Dama dels somnis

&

Clar de Lluna

Nítides ombres

es balancegen

acariciades

pel ventijol.


Corona d’òpal,

dea nocturna

de mil silencis

que ho diuen tot,


bressola’m ara

les mil paraules

dels mil silencis

que mai t’he dit.


I així perdona’m

les confidències

no compartides

de tantes nits.


L’alba s’atansa

i et difumina...

Dama dels somnis,

dona-me’n un!


***


¿Per què m’enganya,

el clar de lluna

si alhora irisa

–fal·laç i còmplice–

secrets amargs?


Em desemmotlla

la imatge nua

dessota l’ombra

de l’univers.


Cobreix l’abisme

vers les tenebres,

jura en silenci

desfer l’advers.


Perfuma l’aire

i emet nostàlgia,

mot que desterra

l’anhel pervers.


Deu ser, qui sap,

perquè l’engany

esdevé càustica

–potser autèntica–

ànima i carn.