Poemes i versos 2005-2020

Aquest recull conté una selecció de poemes escrits entre 2005 i 2020, una part d'ells premiats en certamens locals. Els textos es troben per separat en aquest web i, per tant, l'únic objectiu del recull és facilitar-ne la lectura.

Nota: a continuació, trobareu el recull en PDF, a continuació l'enllaç al document que es troba disponible a la plataforma https://issuu.com i, tot seguit, en format web (html).

Des d'aquest apartat, podeu expressar opinions sobre la vostra visita en aquest lloc web, o comentar les obres o els textos que hagueu llegit. També podeu formular suggeriments o propostes de millora. Tots aquests comentaris seran visibles per a la resta d'internautes.

Poemes i versos - vambe.cat.pdf

Poemes i versos

2005 – 2020


Escriure un poema

Primer Premi en el V Concurs Literari Sant Jordi, convocat per l'Associació de Dones de 50 i més i el Casal Joan Casanelles (Barcelona, abril del 2005)

«[...] Però mai el vam veure escrivint un poema.L’assenyalava,el caminava,el deia,i ara nosaltres provem d’explicar-ho,tal com ell ho volia». Olga Xirinacs, Poeta dels camins

Cerca paraules

si mai et falten,

troba-les vives

dins d'un moment.

Dona’ls-hi forma

d'au migratòria,

llença-les totes

des d'un cimal.


Escolta'n l'eco

dins la boscúria,

i olora’n l’aire

ben impregnat.

Que al sol esclatin

i al vent madurin;

després acull-les

al pensament.

Ajau-les totes

sota els estels,

i fes-ne somnis

per regalar.

No t'amoïnis

per l'embalatge,

ni en condicionis

el seu destí.

Busca la vella

llibreta fosca,

treu-li la pols

dels anys d'oblit.

Escriu amb lletra

gens tremolosa

la imatge blava

de cada mot.

Blavor despresa

de cels en calma,

de mars per viure

i d'horitzons.

Estén les ales

de cada lletra,

i el nou poema

s’enlairarà.


Tres postals

Primer Premi en el VIIè Certamen Literari en Llengua Catalana, modalitat en vers, convocat per l’Associació de Veïns i Veïnes de la Sagrada Família (Barcelona, abril del 2005)

Llum de tarda

Diria que allò que vaig veure

fou la llum d'una tarda d'estiu,

filtrant-se a traves dels pollancres,

nedant, en reflexos, al riu.

Fonent-se entre joncs i fenassos,

perdent-se en penombres i rocs,

saltant daltabaix de vorades,

creuant les arcades dels ponts.

I enlairant-se, brillant, tot d'una,

va alçar-se daurant el seu to,

dissipant-se en l'oratge càlid

d'aquell sensual horitzó.

Temps soluble

Mentre decau la blavor de la tarda,

crisàlide dels somnis que vindran,

s'intueix el pleniluni que s'atansa

sufocant l'incipient obscuritat.

Des de la lleixa de la llar de foc,

cremosa de pols espessa i antiga,

reposa la imatge borrosa, incolora,

del son enganyós d'aquella postal.

A fora descansen els aires noctàmbuls.

Grinyola, tot sol, el vell gronxador.

Avança i recula al compàs d'una història

que enllaça el passat i el futur al present.

Gràcies per la postal

Avui he vist el mar en una imatge

i, mentre la tocava, n'he sentit la remor

que se m'enduia les paraules d'un silenci

entre cases blanques d'un poble de pescadors.

La cadència d'un temps que s'aturava

per emmarcar l'instant de l'infinit

m'ha fet sentir el compàs d'unes onades

potser distants, però vives a despit

de la calma d'uns aires que respirava

tot i ser tan lluny de l'idíl·lic paradís...


Entre tot i un moment

Tot resta dit en el destí d'un dia,

tot resta escrit en l'alba del record.

S'abranda el foc

encès per la guspira

del desig que s'adorm a poc a poc...

Els esbarzers escanyen les imatges

de jorns aventurats per mil enzims.

Pols de planetes

o d'estrelles que plovien

en galàxies on visquérem un moment.

Clivellant horitzons queden els somnis,

en remembrar-se a la foscor, sobre teulats,

fent-nos l'ullet,

gosant amb picardia

festejar-nos més enllà de tot abast.

S'obren escletxes, el dia ja s'atansa,

i què en roman, dels paratges viscuts?

Són un epíleg?

Per què donar-hi voltes?

Tot és avui, obrim ales al vent!


Brisa

Finalista en la segona edició del Concurs Literari de la Festa Major de Gràcia (Barcelona, 2005)

Gotegen silencis

estremint la calma

d’una hora perduda

a l’ombra del mar.

Clarobscurs de tarda

creuant parets blanques

flirteig de contrastos

que emmarquen l’esguard.

Esquerdes humides

que esquincen els ecos,

llançant les paraules

als quatre confins.

La brisa pentina

escalats de vida

i nuesa còmplice

de dolços verins.

Damunt d’una roca

la plana arrugada

d’aquella llibreta

que sap tant de mi,

resta temptadora

i mig adormida,

platejant les aigües

d’un xic de destí.

Són corbes de tinta

que evoquen miratges,

ombres que s’aboquen

al buit emblanquit.

No hi ha més deriva

que el somni que plana

a la descoberta

d’un món adormit.

Aquesta vegada

no escric el poema,

volàtil textura

d’imatges i sons.

Respiro les lletres

d’aquest egoisme,

per inflar les veles

d’alè de cançons.

Balades que vibrin

al so d’ones braves,

cadència d’onades

de mil i un colors.

Enllaços de ritmes

profunds i melòdics

que uneixin distàncies,

buidors i enyorances,

hiverns, primaveres,

estius i tardors.


Dama dels somnis

Finalista en el V Certamen de Poesia Breu de l’Esplai dOlot (2005)

Nítides ombres

es balancegen

acariciades

pel ventijol.

Corona d’òpal,

dea nocturna

de mil silencis

que ho diuen tot,

bressola’m ara

les mil paraules

dels mil silencis

que mai t’he dit.

I així perdona’m

les confidències

no compartides

de tantes nits.

L’alba s’atansa

i et difumina...

Dama dels somnis,

dona-me’n un!


Remor de fons

Primer Premi en el VI Concurs de Poesia La Mar de Lletres

(Calafell, desembre de 2006)

Flueix el temps cremós sobre les ones,

dreçant les veles com clivelles blau

enllà. M'angoixa aquest silenci d'hores

properes, l'ombra humida d'un llinatge

d'aigua-sal. L'embasta d'incertituds

que enterbolien l'aire avui tan sols

difuminen l'horitzó. M'enlluernen

els càlids contrastos impressionistes

d'un vals lleuger de frisors i perfums.

La cadència que els uneix murmura

el secret encriptat i fragmentari

del destí. Me'n fa partícip, ho sé,

però em sento indefens i nu davant

d'aquella intrusa i voraç persistència

que la brisa sagna per enclavar-me-la

retina endins. Flagel·la l'esperit

de totes les volubles, versemblants

i falses percepcions de l'avenir.

¿Per què se'n riu, dels anhels i conjurs,

l'ingràvid zèfir que lleva i s'emporta

el vel de tantes solituds? ¿M'esquiva

com si fos un pària que mai no

podrà imaginar-se els límits del temple

del saber? ¿M'ignora perquè mai no

podré desxifrar allò que m'explica

desendreçant remors irregulars

al clos de l'èter? ¿O sols compadeix

la raó humana, incapaç d'encabir

parcel·les de futur endevinat?

Se'n burlen de tot, la brisa i el mar,

i ho fan a despit de barques i ports.

Saben qui som, què volem i on pactem

les nostres inconfessables renúncies,

malgrat que els importa ben poc, saber-ho.

Ens abalteixen i ens liben el nèctar

de les nostres contradiccions, febleses

i temences, abstraient-nos de tot

mentre flueix el temps cremós i es trenca

el plaent silenci amb una enigmàtica

remor de fons.


Pròxim Orient

Primer Premi en el setena edició dels Premis Literaris de Poesia i Narrativa en llengua catalana convocats per Òmnium Cultural de Badalona

(Badalona, abril del 2007)


–Després del foc,

després del fum,

després del buit,

després de tot–.

Silenci breu

d'un núvol brut.

El rostre gris

de pols i mort.

El pas en fals

d'un fons de blaus:

el zel del mar,

l'aire i la sal.


Esqueixos freds

de cossos nus,

fossar d'un art:

unir les mans.

L'ombra dels mots

put entre fems

–nial de l'orc

en camp de rocs–.

Petges al llot

d'un instant fosc.

És temps de glaç,

d'herois de fang.


Un joc de nens

–intrús als ulls–

palesa el vil

dolor del crim.

El verí dolç

–que calma i prou–

hissa el vell crit

d'acords de pau.

Túmuls al vent.

Monuments ferms.

S'alcen les veus:

"oblit, mai més!"

Toca de nou

construir junts

ciutats i mons

–vencent les pors.

Absurd el brot

que neix per res.

Irònic llast,

aprendre en va.

–Per cada vers,

que escric de cop,

en algun lloc,

qui sap si a prop,

s'escola un cos,

qui sap si el teu–.


Aires de tardor

Primer premi en el VI Concurs de Poesia de la Fundació Manyà

(Tortosa, 2007)

L’hauràs vist, assegut dessota un arbre

o a mig pujar una escala, encorbat.

Avança lent, amb rostre com de marbre,

i un somriure senzill, d’intimitat.

Quan alça els ulls, corglaça les conteses

nascudes de l’arrel d’algun neguit.

S’atura i seu. Contempla les deveses

i els grans fondals, amb boira per vestit.

N’ha fet vuitanta-cinc. Potser noranta.

Està tranquil, i veu planar l’estiu.

Ha fet de tot, si bé tampoc se’n vanta,

i fa un passeig diari. També escriu,

amb una lletra gran, de bona planta,

que persisteix com una cicatriu.


El primer perquè

Primer Premi en el VIII Concurs Literari Sant Jordi convocat per l’Associació de Dones de 50 i més i el Casal Joan Casanelles (Barcelona, abril del 2008)

Som els hereus d’una llegenda fèrtil,

preexistent a l’alba de la història.

Encara ateus, i fills del dubte estèril,

cerquem un vent que ens porti vanaglòria.

Hem fet un món a la nostra mesura.

L’hem dividit en passat i en futur.

Gaudim del son de creure’ns l’aventura,

d’ésser l’envit d’aquest immens conjur.

El sol es pon esberlant les muralles

–talment sagnants confins de l’horitzó–.

En resta el dol, i el pes de les deixalles

d’interrogants perduts en un racó.

¿Amb quin consol vestirem les mortalles

si mai abans no en sabrem la raó?


Casa rural

Finalista en el VIII Certamen de Poesia Breu de l’Esplai dOlot (2008)

La sala buida embalsama l’olor

dolça i fragant d’un ram de xeringuilla.

Res no descuida l’alè de flonjor,

Perla brillant que embruixa la conquilla.

Un pètal blanc esdevé migrador.

Llisca silent, i cau damunt l’arquilla.

El caixabanc preserva l’escalfor

d’un temps absent, de secrets de faldilla.

Casa pairal, restaurada masia,

de cortinetes blanques de ganxet,

tens el portal obert, com cada dia,

i esperes noves hores d’un esplet,

eventual, de festa i d’alegria,

que obri les cletes d’un goig incomplet.


Essència

Primer premi en el XVIII Concurs de Poesia l'Esplai de Tordera (2008)

Els anys no passen en va. Tanmateix,

només el cos envelleix. Aquells paisatges

de terra endins, de penyalars immensos

amb roques balmades i escrostonades,

de pins menuts i contorçats pel vent

o la migradesa del sòl, de valls

embrossades que enriveten les fonts

i de planells assolellats coberts

d’alzines i roures, aquells paratges

d’una infantesa retrobada en l’aire

perfumat de silenci, s'encavalquen

avui amb les imatges del present.

El món canvia, però són incòlumes

les textures que preserva el record.

Perduren a recer de les malignes

convulsions consumistes, deleroses

de desforestar la ment de l’essència

que individualitza els éssers humans.

No som diminuts esqueixos de carn

desproveïts de personalitat

i criteri propi. Forgem història,

convicció, memòria i projectes.

Endiumengem el somni d’avançar

envers allò que esperem de nosaltres

mateixos. I més important encara:

tenim el coratge i la voluntat

d’esdevenir.

Només el cos envelleix.


Titulars de lletra petita

Aquests dos poemes foren seleccionats per formar part del recull de Poesia Social i de Denúncia de www.relatsencatala.cat

S'enlleganyen, com sempre, les notícies

parlant d'alguna guerra, d'atemptats,

de cadàvers, i també d'injustícies

que envesteixen en mars d'impunitats.

Un altre cop s'escampen les primícies

de convulsions, de conflictes armats,

i les fotos, delirants o fictícies,

d'un gran ventall de personalitats.

I mentrestant, es mou l'economia

al compàs d'un estol de magnituds,

pressuposant que cal estar-ne al dia

per desxifrar les mil incertituds.

El contingut, tanmateix, no varia

quan s'eternitzen les vicissituds.

***

Els fonaments de quitrà i formigó

sustenten els murs d'una ciutat grisa

que arrecera l'íntima violència

de massa decepcions i malencerts.

L'aigua contaminada de les fonts

infecta de conformisme la pell

d'unes desferres de carn esvinçada

que esdevenen les gàrgoles absurdes

de la gran façana del benestar,

aquella estructura tan enfeinada

amb l'egocentrisme i l'omnipotència

que és incapaç d'evocar els orígens

d'una pretesa civilització.


Descoberta

Primer Premi en la categoria sènior del Xè Premi de Poesia Antoni Isern

(Alcover, desembre del 2009)

¿Què em diverteix, de la rutina densa

que m’abraona? Deu ser la proesa

inexplicable de l’evolució,

aquella maquinària voraç

que concedeix escassos al·licients.

A vegades enyoro l’aventura

mai viscuda, mentre esquivo el perquè

de la renúncia. Llavors em deixo

seduir per les quimeres forçades

de llibres fantàstics i laberíntics.

Entretinc les hores amb il·lusions,

perquè no sempre és bo tocar de peus

a terra i forjar la mera existència.

L’emoció emergeix poques vegades

a l’oceà de la monotonia,

però no m’aclapara la presència

volàtil d’aquesta virtut, efímera

i esmunyedissa. La puc retrobar

desposseint-me del pes d’una làpida

que mutila, condiciona o aplaça

la descoberta d’un món interior.


Si vols...

Primer premi en el XVII Premi de Poesia «Alba Estiu»

(Cunit, 2010)

Sabem que encara trobarem petxines

a la platja. Caminarem descalços

entre l’escuma dòcil de les ones,

paladejarem la rojor dels llavis,

veurem l’infinit mirant-nos als ulls

i delimitarem, a cau d’orella,

la fèrtil sonoritat del silenci.

Les mans acariciaran la textura

d’un instant indefugible, vital

i present. La tarda matisarà

la mustiguesa negrosa dels núvols,

o caramel·litzarà la sagnia

intemporal de l’arc acollidor

d’una posta de sol. Destronarem

les vel·leïtats o la intransigència

que ens abraona i sentirem, llavors,

l’escalfor plàcida i els batecs íntims

del nostre parèntesi, l’agradable

intermitència que ens temptarà

la pell amb el suau pessigolleig

d’una eterna

i apassionada carícia.


Petites pauses literàries

Primer Premi en el X Concurs Literari Sant Jordi convocat per l’Associació de Dones de 50 i més i el Casal Joan Casanelles (Barcelona, abril del 2010)

El full en blanc dissipa les distàncies

vers un país voluble i absorbent.

Profano l’escalfor dels sentiments

i en descobreixo els matisos inhòspits

que m’insinuen un mapa indulgent

o potser massa neutre d’emocions.

M’endinso al laberint de les paraules,

l’avantcambra d’aquell món paral·lel

on s’hi emmiralla tot el meu present.

Escric per enfrontar-me a la utopia

i recompondre el misteri del somni

al compàs d’una sana distracció.

***

Són quatre estrofes dins d’una llaçada,

catorze versos, el conjunt complet.

Decasíl·labs amb rima encadenada

o bé creuada i de ritme inquiet.

Els quartets i els tercets a la vegada

contenen un missatge amb tot l’esplet,

i evitant –si es vol– la pausa forçada

es tanca l’estructura del sonet.

És un repte enganyosament teòric,

ja que cal prescindir de retorsions.

En escriure’l, es perd l’embat eufòric,

però traspunten noves sensacions

que completen el sentiment pletòric

de transmetre pensaments i emocions.

***

Ultimo la trama d’una novel·la,

però m’envolten fantasmes obscurs

d’uns personatges fets de fumarel·la

que entren i surten a través dels murs.

Reivindiquen una millor parcel·la

i m’adrecen somriures immadurs.

Mormolegen reclams de bagatel·la

i alguns desencerts concrets i segurs.

Es difuminen sovint les fronteres

d’aquest immens univers paral·lel.

S’amotinen les cares falagueres,

irritables o d’aspecte rebel,

i m’escupen mirades sornegueres

o crítiques amargues com el fel.


Mosaic d'emocions

Aquest poema fou escrit amb motiu dels atemptats del 17 d'agost del 2017 a la Rambla de Barcelona

El vernís d'una resposta impossible

recobreix les tessel·les del mosaic.

La por –en tinc! En tinc de mi mateix,

d'allò que desconec i dels vaivens

que enterboleixen la passió de viure–

ha esdevingut l'eix d'un clam popular

que la nega. Jo la nego. Neguem-la!

I que soni ben alt: no tenim por!

Perquè «por» no significa recloure's

en les ferides de la intransigència,

ni tampoc acovardir-se o corrompre's,

encara que el terror, vingui d'on vingui,

hereu de guerres i de fanatismes,

encunyi aquest concepte visceral.

Nosaltres no tenim la seva por,

ni l'odi que desfà la convivència,

ni el dolor que pretenen imposar.

Ens queda l'amargor del desconcert,

de la impotència, de la tristesa,

de la ràbia latent i dels dubtes,

d'un cúmul d'emocions a flor de pell

que afrontarem amb l'únic objectiu

de plantar cara al germen del terror.

No tenim ni tindrem la seva por.


Fent camí

Aquest poema ha estat la meva contribució al projecte «Per la vida, arts i lletres solidàries», un projecte de artístic i literari de l'Associació de Relataires en Català els beneficis del qual es destinen a La Marató 2018

Amb tot el blau del mar i amb tot el blau del cel,

amb la llum refulgent que irisa el balanceig,

amb l’estol de colors brillant entre els dos blaus

i amb l’estímul d’un vent que renova els confins,

recompondrem l’encís de viure sense por,

de saber que el no-res és consumir-se sol,

d’oferir la virtut de compartir dolor,

d’aprendre a començar quan tot ja sembla fet.

I jo et prendré la mà perquè vull fer camí,

salpant del meu present vers el nostre futur,

per descobrir que som allò que vulguem ser,

per escoltar batecs d’esperança i conhort.

Et necessito a prop per sentir-me segur,

per poder-te oferir el somriure del cor;

és tot el que jo tinc –menys del que m’has donat–

per veure l’horitzó des de la platja estant.

No deixis mai de ser, malgrat els contratemps,

qui manté la il·lusió, la força i el desig.

Cada moment és nou, cada segon és viu;

et miro en el record i et sento al meu costat...


Ocàs

Aquest poema va rebre el segon premi en el II Concurs Literari Badiu de les Lletres, convocat per l'Associació Badalona Poètica (desembre del 2018)

La ferida sagnant d’aquest moment

encén les flonges illes del capvespre

i envigoreix els impulsos atàvics

mutilats per tantes generacions.

Les ombres, inquietes i allargades,

capturen els somnis agosarats,

embotornant l’espessa inconsistència

on arrelen els vells interrogants.

Els fantasmes preserven el secret

d’uns orígens intemporals i eteris,

talment com els confins inassolibles

que desborden el nostre planisferi.

No podem concebre la infinitud,

ni tan sols comprenem la immensitat,

però l’univers, fosc, ens enlluerna

i ens empeny a l’espiral d’impotència

de les úniques pors que ens humanitzen.


Somnis anònims

Primer Premi en el Certamen de Poesia dels XIV Premis Literaris de Sant Narcís (Girona, juny del 2019)

Fullejo l’àlbum d’una vida fosa

entre els replecs voraços de l’oblit.

La vida, com una closca de nou,

navega sense rumb entre l’oneig

d’un atzar que no coneix horitzons.

El meu present és insignificant

i, de l’ahir, no en resta ni el record.

Malgrat tot, en veure aquest «jo menut»,

encara m’aventuro a somiar

i a creure en l’oportunitat de viure.

La sort que em bressolava abans de néixer

m’ha il·luminat, i sempre m’acompanya.

Aquest escalf, talment com un miratge,

és irreal i hermètic als sentits,

contrasta amb les misèries humanes

i s’arrecera en proclames de drets.

Tanmateix, en tocar de peus a terra,

m’adono d’aquest buit atordidor

que assumeixo com un acte reflex:

és un engany, amb regust d’analgèsic,

perquè sembli indolora l’existència.

«És el sistema, la geopolítica,

l’economia global»... res d’això:

és la simple i capritxosa fortuna

d’haver nascut on la llum no s’apaga.

Si em sostingués el valor i el coratge

d’incomptables persones lluitadores

que es llancen, amb una closca de nou,

a l’oneig d’un atzar sense horitzons,

potser llavors tindria la virtut

de trencar la bombolla protectora

i desterrar les excuses mortals

que neutralitzen la mala consciència.

De moment, només soc capaç d’escriure

–des del fons d’una vall plena de boira–

una mena d’ingènua pregària.

Demano als déus de totes les creences

de cada poble d’arreu del planeta,

que em donin l’enteresa, la constància,

l’estímul, el braó i la lucidesa

de preservar l’instint d’ésser persona

malgrat el benestar que anestesia.

Només així, si algun dia tinc força,

podré parlar en nom d’aquelles ànimes

que el mar, la guerra, la geopolítica

i l’economia global sepulten,

incessantment, a les fosses pregones

on s’amunteguen els somnis anònims,

talment com el solatge prim i amorf,

d’unes vides estroncades i foses

entre els replecs voraços de l’oblit.


Maridatge de poesia i vi

Amb aquests poemes vaig col·laborar en la tercera edició del Maridatge l'Art del Vi, promogut per la Denominació d'Origen Alella i l'Associació de Relataires en Català (ARC)

Evolució

Els verds tornassolats impregnen el paratge

i assuaugen l’aspror d’una terra saulosa.

Els colors irisats acanalen els aires

balsàmics i constants, com força espirituosa.

L’ofici persisteix malgrat els durs obstacles;

canvis d’abast global, pressió urbanitzadora,

la contaminació, els animals feréstecs,

la gran distribució, riscos de tota mena...

No hi ha tan sols el vi, dins les modernes tines;

són les arques d’un art que traspassa fronteres,

que captura l’encís del sol mediterrani,

que conserva el llegat d’un gresol de cultures.

Hem arribat on som des d’uns fecunds orígens.

El vi no és com abans –licors que s’endolcien–,

si bé segueix essent, o potser més encara,

la saba d’un treball que ens aferma a la terra.

Cicle

L’esvelta carena

bressola la calma

d’un bell oasi:

la gran balconada

del bosc de Marina

–Montserrat en posta–.

Els pàmpols abracen

dolçors i textures

que clouen en botes.

Secrets que perduren,

instints que bateguen,

puresa i cupatges.

La casa preserva

el llegat històric

d’un temps que s’atura.

Talment és la Roda

que palesa el cicle

del camp al celler.

Caràcter

Soc mediterrani, com l’olor tèbia

del timó, dels pins, de la sajolida,

dels camps de cereals i de les vinyes.

En el bombolleig daurat de la copa

que brinda endevinalles amb textures,

o en el robí que bressola reflexos

d’essències caçades amb mestratge,

hi entreveig la fermesa, la cultura,

la màgia i l’energia que brota

en l’entusiasme de qui la somia

i en la quimera de qui la feineja.

Soc mediterrani, com la llum nívia

que assaona els raïms dels ceps d’Alella.

Amb tu

Un impuls ancestral

s’aferra entre les mans

com el vaivé del mar.

Gotims de sol ixent,

de vespre roig intens,

de clima bonancenc.

Moments de paradís

desitjant l’avenir

que emana dels nous vins.

Il·luminant foscors,

bevem d’aquest entorn

i assaborim colors.

Talment com un conjur,

brindem sota la llum

de la pau que ens acull.

Orografia

El foranell, un aire capritxós,

pentina les feixes de la carena.

La terra esblanqueïda esdevé fèrtil

malgrat el desnivell de la muntanya.

L’aliança de natura i treball

crea i emmarca la vinya pactada,

un paratge encarat al blau del mar

i al moviment programat de la vida.

Camins estrets, trajectes endurits,

valls escorxades i agrestes, d’exili,

topants que esquiven la grisor voraç

d’un llast que desarrela i mecanitza.

Entotsolat en el silenci fresc

que emula l’assossec de la Cartoixa,

el vi fermenta, madura i pren cos

amb intenses aromes afruitades.

A la copa hi brillarà l’ardiment

d’un esforç amarat d’artesania.

És el gust de gaudir cercant el tast

còmplice i amic del millor somriure.


Llum

Aquest poema ha estat la meva contribució al projecte «Són pocs, som molts», un projecte de artístic i literari de l'Associació de Relataires en Català els beneficis del qual es destinen a La Marató 2019

Impronunciables noms, asproses conseqüències,

doblec sobre doblec, trajecte indefinit.

L’aparença fa mal, s’enrosquen les frisors

i els ulls humitejats perden l’enfocament.

On s’amaga l’anhel de noves primaveres?

Què se n’ha fet del sol que daura l’avenir?

La virtut és l’esforç de creure en objectius,

d’entreteixir moments, d’assumir determinis,

d’abraçar conviccions, d’invocar diferències,

de trenar la igualtat i d’oferir tendresa.

Sovint aquest afany decau erosionat;

la vida pesa molt quan els embats fereixen.

Sé que temo el dolor –l’ignoro tant com puc–.

Quan em toqui de ple, se’m trencarà la veu.

Llavors em sentiré petit i vulnerable,

com l’ocell indefens arraulit sota el niu.

Només em pot calmar l’estímul coratjós

de somriures valents enmig de la foscor.

La suma ens enforteix i reconforta l’ànim.

Necessito la llum del vostre ingent esforç.


Entorns i camins

Segon Premi en el XXIIè Certamen Literari en Llengua Catalana, modalitat en vers, convocat per l’Associació de Veïns i Veïnes de la Sagrada Família (Barcelona, octubre/novembre de 2019)

«Aquelas montanhas

que tant autas son,

m'empachan de veire

mas amors ont son»

Se canta

I

Els carrerons tracen la fesomia

d’un laberint de formes ancestrals.

Projecten veus, talment una elegia,

que envolta les imatges espectrals.

Una calitja confon l’harmonia,

damunt de les teulades desiguals,

l’immens terrat d’una iconografia

condormida amb els aires hivernals.

Cada cop que es dissolen vells trajectes

en queden ferms indicis persistents.

Son els estímuls –batecs imperfectes–

convertits en avenços emergents,

bressol i túmul de plans o projectes

que mantenim amb instints vehements.

II

Trepitjo les petjades d’altres dies,

camino sense rumb i massa tens,

mentre conjuro velles profecies

que prometien un futur immens.

La pell ferida, replena d’estries,

esquinça qualsevol anhel intens.

Costa amunt, es perden les fantasies

amb l’esforç i la suor de l’ascens.

Evoco un mapamundi de paraules

d’alguns poemes tebis, incomplets.

Els declamo, com si enllacés les baules

d’una llarga cadena de versets.

M’embolcallen les trames d’unes faules

que atresoro talment com amulets.

III

Formo part d’un paratge que comença

entre les ombres d’un mar d’alzinars,

on despunta la màgica naixença

d’un llençol de brisalls irregulars.

Rememoro l’antiga prometença

del retorn als planells i roquissars,

on retrobo la mística acollença

que perviu malgrat tots els avatars.

Resto impotent admirant els colors

d’uns llavis que s’uneixen a l’oest

fent bategar un cor de brillantors.

Se m’abalteix el pensament i el gest

amb la fressa d’uns vents renovadors

que es dissolen sobre l’espai ferest.

IV

Si la història es pogués recompondre

o esborrar per escriure de bell nou,

si res ni ningú n’hagués de respondre

i el canvi es fes sense cap enrenou...

Si fos possible pregonar o infondre

l’assossec total per combatre el jou

de tants errors que l’oblit no pot fondre,

de tants moments en què no dèiem prou...

Recomponc els desenganys infecunds

que palpo amb unes mans esgarrinxades

per tants camins esquius i furibunds.

Massa projectes pensats endebades,

massa desitjos nascuts moribunds.

I miro endavant, com tantes vegades...


Somnis

Sextina guardonada amb el primer premi, en la modalitat de poesia, del III Certamen Literari Badiu de les Lletres (Badalona, desembre de 2019)

Com un conjur que neutralitza l’ànim,

acluco els ulls i recomponc les hores.

Em sento pres de laberints de tinta,

de versos nus vestits amb falses gales

i d’il·lusions convertides en somnis

que es tornen fum i es fonen amb els núvols.

No en queda res, de la blancor dels núvols,

ni de l’instint que em commovia l’ànim.

Al capdavall, reconstrueixo somnis

mentre desfaig el garbuix de les hores

que he destinat a recosir les gales

en disfressar les creacions de tinta.

No vull omplir fulls i més fulls de tinta,

sinó també de textura de núvols,

i d’il·lusions, de vertaderes gales,

de fortitud per quan decaigui l’ànim

i la foscor, sobrevolant les hores,

escampi pors o enterboleixi somnis.

Amb l’estendard acolorit dels somnis,

m’impregnaré de renovada tinta

perquè el compàs del cicle de les hores

resti fidel, com la calma dels núvols,

com dies blaus, a les pulsions de l’ànim,

que es mou constant entre dolors i gales.

Cal fer foc nou, bo i encenent les gales,

perquè la llum em regeneri els somnis.

Traçaré mons on passejar-hi l’ànim,

amb horitzons d’on vinguin rius de tinta,

postes de sol que enrogeixin els núvols

i un univers on no passin les hores.

Llavors viuré l’eclipsi de les hores,

el guspireig d’un gran mantell de gales,

muses del cor, acotxades pels núvols,

damunt dels cims on s’abracen els somnis

–talment batecs que bombegin la tinta

per unir mots d’acord amb l’estat d’ànim–.

Escolto l’ànim, tens a totes hores,

el passo a tinta, lluny de plors i gales,

i en forjo somnis que es desfan com núvols...


Haikú

Pom de flors blanques

i el brunzit d'una abella.

Primeres fulles.


Metàfora visual

He escrit aquest poema amb motiu del Dia de la Poesia Catalana a Internet (17 de març de 2020), promogut per LletrA

Camina sense descans. No li cal.

És una persona constant, tranquil·la,

i no té pressa. Viu en solitud,

si bé no oblida bones amistats.

Avança entre boscos, camps i carenes

sense cap fi concret. De cop i volta,

un torrent sega el traçat del camí.

S'atura. Contempla l'indret. Rumia.

Salta el riu? L'esquiva? Fa marxa enrere?

Sospirant, seu damunt d'un pi caigut.

Estira les cames, acluca els ulls,

recolza el cap i allibera la ment.

Olora l'entorn. Escolta el paisatge.

Intueix la metàfora. Medita.

És absurd, assumir riscos estèrils

o perdre el temps buscant dreceres fàcils.

Allò viscut no cal tornar-ho a viure.

Es posa dret, i empeny el tronc a l'aigua.

L'apuntala amb lloses –aferma el pas–,

i creua. Sap que aprèn a no rendir-se,

i comprèn que l'obstacle l'ha enfortit.


Aires d'abril

Reescrivim la llegenda del mite

i en fem trames adaptades als canvis

que construïm de forma col·lectiva.

El nostre món de veus i de silencis

no sempre es pot descriure com voldríem

ni esdevé la utopia desitjada.

És per això que entreteixim històries

amb les faules, intemporals i antigues,

que ens parlen de conflictes i de reptes.

Al capdavall, necessitem paraules,

aforismes, paradoxes, metàfores,

divises, comparacions i el·lipsis.

Tot, en conjunt, és part indestriable

d’aquest paisatge fèrtil i titànic

que és la cultura, l’ànima del poble.

No calen dracs, ni espases que els abatin;

n’hi ha prou amb reescriure la llegenda

per ser-ne, més que mai, protagonista.


Viure d'art

El nostre petit món imaginari

malviu com un teatre decadent

i a despit de qui maltracta el teatre.

Ens movem al compàs de melodies

que llimen les asprors de l’estat d’ànim

sense saber ni qui les ha creades.

Busquem enfocaments o punts de vista

i els adaptem, si cal, al nostre gust,

transmutant-los; mai no partim de zero.

Volem desconnectar de les inèrcies

amb sortides i entreteniments fàcils

que eludeixin els esforços mentals.

Tanmateix, per combatre la buidor,

ens aboquem al mar de l’intel·lecte

hissant estímuls i atalaiant límits.

Ni aleshores no percebem l’origen

del nostre petit món imaginari,

l’esclat d’un mosaic de creacions...


Empremta

La tinta

–com la memòria–

s’asseca ràpid.

Sobre el paper

–un fragment de vida–

perviu més temps...