del segle X. Doncs bé, concretem. Situem-nos en el 22 de maig del 905. L’actual comte de Barcelona i d’Osona és Guifré II, i aquest compte, recordem-ho, encara ha rendit homenatge al rei franc. Aquest rei és Carles III, anomenat el Simple. No és estrany que els prohoms d’aquesta vall on ara ens trobem tinguin present el nom del monarca. Malgrat la distància, encara no se n’han desvinculat del tot.

Avui és un dia important, fins i tot emotiu. Es prendrà acta de nombroses donacions a favor d’una església, la qual cosa genera una gran expectació. Comptat i debatut, l’escriptura no és gens habitual, en aquestes adustes terres frontereres entre el regne dels francs i l’emirat de Còrdova. L’escassa producció literària és ben comprensible, ja que el pergamí o la vitel·la (és a dir, la pell de les vedelles o dels vedells, convenientment tractada i assecada) és un bé escàs. D’altra banda, la tinta és un producte artesanal que també costa molt de trobar. Alguns tipus de tinta es fabriquen amb carbó, mentre que d’altres es treuen de les cassanelles dels roures, unes petites boletes que genera l’arbre per protegir-se de determinats paràsits[1]. En resum: no hi havia una única recepta per elaborar la tinta, però era escassa, com també ho era el suport físic on poder escriure.

Tanmateix, avui és un dia especial. L’ocasió mereix un bon escrivent que deixi constància de totes les donacions que permetran restaurar l’església de Santa Maria. Sí, exacte: el verb que utilitzarà l’escrivent o amanuense no és construir, sinó restaurar. Pel que sembla, ha calgut rehabilitar el temple a causa d’algun incident que l’ha malmès. Podríem fer moltes conjectures sobre aquest succés. En tot cas, l’església és una construcció recent, ja que un dels abanderats de l’esplèndida restauració és el mateix home que, amb cor contrit i per voluntat divina, la va edificar. Un home que respon al nom de Vininzà i que es defineix, a si mateix, com a prevere i com a baró il·lustre.

L’escrivent, amb solemnitat, pren nota de les indicacions del noble Vininzà. El punt de partida, gairebé com una salutació obligada, és una lloança a Déu. En segon lloc, s’esmenta el dia en què té lloc el gran esdeveniment de la restauració –diguem-ne, consagració o dedicació– del temple. És onze dies abans de les calendes de juny, o sigui, el 22 de maig. A continuació, és irrenunciable deixar constància de la presència d’un peix gros. Ni més ni menys que Idalguer, bisbe de l’església d’Osona, que ha vingut expressament al castell de Lluçà, comtat d’Osona, per restaurar l’església de Santa Maria. Es fa constar que Vininzà, baró il·lustre i prevere, va construir el temple als peus del castell. I a partir d’aquí, s’enumeren totes les donacions que el mateix Vininzà i altres senyors i pobladors de la contrada van oferir a l’església on ara ens trobem.

L’amanuense enumera les donacions: terres, horts, diversos llibres litúrgics (en concret, un leccionari, un missal, un llibre de psalms i un antifonari), una planeta o casulla, una estola i una alba. Tot això és donat, diuen els signataris de l’acta, per amor a Déu, per a bé de la nostra ànima i per al restabliment de la dita església de Santa Maria, que sota el seu patrocini rebin, tinguin i posseeixin les donacions, i perquè, en nom seu, defensin les terres, en facin ús, les treballin i en treguin rendiment. I havent formulat les degudes amonestacions o advertències envers qualsevol persona que volgués atemptar contra aquestes donacions, pren la paraula Idalguer, bisbe d’Osona. Alçant la veu perquè tots els presents el sentin bé, diu:

I jo, Idalguer bisbe, dono a la mateixa església els delmes, primícies, defuncions, oblates –contribucions a les despeses de les misses–, sepultures i altres serveis eclesiàstics de tots els vilars i valls que porten aquests noms: Torroella amb la seva petita sufragània vora Prats, Maçaners, Manyaques, Barbudells, Viladeures, Vilar Constable, Ermengot, Vilar Ermerol prop de Gerns fins a Tordelespar, el Vilar Puig-oriol amb la seva petita sufragània, el Vilar Canelles i les valls de Comarmada fins a la muntanya del Puig i fins a Forà i les valls de Sunyer, les terres ermes, la petita sufragània de Sant Martí prop de Malats de Vilarós, és a dir, tots els vilars anomenats i les valls i terres ermes.

Jo, Idalguer, dono els delmes, les primícies, defuncions, oblates, sepultures i tots els altres serveis eclesiàstics de tot vilar, terme i veïnat de les terres ermes o cultivades d’arreu d’aquells que tenen terres ermes o cultivables, tal com recorda l’autoritat, i donem per a la restauració de l’església de Santa Maria, l’església de Sant Martí de Medians o d’Albars i el seu sacerdot. Tot això és al comtat d’Osona, als peus del castell de Lluçà i dins el seu terme i veïnat, o en els límits extrems de Sant Boi.

Aquest dot o donació fou fet a Santa Maria, sempre verge, l’any 905 de l’Encarnació, any novè del rei Carles, el dia 22 de maig.

I aquí ens trobem, 1116 després d’haver-se formalitzat aquella solemne acta de consagració o dedicació de l’església de Santa Maria de Lluçà, recordant els seus protagonistes i homenatjant les veus anònimes de tantes incomptables persones que van viure a redós d’aquesta església que esdevingué, amb el temps, un monestir. Per molts anys en puguem fer memòria.

Des d'aquest apartat, podeu expressar opinions sobre la vostra visita en aquest lloc web, o comentar les obres o els textos que hagueu llegit. També podeu formular suggeriments o propostes de millora. Tots aquests comentaris seran visibles per a la resta d'internautes.